Tres amigues molt unides que viuen a Lió —Joan, Alice i Rebecca— comparteixen situacions sentimentals ben diferents: La Joan està profundament trasbalsada perquè ja no estima el seu marit. L’Alice defensa que el més important és estar tranquil amb la parella, i que l’enamorament només porta maldecaps. La Rebecca no està casada, però és feliç amb el seu amant, l’Eric, que resulta ser el marit de l’Alice, la qual no sospita res. Quan el marit de la Joan, Victor —que també fa de narrador de la història— desapareix, i l’Alice somia un número de telèfon que pertany a un home i decideix trucar-li, la situació es complica encara més, ja que les vides de tots quatre s’enreden en una xarxa de desitjos, mentides i revelacions inesperades. A mesura que els secrets surten a la llum, l’amistat i l’amor es posen a prova en un drama emocional on finalment ningú és exactament qui sembla ser.

El punt de partida escollit per Victor per començar la narració és just després de la seva desaparició; ens presenta els personatges principals on lògicament per ell Joan, la seva dona, és el centre i llavors fa un salt al passat, on suposadament tot va començar…

Joan confessa a Alice que ja no està enamorada del seu marit i que això li provoca una gran incomoditat; se sent com una hipòcrita quan estan junts, ja que ell és exageradament amorós amb ella i no sap què fer. Alice la vol tranquil·litzar dient-li que no passa res, que ella tampoc està enamorada d’Eric, el seu marit, que mai ho ha estat, que l’amor romàntic és un daltabaix d’emocions amb data de caducitat, que el secret és escollir algú que no et desagradi i que sigui similar a tu, un company adequat pel viatge que és la vida. Aquí venen les meves preguntes:

Qui té raó? Què és l’amor i quina durada té? Existeix l’amor etern? L’amor romàntic té realment “data de caducitat”? És sostenible una relació basada només en compatibilitat i absència de rebuig? Què pesa més: la passió o la tranquil·litat? És legítim quedar-se amb algú només perquè “no desagrada”?

Queda clar que l’amor romàntic és absolutament irracional, que és un cop de fuet que et colpeja sense que ho puguis controlar. Els anglosaxons en diuen fall in Love, tomber amourex els francesos, en els dos casos la traducció és caure enamorat, com aquell que cau dins d’un pou del qual no pot sortir.

En general, l’enamorament és un estat intens però passatger. Segons expliquen molts experts, sol durar entre uns mesos i un parell d’anys o fins i tot més, perquè es tracta d’una reacció química molt poderosa que el cos no pot sostenir indefinidament. En la seva fase inicial —la fase “aguda”— el cervell allibera una quantitat enorme d’endorfines i altres substàncies que ens col·loquen en un estat d’eufòria, obsessió i excitació emocional. És aquell moment en què tot gira al voltant de la persona estimada i la resta del món queda en un segon pla.

Amb el temps, però, aquesta tempesta bioquímica es modera. L’enamorament no desapareix del tot, però es transforma en una cosa més estable i menys desbordada. Per explicar-ho, la comparació és molt gràfica: seria com la diferència entre algú que està sempre ebri —incapaç de pensar en res més que en la seva intoxicació— i algú altre que només beu una copeta de tant en tant. La intensitat no és la mateixa, però en queda un rastre, una presència més suau i manejable.

Així, l’enamorament seria com una mena de malaltia emocional de curta durada, que en casos excepcionals pot allargar-se, però que amb el temps tendeix a estabilitzar-se i a convertir-se en una forma d’afecte menys explosiva i més sostenible.

Encara que també pots conviure amb una persona a qui estimes sense estar-ne estrictament enamorada. Aquest és el cas d’Alice, que confessa que no està enamorada d’Eric, amb qui té una plàcida convivència; és un home educat, delicat i atractiu amb qui també pot tenir unes relacions sexuals satisfactòries, sense patiments ni gelosies, pot portar amb ell una vida relaxadament feliç, fins i tot un xic monòtona; per això, quan se li apareix repetidament en somnis un número de telèfon decideix trucar per veure què passa i, quan resulta que a l’altre costat de la línia hi ha un home interessant, s’embolicarà en una incerta aventura i decidirà quedar amb ell. Mira per on, l’atzar farà que abandoni la seguretat i el control de la seva vida.

Llavors, què és el que li passa a la Joan? Doncs que ha passat directament de l’enamorament al rebuig. Físicament, Víctor ja no l’atrau i, a més, no ha generat cap complicitat amb ell; per això ja no el vol al seu llit i tampoc té interès a embarcar-se amb ell a la compra d’una nova casa. Tal com veurem més endavant el que cerca és tornar-se a enamorar, una mica com li passava a la protagonista de La meva amiga Eva, film dirigit el 2025 per Cesc Gay, encara que Eva n’era conscient i Joan no.

En tota aquesta història, que el director ens presenta com una partida del joc de la vida, l’amistat i les parelles, cal un comodí que ajudi a lligar les cartes per tancar una bona mà, serà Rebecca, en la seva doble condició d’amiga i amant, la que doni més joc. Teòricament, és la qui porta una vida més precària, sense feina fixa ni marit, però també la més lliura, la més espontània i, finalment, la més fraternal i generosa.

Malgrat que totes les situacions que viuen les parelles i les amigues siguin absolutament possibles, la pel·lícula és també una fantasia; primer pel fet que el número de telèfon amb què somia Alice sigui real i correspongui a un home interessant, més difícil que et toqui la loteria; després perquè a Joan se li apareix el fantasma del seu marit i fins i tot tenen una conversa.

Com és una comèdia que fins i tot podríem anomenar romàntica, al final les coses més o menys s’arreglen per tothom, bé per tothom, o quasi. A l’escena final ens presenten una festa on hi són tots els protagonistes i Joan, que semblava que després dels seus desenganys optaria per una estratègia conservadora a l’estil que proposa Alice, es fixarà en un nou vingut; és clar que tirar la canya no és el mateix que pescar, però ella, tal com ens ha demostrat al llarg del film prefereix sortir a l’aventura abans que comprar al mercat del costat de casa.

Alguns han comparat aquesta pel·lícula amb les de la nouvelle vague, altres veuen en el director a un equivalent europeu a Woody Allen, amb els seus diàlegs elaborats i la seva posada en escena. El cert és que és una obra intel·ligent i plena d’humor que reflexiona sobre l’amor i l’amistat. Molt recomanable.

França 2024 (1 hora, 58 minuts)

Direcció: Emmanuel Mouret

Guió: Carmen Leroy, Emmanuel Mouret

Actors: Camille Cottin, Sara Forestier, India Hair, Gregoire Ludig, Damien Bonard, Vicent Macaigne, Eric Caravaca,…