Possiblement, algú definirà aquesta pel·lícula com a minimalista, i tindrà molts arguments per fer-ho: per una part, els recursos —sols un actor i, com a escenari, sols un cotxe, la nit i la carretera—; i, per una altra part, un guió que sembla extret d’un malson de la vida quotidiana. Però jo mai li posaria aquest adjectiu. Sabeu per què?

Minimalisme és dibuixar una vaca d’un sol traç o expressar un sentiment amb tres notes o un concepte en quatre paraules, però mai es pot definir com a minimalisme el fet d’explicar la història d’una decisió quotidiana i possiblement superficial, encara que de greus conseqüències, en 85 minuts. Minimalista és El petit príncep, però no ho és Crònica d’una mort anunciada de García Márquez, malgrat ser una gran història quasi en temps real d’una sola tarda, però que necessita un llibre per ser contada. El minimalisme t’atrapa, és un repte per a la intel·ligència i els sentits, et sorprèn i potser t’hipnotitza, però mai t’avorreix.

El que sí que és un film mínim, o de mínims, i amb aquests mínims el director-guionista, amb la complicitat de l’actor, construeix una història i fa una pel·lícula; realment sembla increïble. Tot plegat fa pensar una mica en la locució que Orson Welles va fer per ràdio de La guerra dels mons: a ell no li van caldre imatges per despertar les pors que totes les persones portem dintre ni per fer volar la imaginació, molt sovint més terrible que la realitat.

Això em porta també a pensar que el que hi ha de més en aquest film és justament la imatge, ja que veritablement no aporta res de res; però, és clar, llavors no seria una pel·lícula. Però si fos com jo dic, podríem posar la cara que volguéssim al protagonista —la nostra?— i podríem imaginar i veure la resta de personatges que parlen amb ell pel mòbil mentre condueix; ben segur que a la nostra ment hi hauria una millor pel·lícula que la que ens mostren les imatges d’aquest film. Hi hauria flashbacks que ens farien entendre per què el protagonista reacciona com ho fa; coneixeríem la seva família i els seus companys i pintaríem el quadre del moment que va engegar aquesta situació que ara viu; però, més encara, perquè segur que imaginaríem un secret terrible que seria el nucli de la història. El cotxe seria el fil conductor, no el centre. Si posseíssim en imatges tot allò que la nostra imaginació ha creat a partir de les paraules i res més, podríem potser tenir una gran pel·lícula.

Per una altra part, si ens trobéssim en la mateixa situació que el protagonista, malgrat que segur no haguéssim mai arribat a aquest punt de no retorn, no prendríem tampoc la mateixa decisió que ell, doncs es podria complir amb tot sense trencar res. De fet, si fem una anàlisi de cadascuna de les decisions que pren, veurem que són totes errònies i molt poc professionals; ja veieu que feble que és el guió. I no m’expliqueu res d’un trauma infantil, ja que ell està a punt de fer el mateix que tant es lamenta.

Però tornant al principi, fer una pel·lícula que duri 85 minuts amb tan poca cosa és certament un acte de virtuosisme, un joc malabar increïble, i és segurament per això que molts crítics li posen molt bona nota. És clar que jo no vaig al cine a veure malabarismes ni tampoc la dona barbuda; vaig a veure una història amb un contingut explicat de forma brillant i visual. Aquest no és el cas d’aquest film, que com a molt donaria per fer un curt de 15 o 20 minuts.

GB  2013 (1h, 25 min)

Direccio i guió: Steven Knight

Actor: Tom Hardy