Trailer Nuestro ultimo verano en EscociaAquesta es una d’aquelles comèdies que sempre trobem a faltar quan no les tenim doncs son tendres i fresques, ens fan plorar, ens fan riure i també passar una bona estona, però que molt sovint al veure-les menyspreem, doncs ens sembla que son poca cosa per nosaltres, que son una obra menor; les pel·lícules de riure son com la musica popular, per ballar una estona i prou, en canvi els grans drames son com una opera o una simfonia clàssica, que ens arriben al anima; la realitat es que cada cosa te el seu moment. També passa que als llatins ens costa acceptar l´humor i la forma de fer dels britànics. Es humor fi, es respecte per l’altre, amb ell ens riem de nosaltres mateixos, de les nostres debilitats però mai de les desgracies o dels costums  aliens com sovint solem fer per aquí; es una qüestió cultural, nosaltres som mes francs i ells aparentment mes subtils.

 
En aquest film ens trobem a una família londinenca de gent meravellosa  que esta passant per un mal moment en la seva relació i  que van de vacances a Escòcia a visitar al avi malalt, pensen que potser per últim cop, serà com el seu comiat,i  no volen empitjorar el seu estat de salut fent-lo viure situacions angoixoses; decideixen doncs mantenir les aparences i construir una impostura de felicitat.
 
Quan volem amagar alguna cosa a algú a qui estimem vol dir, o que no estem satisfets amb el que fem, o que la nostra relació amb aquestes persones  no es prou sincera. Pensem que no ens acceptaran tal com som,  ¿o potser som nosaltres mateixos els que no ens acceptem?, o que el mal que els hi farem amb la veritat  serà pitjor que la nostre manca de sinceritat, però sigui com sigui la situació no ens permetrà sentir-nos còmodes o relaxats, ans al contrari, tensos, insegurs  i distants.  Això en principi no te cap gracia, però si conjuguem personatges peculiars amb situacions poc habituals si que es poden produir confusions, malentesos o fins i tot reaccions absolutament inesperades, sobre tot amb nens de protagonistes com es el cas.
 
La filla gran deu tenir 9 anys, i al ser la gran de la família es extremadament responsable, tracta de comprendre el perquè de les coses i ho apunta tot en una petita  llibreta que sempre porta a sobre per no equivocar-se, te iniciativa i capacitat de resoldre situacions compromeses amb solucions originals i valentes,  doncs es oberta de mires malgrat que el pes de la responsabilitat molts cops la desconcerta, vol fer el que cal però també saber el perquè i els adults sovint no tenen una resposta lògica.
 
El fill amb 7 anys es com  una gran  porta oberta al mon per on entra la llum del sol i tota la resta, però també es un mirall del que passa, no te por a res i creu en la força de la veritat, com bon mirall que es reflecteix la llum que li arriba aplicant una lògica neta i lineal. La petita, com quasi sempre passa, es una anima lliure de poc mes de 4 anys, espavilada com ningú, tossuda fins al extrem, original  i amb una gran capacitat de captar i transmetre sentiments. Els tres nens formen un grup unit i homogeni malgrat les seves diferencies, com una forma de fer un bloc sòlid de defensa en vers l’exterior, com una pedra volcànica sortida de la terra i formada de tres elements que s’han unit per el calor del foc; junts però cadascú separat. Son, per dir-ho d’alguna forma, el nucli dur de la família.  Aquest tarannà escenifica perfectament i de forma simbòlica la petita, que te rocs, pedres, com a ninos de companyia en comptes de pelutxos. Davant  d’uns pares immadurs i desorientats, d’uns tiets que els ignoren capficats amb el seus problemes, trobaran refugi i companyia en el avi que ho mira tot amb la distancia d’una vida viscuda i un futur segurament curt, aprofitant el temps per fer allò que de veritat li agrada.
Un cop vistos els personatges anem per la historia, que no us penso desvetllar, no us amoïneu, però de la que donaré quatre pinzellades que marquen tendències sense aprofundir en els  continguts,  per obrir boca i prou.
 
Tot comença amb uns preparatius per el viatge caòtics i desprès amb un trajecte encara pitjor,  farcit de cues i anagat per la pluja, com si les circumstancies i els elements volguessin oposar-se  a aquestes vacances forçades. Desprès d’una nit obligada veuran nèxia  un nou dia, ja lluny de les grans ciutats, de les autopistes atapeïdes i de la gent  atrafegada;  entrarem com per art de màgia a una petita localitat rural de les hight lands escoceses, en una zona costanera de bellesa salvatge, fins i tot desolada, on viu el pare i la família del germà del protagonista en una antiga casa pairal.
 
Paisatges idíl·lics, nens adorables, adults desquiciats, situacions inversemblants, tot plegat un cocktail prou alcohòlic i gustos com per agafar un puntet alegre que fondrà la mentida dels protagonistes, com un sucre endolçant el cafè, potser perquè es mes consistent i real que la teòrica veritat dels altres;  on els nens demostrant un altre cop que la seva lògica, certament innocent, es mes consistent que la raó dels adults. La vida es curta però meravellosa,  no la malmetem  lliurant guerres sense sentit ni forçant-nos a ser allò que no volem ser. Res mes que això, o precisament  tot això.
 
El film esta be formalment i no te complicacions, esta ben dirigit i els actors, sobre tot els nens, son creïbles, els paisatges magnífics i els diàlegs divertits; sense cap dubte una bona comèdia d’estiu, malgrat que anglesa, per passar l’estona però que amaga alguna cosa mes.
 
 
 
GB 2014 (1hora, 35 minuts)
Director: Andy Hamilton, Guy  Jenkin.
Guió: Andy Hamilton, Guy  Jenkin.
Actors: Rosamund Pike, David Tennant, Billy Connolly, Emilia Jones, Ben Miller, Amelia Bullmore, Bobby Smalldridge, Alexia Barlier, Imogen Toner, Kristin Murray…