La parella de Fernando, un metòdic i tranquil professor de geografia, deixa la casa familiar sense cap nota ni preavís i marxa cap a Sèrbia, el seu país natal. Sense poder-la localitzar, amb el cap emboirat per preguntes sense resposta, marxa cap a Portugal on coneix per atzar un jardiner espanyol; de nou, l’atzar farà que l’endemà Manuel, el jardiner, mori sobtadament al seu costat. Desorientat, sense cap objectiu ni propòsit, decideix suplantar Manuel i marxa cap a la Quinta on l’havien contractat. Allà, començant des de zero, trobarà un nou sentit a la vida; al cap dels anys, quan torna a Madrid per vendre el pis, trobarà que hi viu una noia, sèrbia.

Avelina Prat, la directora, coneix de primera mà el que és replantejar-se la vida i començar de zero, ella mateixa n’és un exemple: era arquitecta i va decidir fer-se cineasta. Assegura que li agrada guanyar-se la vida explicant històries i que la idea de la pel·lícula li va venir llegint una estranya notícia al diari: un home, que havia marxat d’Espanya feia vint anys, sense avisar a ningú ni deixar rastre, no podia tornar perquè la seva filla l’havia declarat mort. Aquella història la va fer pensar en què pot portar algú a abandonar-ho tot, desaparèixer i començar una nova vida.

Fernando, lògicament, denuncia la desaparició a la policia, que res no pot fer ja que ella ha marxat voluntàriament. Tampoc no estan autoritzats a dir-li on viu, només que ha tornat a Sèrbia. Li expliquen que el seu cas no és ni únic ni extraordinari, que algunes noies que han arribat cercant una millor vida i s’han casat amb un espanyol per aconseguir els papers, al cap d’uns anys no es poden adaptar a una cultura tan diferent de la seva i acaben retornant al seu país.

Al llibre de Paul Auster, La nit de l’Oracle, Nick, un home casat encara que amb dubtes existencials sobre el seu matrimoni, surt a llançar unes cartes una ventosa nit de primavera. Amb la feina feta, continua caminant capficat en els seus pensaments. Llavors, en girar una cantonada, el cap d’una gàrgola es desprèn del seu cos empesa per la força del vent i la pesada pedra cau a pocs centímetres del seu cap. Pensa que hauria de ser mort, que la vida li dona una segona oportunitat, atura un taxi que passa, va a l’aeroport i agafa el primer vol que surt. El destí li ha perdonat la vida; serà l’atzar qui li’n doni una de nova.

Això mateix és el que, de forma inconscient, li passa a Fernando. La seva forma de vida ha quedat esmicolada, com el cap de la gàrgola, amb la sobtada marxa de la seva dona; res no té sentit per ell. A la classe que imparteix a la universitat un alumne li diu que hi ha una cosa que no entén, ell li contesta que ell tampoc entén res de res i dona la classe per acabada. És la pedra que li ha caigut al costat de Nick, la vida li ofereix una segona oportunitat de viure-la. Com en el llibre de Paul Auster ho deixarà tot per marxar cap a Portugal i allà serà l’atzar qui decideixi per ell; suplantar Manuel serà començar una nova vida.

El veurem caminar per platges quasi infinites i absolutament buides, és fora de temporada i no hi ha turistes, sota un fi plugim i sota un cel ben ennuvolat, amb l’ànima desolada i el cap emboirat. Trobarà Manuel, l’única persona amb qui es pot comunicar, ja que no parla portuguès, i quedarà seduït per la seva manca de lligams, el seu nomadisme i la seva llibertat; ell que ho mirava tot des del distant i ordenat punt de vista dels mapes ha visualitzat una altra forma de vida. Segurament per això, quan el jardiner mori, serà un pas natural intercanviar la seva personalitat; començarà per beure el seu cafè, que no havia tingut temps de tocar abans de deixar aquest món; ja no troba sentit a la seva vida i el destí li n’ofereix una de nova en safata. De fet, en Manuel, el dia abans, referint-se a la Quinta on l’havien contractat li va dir: És un lloc tranquil, d’una altra època, un lloc per oblidar-se del món. Exactament el que ell necessita.

Aquells que són tradicionals, clàssics i conservadors, quan van a comprar roba repliquen la que ja tenen i que s’ha fet vella; els més valents, lliures i agosarats descobreixen l’oportunitat de donar una nova imatge d’ells mateixos. Molta gent que no se sent satisfeta amb si mateixa trobaria fantàstic poder ser una persona diferent, anar a la botiga de models de persona i escollir-ne una de nova, no saben que, com deia el poeta Paul Éluard; hi ha altres persones, però estan dins teu.

Fernando, que ara es diu Manuel, arriba a la Quinta on ha estat contractat i coneix les dues noies que hi viuen.

  • Amàlia, que ha viscut a Angola, s’hi va instal·lar després que la colònia s’independitzés per ajudar la seva àvia, que ja era molt gran, i fer-se’n càrrec de la Quinta. Quan la seva àvia va morir va seguir allà, encara que sovint passa temporades fora, doncs, com diu ella mateixa, la finca és alhora el seu refugi i la seva presó.
  • L’altra és Rita, una minyona vital, alegre i riallera, que està embarassada i serà l’encarregada de mostrar-li la finca i la petita caseta on viurà ell.

Així, ell entrarà en una nova dimensió on el temps té un sentit diferent, més lineal i alhora diferent, més amable amb les persones, i on la natura té un paper rellevant.  Ens preguntem, lògicament, si acabaran descobrint l’engany, ja que ell no havia fet mai abans de jardiner; això ja ho veureu i forma part del misteri…

A poc a poc s’anirà integrant i un vespre Amàlia el convida a seure amb ella al porxo. Asseguts un al costat de l’altre, li explica la història d’un veí seu, que va morir de sobte i aquella mateixa nit un lladre va descobrir el cadàver, el va vestir, el va asseure en un sofà i va trucar a la policia. Va marxar sense emportar-se res, perquè no es roba a un mort. No és això precisament el que va fer Fernando amb Manuel, robar-li la identitat?

De tant en tant, Amàlia organitza trobades per jugar a cartes amb antics amics que, com ella, vivien a Angola. Cap d’ells se sent ni d’allà, d’on van haver de fugir, ni d’aquí, ja que sovint se senten mirats com a colonialistes i explotadors. Tant és així que Amàlia inventà una història sobre ella mateixa diferent de la realitat. De fet, tots són una mica com Manuel: d’una manera o altra, van ser expulsats de casa seva, potser per això s’avé tan bé amb la seva contractadora.

Tot es complica quan Fernando vol vendre el seu pis per establir-se definitivament a Portugal i descobreix que a casa seva hi viu una noia que té el DNI de la seva dona, però que no és la seva dona. De cop i volta, es troba a l’altre costat de la partida: ara és ell qui veu com algú ha agafat la personalitat de la seva dona.

Aquest és el cor de la pel·lícula: les identitats.

Qui som en realitat? Qui volem ser? Quina personalitat adoptem a la vida?

perquè d’això dependrà com ens vagi. Potser tots som uns exiliats i, un cop decidim qui volem ser, ens agradaria ser acollits sense condicions, sense haver de deixar de ser nosaltres mateixos. També ens parla de la renovació personal, sovint necessària per entomar les circumstàncies de la vida. Finalment, de l’amor com a refugi, acompanyament i guariment més enllà de la relació física o romàntica.

Avelina Prat fa que la càmera actuï tal com faríem nosaltres: no ens manipula ni condiciona, ens mostra la totalitat de l’espai que ens envolta per poder copsar la situació; no ens empresona en el pla contra pla. Ens regala paisatges impossibles de no mirar, passeja pels carrers, pels jardins i les platges, ens permet entrar dins la pel·lícula i gaudir del que gaudeixen els personatges, sentir el que senten. Ens obsequia els silencis, sovint tan importants com les paraules.

En veure aquesta pel·lícula no esperem ensurts, ni acció violenta, ni sexe salvatge, ni històries extraordinàries, ni emocions desbocades; simplement gaudim de la bellesa de les imatges i alhora, reflexionem sobre la vida com una experiència que pot ser extraordinàriament senzilla i tocar-nos el cor. Us diran que és una pel·lícula petita que està prou bé, la veritat és que és cinema amb majúscules. Molt recomanable.

Espanya 2025 (1 hora, 54 minuts)

Direcció: Avelina Prat

Guió: Avelina Prat

Actors: Manuel Solo, Maria Medeiros, Branka Katik, Rita Cabaço,  Xavi Mira, Bianca Kobacs,…