SELMA

Segurament  si preguntéssim a qualsevol persona del carrer que ens digues noms de personatges que han defensat els drets de les persones i han lluitat per la llibertat i la justícia, els noms que mes repetiria la gent serien, Gandhi, Mandela i Martin Luther King. Aquesta pel·lícula parla d’aquest darrer defensor de les persones i el títol ve donat perquè els fets que es relaten van succeir a aquesta petita ciutat del Estat d´Alabama.

Unes nenes  negres baixen per l’escala de la sacristía d’una església amb els seus vestidets de festa, ben nous,  ben polides elles,  parlen tranquil·lament de les seves coses i somriuen confiades doncs son a la casa de Deu i en ella estan protegides del mal; de repent esclata una bomba, sols veiem foc i tot esmicolant-se, els seus  petits cosos cauen a terra a càmera lenta; son les conseqüències del odi racial al sud dels Estats Units. A la seqüència següent veiem com, ajudat per la seva dona, en Martin Luther King  es vesteix de gala a un hotel d’Estocolm i desprès puja a recollir el premi Nobel de la pau que li acaba de concedir la Acadèmia Sueca. Tot això son fets històrics reals, com ho son els que conta aquesta pel·lícula, tots prou coneguts, però que en moments com els que estem vivint es bo que no els oblidem. En un dels bressols de la democràcia, sense cap dubte un estat de dret, hi havien lleis vigents, però malgrat que aprovades democràticament algunes d’elles eren  injustes, llavors una persona, en Martin Luther King, va decidir que la justícia estava per sobre de les lleis i que si calia desobeir les lleis per arribar a la justícia ho farien, practicant la desobediència, però amb la no violència com a senyera. 

En Martin era pastor protestant i per tant fervorós seguidor de la doctrina divina, i va tenir una revelació, un somni deia ell, i aquesta revelació era que fins que les lleis de la terra no s’ajuntessin amb les lleis del cel no hi hauria justícia en aquest mon. La doctrina de Deu deia que tots els homes naixien iguals davant de Deu, sense importar ni el color de la seva pell, la seva llengua, les seves creences, la seva educació  o els seus diners.  Però les lleis dels estats del Sud no deien el mateix i sobre tot no s’aplicaven de la mateixa forma per blancs o per negres. En Martin sentia i sabia que tenia un mandat diví: Fer complir la llei de Deu i de pas aconseguir que les persones de color del seu país tinguessin els mateixos drets, però sobre tot les mateixes oportunitats, que els blancs.

Pocs mesos abans de rebre el premi Nobel de la pau, el Doctor King havia dirigit la marxa sobre Washington on 250.000 persones li van escoltar dir el seu famós discurs, aquell que tots tenim de forma inesborrable a la memòria:”Jo he tingut un somni…” Ell va lluitar per fer que aquest somni, que compartien una majoria d’americans i americanes de la època, blancs o negres, es fes realitat. Però els somnis, com les catedrals, cal construir-los pedra a pedra i per fer-ho cal suar, patir, sagnar i plorar abans de poder riure i beneir a Deu en veure el resultats. Aquest film, rigorosament històric, conta com es va posar una d’aquestes pedres per la igualtat.  Que mes hi trobarem a aquesta pel·lícula?: Un president amb molts problemes sobre la taula, a qui el carisma del seu antecessor li feia ombra i que no desitjava obrir mes fronts; un governador del estat d´Alabama ultraconservador, un cap de policia de Selma expeditiu i un mon trasbalsat. Tot plegat un escenari ideal en un moment històric rellevant. En aquest terreny adobat en Martin va sembrar una de les moltes llavors en favor de la igualtat.   

Uns fets exactes i concrets, minuciosament narrats, i un protagonista que  sura per sobre de tota la resta, en Martin, per tant per entrar dins l’anima dels fets cal entrar dins l’anima del King i de veritat us dic que no es tasca fàcil; es pot tractar d’imitar el to i el tarannà però el carisma es com una corona de llum que il·lumina a qui el te i això es francament difícil de reproduir i aquest film no ho aconsegueix plenament. Malgrat que sigui una molt bona actuació, no s’arriba a la grandesa del personatge, no sentim el seu esperit, la seva desesperació. Segurament la directora no  ha volgut fer una proclama política en favor d’una causa  i ha preferit ser mes aviat neutral, però al fer-ho crec que distorsiona la realitat implícita, si be els fets en si son exactes.    Hi ha altres personatges a qui també han llimat les cantonades per no ferir a ningú; el president Johnson sembla mes brillant i preocupat per les persones del que segurament era i Malcon X apareix com un noi força assenyat i dialogant. Els que si ensenyen la cara sense embuts son la policia de Selma, amb el seu cap al front, blanc com la llet, obès, malcarat i brutal.    Hi ha escenes en aquesta pel·lícula que semblen sortides d’un mal son del infern: la primera la que hem contat al principi amb les nenes caient envoltades de fum i foc i desprès aquella on apareixen també a càmera lenta genets que surten de la boira dels gasos lacrimògens per empaitar amb el seu fuet a homes, dones i nens que fugen despavorits per el pont sense cap lloc on amagar-se. Però son seqüències  oníriques, sempre nuvoloses, que marquen com una distancia amb la realitat i defugen de la cruesa o del hiperrealisme, com si volguessin camuflar la crueltat o el patiment en un exercici de bones intencions i de correcció política, una obra per tots els públics.

Tot això contrasta amb les escenes reals de la època també presents a la cinta, extretes segurament de les imatges filmades per la televisió,  i te’n adones de que la posta en escena ha estat meticulosament cuidada, amb la diferencia de que els negres de veritat no anaven a manifestar-se majoritàriament  vestits de diumenge i que les imatges reals son mes crues que les mostrades, però ja se sap, la realitat supera la ficció.   

El resum seria que si volem saber que va fer a Selma en Martin Luther King, aquí s’explica de meravella; també entendrem com va portar a terme la seva lluita per la defensa dels drets civils de les persones de color; intuirem que la no violència i la desobediència son sols una part de la estratègia per avançar cap a un objectiu; però que cal  també que la part opositora faci el contrari i sigui violenta i per sobre de tot que les càmeres siguin allà per enregistrar-ho tot; es necessari tenir a un líder carismàtic reconegut majoritàriament, cometre menys errors que el rival i tenir molta paciència.

Com a curiositat dir que la directora, una noia de color, va nèxia  l’any 1972 en un petit poblet d´Alabama situat entre Selma i Montgomery set anys mes tard de que es produïssin els fets.  Es un film que recomano a tots, especialment als amants dels fets històrics i de les grans gestes. Esta ben dirigit, te bones actuacions i una fotografia cuidada.  Ens ensenya un retall de la historia d’un gran país que es també un retall de la nostra historia com a homes.