He d’admetre que em va costar molt decidir-me a anar a veure aquesta pel·lícula, perquè el tema que és d’aquells que et provoquen d’entrada un rebuig tant immediat com irracional. 

Quan llegeixo a la sinopsi que un nen de cinc anys porta tota la seva vida tancada en una petita habitació amb la seva mare, segrestada i també presonera com ell, que li ha creat amb el seu amor un món imaginari a mesura que li permeti viure feliç i enganyat, ignorant l’existència d’un món exterior, se’m posen els pèls de punta i penso que no vull veure més desgràcies, com a mínim de persones innocents i desvalgudes; que definitivament prefereixo tancar els ulls i no saber els detalls d’una realitat tant sòrdida com miserable i estalviar-me la nàusea que provoca aquesta glopada que puja per la gola i s’enfila fins al nas.

Afortunadament, no vaig fer cas dels meus temors, però sí de les crítiques que la lloaven com una gran pel·lícula i dels comentaris que la definien com una obra optimista, la veritat no me’n penedeixo de cap de les maneres, doncs és un film interessant i emotiu on els protagonistes són la mare, el seu fill i la seva particular relació, no les seves desgràcies.


La pel·lícula està basada en un llibre amb el mateix títol, escrit per la Irlandesa Emma Donoghue, que també ha adaptat el guió de la cinta, diuen que està inspirada en un cas real; jo mateix recordo haver vist, no fa massa un cas similar a les notícies de la televisió, i sovint es parla de l’esclavatge sexual i de les xarxes que hi trafiquen. T’esgarrifes de pensar com avui en dia encara poden passar coses com aquesta perquè considerem la llibertat com un dret del qual no ens poden privar; de fet és un anhel del món animal en sentit ampli.

El film té dues parts molt clarament definides: 

  • Una primera part il·luminada per la mirada d’un nen i amb la dolçor de l’amor d’una mare: un univers impensable, infinit en la seva petitesa, però també angoixant i dolorós de fora cap en dins, però ferm i determinat de dins cap a fora. 
  • Una segona part on l’espai s’expandeix de sobte com un gas a l’atmosfera, on la foscor és la mateixa de qui ha de tancar els ulls i amagar el cap tapant-se amb les mans enfront d’un sol enlluernador, encegat, confós i espantat per una claror ofensiva.

També ens mostra subtilment que pots estar tant o més sol en mig d’una multitud que a dalt d’una remota muntanya i que pots ser lliure físicament i que la teva ment encara no ho sigui; ja que hi ha situacions que no es poden explicar amb paraules, i per tant no pots gaudir de la comprensió aliena i, per tant, continues estant sol. Que l’autèntica presó és dintre de nosaltres mateixos i que tenir un objectiu a la vida i alguna cosa per la qual lluitar ens pot donar més equilibri que la calma total que ens pot empenya cap al buit, com els hi passa als soldats en tornar a casa. Per ser fort se n’ha de tenir necessitat, aquesta lluita et manté despert i viu, com li passa a la protagonista que per sobre de tot ha de protegir al seu fill. Penses potser que tots nosaltres, cadascú a la nostra manera, també vivim presoners d’un món amb una gran part d’imaginari. Veus que molt sovint, l’home modern es veu arrossegat pel seu instint a buscar situacions de risc que la seva tranquil·la vida li nega, per tant, de sentir-se viu.

El film està molt ben construït i dirigit, tot el metratge dins l’habitació és claustrofòbic, però lluminós, és angoixant, però esperançat i amorós; juga amb molts minúsculs detalls que donen vida al petit espai i la claraboia tot ho il·lumina amb llum natural; a fora els personatges semblen perduts en espais impersonals i minimalistes. El treball dels dos protagonistes principals, mare i fill, és absolutament creïble, d’Oscar el paper de la mare i de les millors interpretacions d’un nen que he vist mai;

què passa que no es nomina als menors?

Se centra tant en els personatges que passa quasi per complet pràcticament la resta de detalls de la història que segurament voldríem coneixia, però la força de la narració fa que no hi pensem fins al final; caldria un altre fil per explicar-los, però seria un obra ben diferent, més periodística que no pas sentida.


Sense cap dubte és una pel·lícula que jo recomano, perquè és una de les bones de l’any; oblideu les vostres pors i aneu al cine, no us decebrà.

Irlanda 2015 (1hora, 58 minuts)

Director: Lenny Abrahamson

Guió: Emma Donohue ( novel·la de Emma Donohue)

Fotografia: Danny Cohen

Actors: Brie Larson, Jacob Tremblay, Joan Allen, …