Marty Mauser és un jove molt espavilat que viu a Nova York a principi dels anys cinquanta, treballa com a venedor de sabates en una botiga de barri propietat del seu oncle i, si és ell qui t’atén, surts segur ben calçat. Però la seva autèntica passió és el tenis de taula, de fet és un dels millors jugadors del món. Ara mateix necessita urgentment diners per anar a Londres a participar en l’Open Britànic, pràcticament un títol mundial i ell, en aquest cas i també més endavant, demostrarà ser un engalipador de primera, capaç de salvar la bola més difícil i tornar-la on el contrincant no pot arribar.

El director Joshua Safdie, juntament amb el seu coguionista Ronald Bronstein, ens van sorprendre i admirar el 2019 quan van rodar, conjuntament amb el germà del primer, Ben, la increïble “Diamants en brut”, una obra delirant sobre un joier ludòpata que després d’aconseguir el diamant de la seva vida, el perd pel seu mal cap i pel seu caràcter impulsiu i es passa tota la cinta tractant de recuperar-lo i, alhora, de fugir de mafiosos i prestadors. Una esbojarrada faula sobre el frenètic món dels negocis. Es presentava com un biopic, però era fals, ja que aquell joier mai no va existir, encara que no sabem si els guionistes es van inspirar en alguna persona de carns i ossos.

Marty Mauser tampoc va existir mai, però sí Marty Reisman (1930-2012), un mític campió de tenis de taula, sobrenomenat “L’Agulla”, tant per la seva figura prima i menuda com per la seva esmolada llengua, el 1974 va escriure les seves memòries: ”The Money Player”. El llibre, en caure en mans del director, va impulsar l’escriptura de l’esbojarrat guió i després la pel·lícula. El personatge inspiratori va existir, i Timothée Chalamet encarna la seva essència, però tot el que es narra és inventat.

En sortir del cinema em vaig quedar amb una sensació estranya: no entenia el perquè de la pel·lícula, també em semblava una història incompleta, escapçada, com si ens haguessin explicat un parell de capítols d’una novel·la, una mica a l’atzar, però que no en sabéssim res ni del principi ni del final. Un exercici d’estil i d’interpretació meravellós, però buit. Hi ha pel·lícules que s’expliquen a si mateixes i altres que cal esbrinar dins l’ànima del creador; aquesta és de les segones.

El director és jueu, també un defensor de l’emprenedoria i del lliure mercat, que va declarar en una entrevista que el film parla de l’orgull de ser jueu.

Crec que la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust en particular van ser com benzina al foc de l’orgull de ser jueu; no ens van poder matar, vam sobreviure. Crec que és a partir d’aquest moment quan el veritable orgull de ser jueu va començar a existir al món.

És d’això, precisament, que parla Marty Surpeme? Hi ha dos moments de la pel·lícula que al·ludeixen directament a l’extermini de jueus a Europa:

  • El primer: fa una comparació certament desafortunada referint-se a un rival hongarès que va sobreviure en un camp d’extermini: ““Faré amb aquest jueu el que els camps no van poder fer, el destrossaré”
  • El segon: hi ha una història en què un vell conegut de molts campionats i rival seu explica a una tercera persona una anècdota dels seus dies a un camp de concentració. Ho veiem en un flashback de gran força:

“Som dintre d’un dels foscos barracons on el conegut acaba de tornar de desactivar bombes aliades a prop del camp. En aquests menesters cap vigilant es vol arriscar la vida al seu costat; ha aprofitat la solitud per untar-se amb mel d’un rus abandonat tot el cos. Tots els altres presoners li llepen el cos per tal d’alimentar-se amb la dolça mel”.

Ja veieu: orgull de raça. Jo no entenia el perquè d’aquestes dues escenes fins que vaig escoltar l’entrevista al director.

De fet, la idea d’usar a l’incombustible i resilient Marty Mauser per vehicular l’orgull post-Holocaust jueu després de derrotar els nazis a la Segona Guerra Mundial va en paral·lel al concepte del somni americà. Els americans i, sobretot els jueus americans, se senten capaços d’assolir qualsevol fita, tant la conquesta de l’espai com l’èxit en el món dels negocis a Nova York.

Marty representa de forma malaltissa aquest afany per triomfar, ell té un talent especial per jugar a ping-pong i vol que aquest do sigui el seu trampolí. No és gens fàcil viure del tenis de taula, però ell té confiança cega en ell mateix i creu que se’n sortirà; per fer-ho tot li val, és una persona mesquina, absolutament egocèntrica, tramposa i sense cap mena de base moral, sols pensa en la seva obsessió.

En aquest sentit, el personatge és un individualista radical; tota l’estona ultrapassa els límits raonables de pensar només en ell mateix i creure que en solitari se’n sortirà. Per ell, les persones són sols un mitjà que utilitza amb la pretensió de no haver de donar res a canvi; l’engany i les trampes són la seva eina.  Creu que amb el seu carisma, encant personal i intel·ligència n’hi haurà prou, de fet, se’n surt sempre prou bé i, sense ni un dòlar, pot anar a Anglaterra i fins i tot al Japó, tot i que a poc a poc s’anirà quedant sol i al final al seu costat només tindrà una persona encara més penjada que ell.

Deia també que encara que molt llarga la pel·lícula em va semblar escapçada i incompleta:

  • Hi ha una subtrama sobre unes pilotes de ping-pong de color taronja, pot semblar que ha de tenir un gran recorregut, ja que és una innovació i una oportunitat de negoci, però es tanca en fals i abruptament.
  • També veiem a la partida final amb el campió japonès com una persona puja unes escales de mà per pujar a algun lloc, la cosa queda aquí. Què anava a fer aquest home? Si és que res especial, per què ens l’enfoquen?

Al principi de la pel·lícula i encara amb els títols de crèdit, veiem a la pantalla com un grapat d’espermatozoides s’afanyen per ser els primers a arribar a l’òvul, una lluita on sols hi ha un guanyador, sembla que ens vulguin dir que aquest és l’afany de Marty amb el ping-pong. Tanmateix, també és la fecundació, és el principi d’un cicle que dura nou mesos i acaba amb un naixement. Aquests nou mesos és el període de la vida del protagonista que relata la cinta, ja que al final hi haurà un naixement. Amb aquest acabament el director sembla que ens vulgui donar una mirada més amable sobre Marty, sembla que ens digui: “és un aprofitat i un engalipador però té una bona ànima” jo crec que és una altra forma d’estimar-se a si mateix.

Marty Supreme ens transporta als barris populars del Lower East Side de Manhattan en una Nova York dels anys cinquanta i és una boja aventura que no pots deixar de mirar, odies al protagonista tot i que també t’enamores d’ell i de la seva desesperada recerca de la glòria esportiva i econòmica, són les conseqüències de la cara fosca del somni americà. Una obra tant brillant com manipuladora. Recomanable per passar una frenètica i estressant estona.

USA 2025 (2 hores, 29 minuts)

Direcció: Joshua Safdie

Guió: Ronald Bronstein,  Joshua Safdie

Actors: Timothée Chalamet, Gwyneth Paltrow, Odessa A´zion, Abel Ferrara, Tyler the Creator, …