LEARNING TO DRIVE

La Wendy és una crítica literària reconeguda de Manhattan. Ha superat la cinquantena i creu viure “feliçment casada”, fins que el seu marit, en un sopar fora de casa, li anuncia que la deixa per una altra dona. Ho fa en un lloc públic, sense cap avís previ, sense marge per discutir-ho ni temps per pair-ho. L’impacte és devastador, comparable a si aquella mateixa nit un terrorista jihadista hagués decapitat el seu home davant seu i hagués tacat amb la seva sang el vestit nou que duia. Ja no tornen junts a casa. En el taxi que l’acompanya, trasbalsada com està, oblida un sobre que portava. Aquest gest involuntari esdevindrà el punt de partida del seu destí i el desencadenant de l’argument de la pel·lícula.

Retratar la sensació de pèrdua, el buit infinit i la soledat que fa girar el cap és una tasca difícil. Els records irrompen sense control, les al·lucinacions s’imposen, la nàusea creix fins al vòmit. I, tanmateix, aquesta pel·lícula ho aconsegueix amb absoluta precisió. Les imatges de la ciutat nocturna, vistes des del taxi on comença el seu viatge cap a la solitud, amb les llums dels anuncis tremolant, resulten desoladores. Després, la casa i l’habitació buides, el buit al costat del llit… tot et permet endinsar-te plenament en la pell de la Wendy. El mèrit és indubtablement de la direcció i de la fotografia, però sobretot de Patricia Clarkson.

Per acabar-ho d’adobar, la seva filla —el suport que podria tenir en aquests moments difícils— decideix marxar de Nova York. La Wendy, que no té carnet de conduir perquè amb el seu marit no li calia, ja no podrà fer petites escapades per visitar-la de tant en tant. En realitat, no és tant la possibilitat de fer-ho com el consol de saber que, si calgués, podria fer-ho. El seu món i el seu equilibri s’enfonsen encara una mica més, li cal alguna cosa a què agafar-se. En un matí emboirat per l’alcohol i el poc dormir truquen a la porta de casa seva: és el taxista que ve a portar-li el paquet que es va deixar al seu cotxe fa un parell de dies, en aquella nit que encara no acaba d’acceptar. Però no va en el taxi de l’altre dia, sinó en un cotxe d’autoescola amb un anunci lluminós ben visible al sostre que l’identifica. Una llum s’engega a la seva ment i li demana una targeta.

El taxista és també tot un personatge: no és el típic paio de Brooklyn malcarat, és un sikh arribat de l’Índia fa uns pocs anys, amb la seva barba ben negra i frondosa i el seu turbant. És una persona culta, un universitari que ha buscat una millor vida a la gran poma, però que per la seva aparença ha d’acceptar treballs subalterns i que, per guanyar-se la vida, de nit fa de taxista i de dia de professor d’autoescola. No renuncia a la seva imatge per no perdre la identitat, segons diu ell mateix; per tant, pràcticament només es mou en els ambients de la seva secta, tret de les hores de treball, que no són poques.

Ella el contractarà perquè li ensenyi a conduir, però veureu ben aviat que les classes seran un sacrifici tan gran i dolorós, malgrat que necessari, com anar al dentista o pagar els impostos. Arribats aquí, cal fer-nos unes preguntes:

què significa conduir per la Wendy?

O millor encara:

què ens vol dir la directora amb això?

I finalment:

per què li fa tanta por i per què s’hi resisteix?

Per a un adult, aprendre a conduir és un pas tan gran com el que fa un infant en aprendre a caminar; és la porta que obre les possibilitats de relacionar-se de forma autònoma amb l’univers que li correspon: per a un nen, la casa, el jardí, el parc o l’escola; per a un adult, el món sencer.

Per a la Wendy, conduir és acceptar la seva situació i, encara que racionalment ja ho fa, ja que és una persona amb un cap ben moblat i les idees prou clares, el seu sentiment, el seu esperit es neguen a acceptar la pèrdua. Ella és una persona forta i, malgrat que el seu cos pugui tenir por, la seva ànima no en té i fa el que ha de fer, això sí, patint, ja que l’angoixa la té ben agafada i la vigila d’amagat. Hi ha un alliberament infinit quan comença a conduir amb normalitat, com si deixés el pes que l’enfonsava i tornés a surar a la superfície tranquil·la i serena amb el sol il·luminant-li la cara. Ha acceptat el canvi i també la pèrdua, ja no té por, torna a ser una persona lliure. Aprendre a conduir ha estat reaprendre a viure: aquest és el paral·lelisme.

El professor sikh estarà al seu costat en aquesta travessa del desert amb una paciència gairebé infinita, però hi haurà petites complicacions en creuar-se els interessos. Al final, tothom hi guanyarà de la relació i tots dos en trauran els seus aprenentatges. Cadascú agafarà el seu camí, ja que tothom deixa la crossa que l’ha ajudat a caminar quan la cama sana, i a més les seves vides són com dues naus que han creuat les seves esteles al mig del mar, però cadascuna té un port de destí diferent.

Learning to drive és una obra ben feta i sensible, potser una mica mancada de ritme en alguns moments, però que mai es fa llarga. Trobo a faltar punts d’intensitat alta que vagin marcant el camí, tal com ho són l’arrencada o l’escena final. És una obra serena i realista amb esperit positiu; una mostra del món culturalment interrelacionat en què vivim i també del fet que les seguretats ja no són les que eren i que en el seu lloc hi ha incerteses en un món que està contínuament canviant.