L’art tradicional Japonès és delicadesa, respecte i equilibri. La sobrietat de la seva bellesa no ofèn ni agredeix, com ho poden fer altres que, per la seva exuberància i grandesa, et fan sentir petit i poca cosa. La seva perfecció ni és excloent ni marca distancies, ans al contrari, està feta a la mida dels homes. El seu minimalisme convida a ser compartit com amb un tímid somriure. Això és exactament el que és aquesta pel·lícula: una demostració de la sensibilitat nipona, una peça del seu art.

Les primeres seqüències són ja una declaració d’intencions. La càmera se centra en un peu nu, un enquadrament perfecte. Va pujant lentament per la cama a l’hora que va ampliant la imatge fins a fer apareixia a una noia dormint nua amb el braç d’un xicot per l’esquena. És una fotografia perfecta en moviment, una composició exquisida de la qual et podries imaginar un quadre per penjar a la paret. Sona el mòbil, la protagonista es vesteix i surt al carrer. Aquí trobem una constant en l’obra d’aquest director: els cables elèctrics dibuixant les seves línies rectes que semblen voler marcar camins prefixats al mig del cel. Després, amb el títol del film apareixent a la pantalla, seguim a la protagonista, acaronats per una música com en l’obertura d’una òpera o un ballet, per un camí al costat del mar, per un túnel de verdor i arribem a la porta d’una casa: Bellesa; sols per aquests cinc minuts ja val la pena el film, però hi ha molt més.

Anem a pams: Tres germanes que viuen juntes en harmonia a la casa que les va veure néixer, coneixen el dia del funeral del seu pare, que les va deixar fa ja quinze anys a elles i la seva mare per una altra dona, a la seva jove germanastre, una noieta tímida, amable i respectuosa, que els hi causa tan bona impressió que la conviden a viure amb elles. A partir d’aquest fet, marcat més pel destí que per la casualitat, anirem coneixent les seves vides, els seus anhels i els seus dubtes i pors, veurem com s’ajuden i es reforcen les unes a les altres madurant i fen millor les seves vides; tot un exemple de respecte oriental i germanor sense fronteres.


El director i guionista, Hirokazu Kore-eda, sap com conjugar tradició i modernitat, com ja ens va demostrar al seu anterior treball “De tal pare tal fill”. Problemes del nostre temps abordats amb actituds sense temps. En aquell cas, la decisió que havia de prendre el protagonista era sense cap dubte més transcendent i inusual: escollir quin era el seu fill, calia fer un treball d’introspecció i mirar a dins del mateix cor, acceptar els sentiments personals, però a l’hora mirar també l’ànima dels altres. Això exactament el que fan les protagonistes del film que ens ocupa en un subtil exercici de comunicació, generalment no verbal.

Amb aquesta delicadesa pròpia del Japó les germanes aconseguiran tant, refer pots trencats com tancar-ne d’altres que no eren prou sòlids per transitar-hi dues persones, agafar responsabilitats i compromisos, en posar-se en el lloc dels altres, demanar perdó per coses que encara que tu no has fet han ferit a l’altre i integrar-se en un nou espai. La vida que portaven abans de l’arribada de la germana petita no era gens esvalotada pels estendards occidentals, però paradoxalment ella aporta el seny i el respecte envers les tradicions; no és per casualitat que després de conèixer-la comentin entre elles:
Us heu fixat? Sembla més gran que nosaltres.

En aquesta obra és tan important el què es diu com el com es diu, ja que estem davant de poesia, en aquest cas sobretot visual. Així veiem les imatges d’un tren rural que sembla més aviat un tramvia, que uneix amb la seva bellesa a les germanes, també una seqüència que a mi em va recordar per la seva força a una de “Moomy“, la peli de Xavier Dolan, aquella del monopatí on canvia el format de la pantalla; quan la germana petita muntada en bici amb un amic sembla que floti en un mar de llum i d’aire fresc per un túnel d’ametllers florits, una seqüència que com hem dit abans transforma la bellesa en poesia.

El que trobarem en aquest film és la quotidianitat de la vida de les quatre noies, una vida que pot ser com la nostra, però malgrat això ens podrà semblar diferent; no els fets en si, els problemes ni les circumstàncies, encara que si la forma d’afrontar-los. El Camí és el mateix però no la forma de caminar. Aquesta és la primera diferencia, però la principal, la que fa rellevant a la pel·lícula, és com Kore-eda ens ho explica.


Admirablement dirigida, amb una fotografia excelsa, unes bones interpretacions i un ritme narratiu fluid, aquesta pel·lícula és de les bones de l’any i ens permet mirar per un forat del pany una cultura exòtica i mil·lenària. Ningú que estimi l’art se la pot perdre.

JAPO 2015 (2 hores, 8 minuts)
Direcció: Hirokazu Kore-eda
Guió: Hirokazu Kore-eda
Musica: Yoko Kanno
Fotografia: Mikiya Takimoto

Actors: Haruka Ayase, Massami Nagasawa, Suzu Hirose, Kaho, Ryo Kase, Ryohei Suzuki,…