Dos amics, que treballen com escura-xemeneies, es confessen mútuament la seva imprevista i sobtada relació amb l’homosexualitat; un d’ells, a través somnis recents i reiteratius que el persegueixen i en què la gent el veu com una dona; l’altre, mitjançant una trobada sexual espontània amb un desconegut. Tots dos són heterosexuals, casats, amb fills adolescents i que estimen a les seves dones. Tots dos tindran un sotrac a les seves vides. Una reflexió sobre el sexe com a impuls físic poc controlable.
Una vista general de la ciutat: la càmera se centra en un edifici on veiem un punt que es mou com una formiga per la teulada, un zoom ens mostra que és una persona que grimpa fins a la xemeneia, és un escura-xemeneies que, un cop situat al lloc de feina, aprofita per fer un mos. De sobte, som a una piscina amb un gran finestral, tan ben orientat que permet que el sol entri fins al fons omplint-ho tot amb la seva càlida llum. Cinc homes s’hi llancen i neden. Novament, una vista general: més escura-xemeneies fent la seva feina i moltes, moltes grues. Oslo és una ciutat en creixement, d’aquí la presència constant de grues. A més, hi fa fred; encara hi ha moltes calderes de llenya i llars de foc a les cases, cal garantir una bona sortida dels fums, per això la feina d’escura-xemeneies dona treball a molta gent.
Des d’un gran finestral d’un edifici d’oficines s’observa el moviment de cotxes per una circumval·lació urbana; al mateix temps sentim una veu en off que diu:
Si ets capaç de percebre la bellesa i el que està bé i davant de la injustícia no et quedes indiferent…
A l’interior de l’edifici, un dels protagonistes, li està explicant a l’altre el seu somni de la nit anterior, on el qui diu la frase és David Bowie que, segons la seva percepció, el veu com una dona. La figura del que parla està emmarcada per la finestra, com en un quadre, quan és l’altre el que parla la càmera retrocedeix i veiem als dos homes separats visualment pel muntant de la finestra; potser perquè la confessió que li fa l’incomoda i el director ho ressalta d’aquesta manera.
Aquesta és la primera pel·lícula d’una trilogia del director sobre l’atracció sexual, el desig, l’amor i les relacions de parella. En aquesta primera entrega parla de l’atracció física sense més ni més, i ho fa de manera sorprenent.
Poden dues persones heterosexuals, dos homes en aquest cas, sentir desig esporàdic per una persona del mateix sexe? En fer-ho, ja han perdut l’etiqueta d’homes i passen a classificar-se com gais o bisexuals? Es pot practicar sexe esporàdic amb algú aliè sense perdre l’amor per la parella? El sexe és independent de l’amor? Pot un home sentir que altres persones del seu mateix sexe el veuen com una dona i, per tant, sexualment desitjables?
En realitat, tant un com l’altre es confessen que van percebre la mirada de desig sobre el seu cos. Aquest és el punt central de la cinta: el sexe, el desig, definits per una mirada que interpel·la a dues persones, el que desitja i el que és desitjat. Aquest segon o segona pot sentir-se afalagat, i darrere la voluntat o necessitat d’atreure es poden trobar, de manera inconscient, els maquillatges, les joies o els vestits.
El que havia practicat sexe amb un altre home li va explicar aquell mateix dia a la seva dona, com si fos una anècdota més de la feina. De fet, per ell, com heterosexual, no hi veu infidelitat; ho compara amb colar-se sense pagar, potser per curiositat, en un local de striptease, o quedar-se a sopar a casa d’un client després de netejar-li la xemeneia: una acció puntual sense cap connotació sentimental.
L’endemà, després d’haver-ho rumiat tot el dia, la seva dona no ho veu igual. Quan torna a casa la troba molt amoïnada, ja que ella sí que hi veu una infidelitat; de sobte, el veu amb uns altres ulls. L’aparentment innocència despreocupada d’ell es converteix, per ella, en un estigma, gairebé una malaltia contagiosa, un virus. Necessita saber com va anar tot, què van fer, si a ell li va agradar, ja que li cal un diagnòstic de la situació.
És que ha sortit de l’armari? S’ha tornat gai? Fins i tot, no el vol al seu llit. Totes les certeses que tenia del seu home i la seva relació han entrat en crisi. Se’n sortiran?
La dona del que té somnis estranys que el persegueixen i el destorben penja sobre el llit un penjoll atrapa-somnis que una amiga l’hi va portar d’un viatge a ultramar. S’adona que el seu marit està realment trasbalsat, no es pot treure els somnis del cap, i fins i tot, li apareix una lleu vermellor a l’esquena, com una erupció cutània, com una reacció psicosomàtica. Encara pitjor, sembla que li ha canviat una mica el to de veu que s’ha tornat més sec i, per ell, que canta en un cor i fa de solista, la situació el preocupa; per això li comenta a la professora de cant, que li ensenya uns exercicis per alliberar la llengua, tot recordant-li que moltes coses passen dins del cap, de l’estómac o del cor i li deixa un llibre de la filòsofa Hannah Arendt; que explica, entre altres coses, com és la mirada racional la que ens fa realment lliures.
En aquesta família, els dos homes, marit i fill, assumeixen més el paper de cuidadors que no pas la dona. De fet, el fill li està cosint un vestit al pare amb qui té una relació més propera que la mare. Deixeu-me fer una suposició: Podria ser que aquest paper de cuidador, més habitual en les dones, tingui alguna influència en la sensació que el veuen com una dona?
Al seu fill li fa mal una mà, i la metgessa que el visita aprofita per donar un cop d’ull a l’esquena del pare, res important, però li explica una història sobre un noi que va cobrir amb un tatuatge un lunar de l’esquena que era objecte de seducció per la seva parella i el seu desencís per la pèrdua; fent-li una reflexió sobre la bellesa de la pell humana i com malgrat tot, si estimem, hem d’aprendre a valorar l’interior de les persones.
L’endemà despenjarà el caça-somnis del sostre de l’habitació, ell i la seva dona tornaran a parlar dels estranys somnis i ella li dirà que no es capfiqui, que gaudeixi de l’experiència i s’enlairi.
Aquest mateix matí, els dos amics aniran a nedar a una bassa del riu. Després, mentre prenen el sol, recolzats en unes roques planes, un d’ells dirà a l’altre que va ser molt valent d’explicar-li la seva trobada sexual, perquè això demostra la confiança que hi ha entre el dos. L’altre recordarà que es va atrevir a fer-ho perquè, fa uns anys, el seu amic li havia confessat que era cristià, un gest que també requeria valor per significar-se tan clarament en un entorn i relació laics. El consell final serà que guardi aquesta experiència dins seu, al cor, com si fos la Verge Maria.
El tercer acte, gairebé un epíleg, ens portarà a possiblement l’escena més pictòrica de la pel·lícula; el concert en què un dels protagonistes balla i canta com solista, lluint un vestit vermell brillant confeccionat pel seu fill adolescent. Després de tanta tensió psicològica acumulada, la música i la dansa actuen com un alleujament; qui actua s’enlaira i s’allibera, mentre el seu amic i la seva família el contemplen des del públic. La bellesa de l’espectacle els permet deixar enrere els mals pensaments i tornar a creure en l’essencial.
Aquesta pel·lícula sorprèn pel seu argument al principi; després, però, s’entén que en les relacions humanes, i sobretot en les de parella, sovint ens fixem més en uns criteris utilitaris i en característiques socialment acceptades que no pas en l’interior de les persones. Per exemple, si som amics d’algú que és simpàtic, ens podem distanciar si té problemes que li fan canviar de caràcter i deixa de ser divertit, o bé, si la nostra parella, de la que valoràvem una certa infantil despreocupació, madura i deixa de ser tan superficial, llavors se’ns pot fer difícil conviure-hi.
Estèticament, la cinta té una bellesa tranquil·la, gairebé zen i s’endinsa de puntetes en el cinema transcendental. El seu ritme pausat, la contemplació de l’entorn i l’atenció a petites coses que mostra, si som capaços de gaudir-ne, ens aportarà una experiència cinematogràfica molt gratificant.
Noruega 2024 (1 hora, 58 minuts)
Direcció: Dag Johan Haugerud
Guió: Dag Johan Haugerud
Actors: Thorbjorn Harr, Jan Gunnar Roise, Siri Forberg, Brigitte Larsen,…