Aquesta pel·lícula ens retrata tres històries de retrobaments familiars forçats per les circumstàncies: a la primera, un fill i una filla visiten al seu pare que viu sol i precàriament en una solitària cabana allunyada de tothom en un poblet rural de l’Amèrica profunda, al qui fa dos anys que no veuen, una mica per acontentar les seves consciències; a la segona, dues germanes dublineses visiten a la seva controladora mare, que viu en una luxosa unifamiliar, complint un ritual anual; a la darrera, una germana es retroba amb el seu germà a París després de la mort dels pares. Malgrat la distància tant geogràfica com social de les tres trobades, el director ens presenta trets coincidents en totes elles.
El director nord-americà Jim Jarmusch és un referent del cinema independent dels Estats Units. Quan estava estudiant va tenir l’oportunitat de treballar com a ajudant amb el gran Nicholas Ray i fins i tot col·laborar amb Wim Wenders. Gràcies a ells, va descobrir l’estil transcendental de directors com Ozu o Bresson i va copsar el seu minimalisme narratiu on la quotidianitat i les transicions pausades i reflexives n’eren el centre. Cintes com Estranys al Paradís, del 1984 o Cafè i Cigarretes del 2003 en són bons exemples.
El 2005 va guanyar el festival de Canes amb una pel·lícula una mica més comercial tot i ser tan original com la resta de la seva obra, Flors trencades, on un don Joan en hores baixes rebia una carta anònima d’una ex-amant on li deia que tenia un fill, emprenent llavors un pelegrinatge a la recerca dels seus gens; aquesta va ser segurament la seva obra més celebrada pel públic. Paterson, estrenada el 2016 era pura poesia tant visual com escrita, en ella un conductor d’autobús, que es deia igual que el seu poble, escrivia poemes minimalistes i quotidians. Finalment, el 2019 va dirigir, reunint a la majoria dels seus col·laboradors i amics, Els morts no moren, una comèdia de zombis que sols ens va fer gràcia a uns pocs.
FATHER
A la primera història un pare, molt més alternatiu que els seus fills, s’aprofita de la seva mala consciència per aconseguir què li donin diners, fingint una precarietat i problemes molt més greus dels que realment té. Just abans que arribin els seus fills comença a desordenar la casa amb coses tirades per terra, amaga els mobles amb velles mantes, vesteix malament, camina encorbat i deixa ben a la vista una atrotinada camioneta. El fill encara manté una devoció infantil pel seu progenitor i és, per tant, sovint víctima de les ensarronades paternes, mentre que la filla els té calats a tots dos i en veure que el pare està més o menys bé de salut ja se sent alleujada de la seva responsabilitat filial per un parell d’anys més.
El fill condueix un tot terreny de luxe híbrid; aquesta observació no és gens gratuïta, ja que en aquesta pel·lícula els cotxes ens parlen de les persones que els condueixen. En el seu cas és un vehicle apropiat per un home de classe mitjana-alta acomodada: còmode, alt, gran i robust, que li ofereix alhora la seguretat en si mateix que li manca i l’anonimat per diluir-se a carrers i carreteres; per això quan arriba a casa del seu pare mira compassivament una vella pick-up Chevy de més de 15 anys, que s’escau a la precarietat que vol mostrar; ignora que, al darrere de la casa i cobert amb una funda, té un sedan modern, el que seria un cotxe més propi d’un responsable comercial que d’un jubilat.
Arribant al poble del seu pare, ja per una carretera comarcal, comenten una mica empipats que el pare viu “allà on ningú viu”. De camí es creuaran amb dos joves que zigzaguegen divertits amb monopatins sobre l’asfalt, són la seva antítesi perfecta. La seva elegant parsimònia evoca el pas del temps i una vida més plena i menys encotillada que la dels dos germans tancats, tant hermèticament dins del cotxe com dintre del seu estatus social.
El fill arriba carregat amb una caixa de queviures, com si visites un camp de refugiats i en veure’l el pare farà la brometa:
a punt de sortir a comprar i “arriba el tiet Bob…”
Dins la casa el pare els hi oferirà aigua de l’aixeta per beure i els dirà:
“aigua”, “La beguda més pura de totes”
El fill s’adonarà que sota la vella manta hi ha un sofà en bon estat, la filla descobrirà un “Rolex” al canell del seu pare, és fals, dirà ell, i xafardejant la llibreria descobrirà un grapat de llibres de pensament i filosofia. Quan li pregunti al pare per la salut, i si pren algun medicament, obtindrà per resposta un llistat complet de drogues de tota mena que no consumeix.
Preguntes rituals i obligades porten a respostes iròniques i esbojarrades, coses normals quan no tenen res a dir-se, ja que es veuen de Pasqües a Rams i la memòria comuna és dins una boira que sols deixa veure un llum mig apagat d’estimació. El que si els hi ensenyara el pare serà una preciosa cadira de fusta giratòria, que pot mirar tant al saló com a un gran finestral, que li permet asseure’s per gaudir de l’idíl·lic paisatge d’un llac i unes muntanyes, un ensenyament de què val la pena a la vida.
MOTHER
La segona de les històries arrenca amb la mare, tombada en una chaise-longue dins de la seva luxosa residencia a Dublín, parlant amb la seva psicòloga, a qui li comenta que espera a les seves filles perquè ho vol deixar tot documentat per la seva següent sessió amb ella. Amb molta cura prepara la taula on prendran el te, amb les pastes, els dolços, els pastissets i els petits-fours distribuïts simètricament; ho veiem en un pla zenital. Darrere d’aquestes imatges hi ha control i perfecció de qui prepara una cerimònia a la qual res pot fallar en la seva litúrgia i on ella serà la gran sacerdotessa.
Una de les germanes, l’apocada i encara vergonyosa Timothea, és de camí, circula amb un vell Toyota de línies avorrides que pateix problemes de carburació, de fet el cotxe estossega i s’acaba aturant, amoïnada truca a l’assistència de l’assegurança. Mentre espera mira uns nens que donen voltes a la cantonada, muntats en monopatins, se’ls veu tan relaxats i energètics que li provoquen enveja. Ella vesteix antiquada com el seu cotxe i ens deixa clar que li falta empenta i amor propi, podríem dir que la seva vida avança, com el cotxe, estossegant.
La seva germana Lilith, la decidida i esnob, també està anant a casa sa mare, va de copilot en un elegant Range Rover que condueix una amiga o parella seva, ambdues vesteixen a la moda, fins i tot amb un toc transgressor. Poc abans d’arribar ella pujarà al darrere per tal que sembli que anava en un Uber. Li comenta despectivament a la seva companya que per tornar li demanarà a sa mare que avisi a un Uber, així ho pagarà ella, ja que sa germana no la pot acompanyar, pel fet que viu en direcció contrària “allà on no viu ningú”. A la seva mare li contarà que té un “Lexus” nou de trinca, però que el te en revisió, un servei gratuït de la marca per clients distingits com ella.
Assegudes a la taula poques coses personals a parlar, la mare ni paraula dels seus llibres ni de la seva vida, se centraran en el bo que està el té i la importància d’usar una bona “aigua”. L’esnob es vanta que compra sempre aigua que ve d’Islàndia, la més pura diu, la mare usa aigua filtrada amb un bon resultat i l’apocada es conforma amb aigua de l’aixeta. Preguntades per sa mare sobre la feina Lilith, que es influencer, canvia de tema i deixa veure el “Rolex” que llueix al canell, del que diu és una imitació, i la pobra i vergonyosa Timothea quasi no s’atreveix a comentar que l’han ascendit i que ara té més responsabilitat. En poc més d’una hora s’acomiadaran, la mare ha estat usualment distant i els hi ha preparat una bosseta amb pastissets per cadascuna, les filles en el seu paper assignat, celebraran joioses “l’arribada de l’oncle Robert”.
SISTER BROTHER
Finalment, Jim Jarmusch ens portarà a París on veurem a Skye asseguda al volant d’un cotxe esperant al seu germà Billy, que és dins d’una petita botiga comprant algun tipus de bolets al·lucinògens. Es mouran pels laberíntics carrerons del Quartier Latin amb un Volvo P1800 ES, un cotxe exclusiu del qual se’n van fabricar un miler d’exemplars. Aquest havia pertanyut als seus pares i parla del seu caràcter original i modern: un cotxe amb classe. S’aturaran a fer un cafè en una escena que ens farà pensar en Cafè i Cigarretes i Billy li dirà a sa germana que una amiga li deia sempre:
L’aigua tenia un poder curatiu
Aniran fins al que havia estat el pis dels seus pares, ara buit, on havien viscut de petits, passejaran per les habitacions tractant de copsar el passat i reviure els records, sortiran als balcons per recuperar els paisatges oblidats i seuran al terra de la que havia estat la cambra dels seus pares sentint encara la seva presència; allà el seu germà li mostrarà a Skye fotos i documents i descobriran coses que no sabien dels seus progenitors morts en un accident d’avioneta viatjant cap a un lloc “on no viu ningú”. Aquesta tercera part és la més poètica i nostàlgica, la proximitat que mostren els germans és ben diferent de la fredor i distància dels anteriors familiars; els veurem estirats a terra amb el cap de Skye recolzat sobre les cuixes de Billy, tant amb la càmera arran de terra com en un enfocament zenital, se’ls veu còmodes i relaxats; ella es fixarà que el seu germà porta el “Rolex” que havia estat del seu pare.
Tornaran al Volvo, en un ampli carrer aniran en paral·lel amb un noi en monopatí, i Billy portarà sa germana a veure el traster, pler a vessar, amb els mobles i coses que hi havia al pis dels seus pares, la persiana metàl·lica es tancarà des de dins deixant la pantalla en negre i caminaran junts abraçats, de fet no cal que decideixin immediatament que fan amb totes les pertinences allà desades. La nostàlgia i el record de la família i els pares són sentiments comuns entre els dos germans, un nexe que els apropa i els hi dona un sentit de continuïtat a les seves vides.
FATER MOTHER SISTER BROTHER
Tres històries familiars ben diferents entre elles tot i que amb moltes repeticions comunes.
Per exemple les converses al voltant de l’aigua, de fet l’aigua és l’element principal de la vida, el seu origen: De si és la més pura de les begudes, com diu el pare i que ens parla de la seva extracció de la realitat mundana i la seva capacitat de síntesi; a la superficial conversa entre la mare i les seves dues filles que la converteixen en quelcom utilitari i fins i tot en un producte de consum, divagant sobre la qualitat necessària per fer un bon té. Quan en Billy la lloa pels seus efectes curatius està descobrint un poder amagat que ben segur que té, està cercant una profunditat.
Després la presència del Rolex, signe de distinció, però sobretot de poder econòmic i ostentació, bàsicament disquisicions sobre la falsedat o veritat dels rellotges: El pare nega que sigui autèntic, una peça més del joc de la distracció?, Lilith ensenya el seu dient que és fals i finalment Billy, que llueix el de son pare no ho té clar; el Rolex és un símbol i de cara a l’exterior dona igual si és autèntic o fals, fet i fet ningú no ho pot saber a menys que li diguin o se’l miri de molt a prop.
A totes les històries es comenta exageradament un lloc tan remot que no viu ningú: El pare hi viu segons els seus fills, també Timothea a ulls de sa germana i els germans pensen que els seus pares van morir viatjant a un país remot i perdut en la distància i el temps. Aquestes afirmacions ens parlen de la sensació de distància, tant física com emocional, entre els familiars, no hi ha vincles que es mantinguin o renovin i, per tant, mentalment, les distàncies els semblen infinites.
Com a mínim a les dues primeres històries es lloa la providencial aparició imaginària de l’oncle. Ja sigui Bob, més familiar pel pare americà, o Robert, per les estirades germanes dublineses de la segona narració. El desig que una ajuda externa ens aporti un plus a la vida, com el manà caigut del cel de la tradició jueva-cristiana.
Les cases també ens diuen coses sobre la família i les persones:
L’aparentment humil cabana, voluntàriament desendreçada, amb mobles de qualitat amagats sota mantes i llibres profunds a la llibreria del pare, ens parla d’una persona que busca l’essència de les coses, d’un hedonisme interior i, alhora, a nivell familiar, d’un desaferrament —un espai que repel·leix i que no convida a tornar.
A la senyorial mansió de la mare, tot és ordre i control: la perfecta simetria a la taula i la cura en les formes podrien semblar una invitació a tornar a un lloc acollidor, però, en realitat, són novament un advertiment: és casa meva, és el meu control, i aquí només us podeu moure si jo ho permeto. En aquesta mansió només hi cap un ego: el meu. L’encotillament i l’etiqueta són com cuirasses que les separen; novament, sortir és un alleujament. Totes tres es repelen com imants de càrrega oposada.
A la darrera historia hi ha el pis de París, despullat de tot allò que no siguin els records dels pares i de la infantesa: un ampli espai, on és fàcil que es trobin els cossos i les ànimes, potser sobre el terra de fusta, però l’un al costat de l’altre.
Finalment, tenim a tots els capítols els monopatins, representen la vida que no s’atura, que tots ells van deixant enrere; en el primer cas sense viure-la ni gaudir-la, és la joventut perduda i el seu rebuig per una altra forma de vida més alternativa; en el segon cas la Timothea els mira amb enveja quan el seu vell cotxe s’atura, ho veu com quelcom màgic inassolible per ella, amb una certa recança, potser també amb un cert temor a la llibertat, perquè ella mai ha gosat saltar-se les rígides normes de casa seva. En el cas dels dos germans els acompanyen en paral·lel, ja que són joves i aquest fluir és la seva forma de vida.
La vida està feta a base de repeticions, que ens poden passar inadvertides en estar atrapats cercant un futur que llisca com la sorra entre els nostres dits del present, o convertir-se en la poesia que defineix la melodia de la vida. Jim Jarmusch crea poesia i música a la seva obra i a més hi afegeix la ironia i una vetllada crítica social. Una pel·lícula imprescindible pels amants del cinema.
USA 2025 (1 hora, 50 minuts)
Direcció: Jim Jarmusch
Guió: Jim Jarmusch
Actors: Tom Waits, Adam Driver, Mayim Bialik, Charlotte Rampling, Cate Blanchett, Vicky Krieps, Indya Moore, Luka Sabbat, Sarah Greene,…