Aquesta és una d’aquelles comèdies que sempre trobem a faltar quan no les tenim perquè són tendres i fresques, ens fan plorar, ens fan riure i també passar una bona estona, però que molt sovint al veure-les menyspreem, ja que ens sembla que són poca cosa per nosaltres, que són una obra menor; les pel·lícules de riure són com la música popular, per ballar una estona i prou, en canvi els grans drames són com una òpera o una simfonia clàssica, que ens arriben a l’ànima; la realitat és que cada cosa té el seu moment. També passa que als llatins ens costa acceptar l’humor i la forma de fer dels britànics. És humor fi, és respecte per l’altre, amb ell ens riem de nosaltres mateixos, de les nostres debilitats però mai de les desgràcies o dels costums aliens com sovint solem fer per aquí; és una qüestió cultural, nosaltres som més francs i ells aparentment més subtils.

A NUESTRO ULTIMO VERANO EN ESCOCIA ens trobem a una família londinenca de gent meravellosa que està passant per un mal moment en la seva relació i que van de vacances a Escòcia a visitar l’avi malalt, pensen que potser per últim cop, serà com el seu comiat, i no volen empitjorar el seu estat de salut fent-lo viure situacions angoixoses; decideixen doncs mantenir les aparences i construir una impostura de felicitat.

Quan volem amagar alguna cosa a algú a qui estimem vol dir, o que no estem satisfets amb el que fem, o que la nostra relació amb aquestes persones no és prou sincera. Pensem que no ens acceptaran tal com som,

o potser som nosaltres mateixos els que no ens acceptem?

o que el mal que els hi farem amb la veritat serà pitjor que la nostra manca de sinceritat, però sigui com sigui la situació no ens permetrà sentir-nos còmodes o relaxats, ans al contrari, tensos, insegurs i distants. Això en principi no té cap gràcia, però si conjuguem personatges peculiars amb situacions poc habituals sí que es poden produir confusions, malentesos o fins i tot reaccions absolutament inesperades, sobretot amb nens de protagonistes com és el cas.

  • La filla gran deu tenir 9 anys, i al ser la gran de la família és extremadament responsable, tracta de comprendre el perquè de les coses i ho apunta tot en una petita llibreta que sempre porta a sobre per no equivocar-se, té iniciativa i capacitat de resoldre situacions compromeses amb solucions originals i valentes, doncs és oberta de mires malgrat que el pes de la responsabilitat molts cops la desconcerta, vol fer el que cal però també saber el perquè i els adults sovint no tenen una resposta lògica.
  • El fill amb 7 anys és com una gran porta oberta al món per on entra la llum del sol i tota la resta, però també és un mirall del que passa, no té por a res i creu en la força de la veritat, com bon mirall que és reflecteix la llum que li arriba aplicant una lògica neta i lineal.
  • La petita, com quasi sempre passa, és una ànima lliure de poc més de 4 anys, espavilada com ningú, tossuda fins a l’extrem, original i amb una gran capacitat de captar i transmetre sentiments.

Els tres nens formen un grup unit i homogeni malgrat les seves diferències, com una forma de fer un bloc sòlid de defensa envers l’exterior, com una pedra volcànica sortida de la terra i formada de tres elements que s’han unit per la calor del foc; junts però cadascú separat. Són, per dir-ho d’alguna forma, el nucli dur de la família. Aquest tarannà escenifica perfectament i de forma simbòlica la petita, que té rocs, pedres, com a ninos de companyia en comptes de peluixos. Davant d’uns pares immadurs i desorientats, d’uns tiets que els ignoren capficats amb els seus problemes, trobaran refugi i companyia en l’avi que ho mira tot amb la distància d’una vida viscuda i un futur segurament curt, aprofitant el temps per fer allò que de veritat li agrada.

Un cop vistos els personatges anem per la història, que no us penso desvetllar, no us amoïneu, però de la que donaré quatre pinzellades que marquen tendències sense aprofundir en els continguts, per obrir boca i prou.

Tot comença amb uns preparatius per al viatge caòtics i després amb un trajecte encara pitjor, farcit de cues i negat per la pluja, com si les circumstàncies i els elements volguessin oposar-se a aquestes vacances forçades. Després d’una nit obligada veuran néixer un nou dia, ja lluny de les grans ciutats, de les autopistes atapeïdes i de la gent atrafegada; entrarem com per art de màgia a una petita localitat rural de les Highlands escoceses, en una zona costanera de bellesa salvatge, fins i tot desolada, on viu el pare i la família del germà del protagonista en una antiga casa pairal.

Paisatges idíl·lics, nens adorables, adults desquiciats, situacions inversemblants, tot plegat un còctel prou alcohòlic i gustós com per agafar un puntet alegre que fondrà la mentida dels protagonistes, com un sucre endolçant el cafè, potser perquè és més consistent i real que la teòrica veritat dels altres; on els nens demostrant un altre cop que la seva lògica, certament innocent, és més consistent que la raó dels adults. La vida és curta però meravellosa, no la malmetem lliurant guerres sense sentit ni forçant-nos a ser allò que no volem ser. Res més que això, o precisament tot això.

El film està bé formalment i no té complicacions, està ben dirigit i els actors, sobretot els nens, són creïbles, els paisatges magnífics i els diàlegs divertits; sense cap dubte una bona comèdia d’estiu, malgrat que anglesa, per passar l’estona però que amaga alguna cosa més.

GB 2014 (1hora, 35 minuts)
Director: Andy Hamilton, Guy Jenkin.
Guió: Andy Hamilton, Guy Jenkin.
Actors: Rosamund Pike, David Tennant, Billy Connolly, Emilia Jones, Ben Miller, Amelia Bullmore, Bobby Smalldridge, Alexia Barlier, Imogen Toner, Kristin Murray…