Raül és un cineasta veterà reconegut internacionalment, possiblement un alter ego de Pedro Almodóvar, que després d’un període de sequera creativa comença a escriure un guió per a una nova pel·lícula. En la seva redacció imagina una directora de cinema independent, Elsa, amb films “de culte”, que treballa sense descans en publicitat per no pensar en la mort, ara fa un any, de la seva mare, i que comença a patir crisis d’ansietat, tant per l’excés de feina com pel dol mal tancat; podria ser en aquest cas un alter ego de Raül. Amb aquest joc de nines russes, el director reflexiona sobre la pèrdua i les conseqüències d’un dol enquistat, alhora que també sobre si és decorós incorporar les tragèdies de la gent que l’envolta a les seves ficcions.

Pedro Almodóvar ha dirigit fins ara, comptant aquesta, vint-i-cinc pel·lícules i, sense cap dubte, és considerat un dels millors directors de cinema vius del món. Com que aquesta cinta té trets autobiogràfics, Raül, el protagonista que s’emmiralla en ell, també és director reconegut universalment, tal com li recorda la Mònica, la segona protagonista i la seva més estreta col·laboradora.

Pedro Almodóvar, a més, ho ha fet amb absoluta independència creativa; en Raül també ho esgrimeix com una necessitat en una altra escena. “No tot està en venda”, li diu a la Mònica. Quan diu això és Almodóvar qui està clamant per la seva independència artística. Amarga Navidad és una de les seves pel·lícules més complexes i difícils d’interpretar, segur que li han dit, però ell, fidel als seus principis, ha tirat cap endavant.

Deia el poeta francès Paul Éluard, figura rellevant del surrealisme i dadaisme, que “hi ha altres mons, encara que estan en aquest món en què vivim“. Aquesta sentència té molt valor venint d’un defensor de l’atzar i l’absurditat de les coses, una persona que cercava la creativitat en l’inconscient. Ens diu que, conscientment o inconscientment, tot el que creem està inspirat en el que vivim i veiem; el tret artístic està en la mirada que hi donem nosaltres a aquestes coses. El que fa la creació literària i artística és crear nous universos dins del real a imatge d’aquest, ja que és quasi impossible fugir de la quotidianitat. Aquest és un dels fils conductors de la pel·lícula. Ens ho diuen de forma explícita més d’un cop els mateixos protagonistes. “La realitat es cola dins la ficció”.

Llamps i trons per iniciar aquesta tempestuosa pel·lícula. Elsa, que pateix una migranya insuportable, viu en una preciosa casa on, tant al saló com damunt del capçal del llit, hi ha sengles col·leccions de petites ampolles de vidre i metall o petits bols de ceràmica, com si continguessin els instants de la vida viscuda; el dolor no fa sinó augmentar i acaba a urgències a l’hospital, acompanyada pel Bo, la seva parella. La internaran a l’habitació on, anys enrere, va rodar una escena de la seva darrera pel·lícula. “El cinema és premonitori”, li dirà a la doctora, i aquesta li preguntarà si el cinema de culte és una secta. Sens dubte, Pedro Almodóvar se sent com pertanyent a una classe diferent del cinema comercial i de la gent del carrer, per més que s’inspiri en ells.

El Raül escriu en el seu guió que Elsa pateix un atac d’ansietat i, per calmar-se, escriu el que sent a la capçalera de pàgina del llibre que llegeix, novament la realitat envaint la ficció. Aquest plantejament de pel·lícula fa una certa sensació de buit, de jocs de miralls que repeteixen la imatge fins a l’infinit, de vertigen. Almodóvar escriu sobre algú que està escrivint un guió on la protagonista també ho fa.

Tothom a la pel·lícula ha perdut o està perdent amics o familiars:

  • Raül, que encara no ha paït del tot la mort de la seva mare, ja fa temps, perd la Mònica, la seva col·laboradora més íntima, que demana un temps sabàtic; també té dubtes amb la seva parella, en Santi, que té vint anys menys; s’ha distanciat emocionalment, ja no sent aquella passió amorosa i està preparat mentalment per perdre’l, ja que veu que viuen una situació acomodatícia.
  • La protagonista del guió que està escrivint, Elsa, tampoc no ha superat la mort de la seva mare i no pot tancar el dol; això, unit a l’estrès de la feina, li provoca migranyes i atacs d’ansietat.
  • Dues amigues d’Elsa també pateixen pèrdues: ▪ A Patrícia el seu marit l’enganya i no se sent capaç de deixar-lo. ▪ La Natàlia va perdre el seu fill petit, ara fa un any, en un accident de cotxe on ella era la conductora i, posseïda pel dolor i la culpa, no ho pot superar.
  • Mònica, per la seva part, té una amiga íntima que està passant un mal tràngol amb un fill molt malalt i que acabarà morint.
  • També viurem dos intents de suïcidi en aquests dos entorns. “La nostra és una vida de perdedors”, li diu Mònica a Raül en el marc d’una agra discussió.

De fet, quan vius molt ràpidament, quan t’absorbeix la teva activitat creadora, vas deixant de costat moltes coses per falta de temps, i moltes persones que potser no s’ajusten a les teves prioritats del moment o que no porten el teu ritme. Això és el que sent probablement el Pedro Almodóvar i ho trasllada als seus personatges.

Després hi ha el tema de vampiritzar tothom que l’envolta i calcar els drames i alts i baixos emocionals dels seus amics dins de les seves ficcions. Si seguim atentament l’enrevessada trama, veurem com en Raül agafa com a idea per a la seva pel·lícula, punt per punt, tot el que li passa a la Mònica amb la seva amiga que perd el fill, i fa que l’Elsa, la seva protagonista, aculli no una, sinó dues amigues amb problemes, una darrere l’altra, en el seu viatge sanador a Lanzarote.

Aquest rodatge a l’Illa permet a Pedro Almodóvar regalar-nos un pla zenital d’una platja de sorra negra que contrasta amb el blanc de l’escuma que les onades porten a la platja. O veure com un Jeep vermell circula per una carretera recta enmig d’un desert de lava, tant de dia com de nit. O la visió surrealista dels “socos”, proteccions contra el vent per a les vinyes, que tant podrien ser cràters lunars com tombes d’una antiga civilització extinta.

El Raül/Almodóvar fa que la seva protagonista, Elsa, sigui incapaç de passar el dol per la mort de sa mare i, per contra, es fica una mica matusserament dins les vides de les seves amigues per tal que en la mateixa situació agafin el bou per les banyes i enfrontin el problema. És incapaç de comprendre que persones en un estat depressiu han de ser més escoltades i acompanyades que no dirigides i pressionades cap a una activitat frenètica com va fer ella amb el dol no tancat de la seva mare. En aquest sentit, Elsa, en la ficció de Raül, és aquell Nadal amarg que acaba amargant la vida de les seves amigues.

Un punt cabdal, un zenit de la cinta, són les dues discussions de Raül amb Mònica, la seva consellera dels darrers vint anys, per l’ús indegut de la seva tràgica privacitat en el guió de la seva pel·lícula. És com si Almodóvar es castigués a sí mateix per la seva forma de ficcionar la realitat propera. Potser llavors Raül reconeix que s’ha equivocat i canvia el títol de la pel·lícula: “Dolça Elsa” en lloc d’ Amarga Navidad, perquè entén que la protagonista ha d’estar inspirada en la persona que li ha fet costat i li diu les veritats a la cara, no en una amargada alter ego d’ell mateix.

Dit això, el títol de la pel·lícula és el mateix que el d’una cançó de Chavela Vargas, intèrpret mexicana una veu recorrent als films del director manxec, i que Elsa i la seva amiga Patrícia escolten, tot just després d’una altra cançó de la mateixa artista: “Llorona”, cantada en to crepuscular i amb les dues amigues sense poder contenir les llàgrimes mostrades en un primeríssim pla, una al costat de l’altra mirant la càmera. Una cançó per deixar el marit, sense necessitat de cap paraula, una opció artística i narrativa arriscada.

Veient Amarga Navidad em van venir a la memòria imatges vistes en films d’Alfred Hitchcock, primers plans de persones en situacions dramàtiques sempre acompanyats per una música adient, també en pel·lícules d’Ingmar Bergman, especialment notori en la relació de dues noies a Lanzarote que em recordava Persona, estrenada el 1966.

La pel·lícula està plena de detalls rellevants, vet aquí uns petits exemples:

  • Bo, la parella d’Elsa es diu en realitat Bonifacio, un nom molt apropiat per a algú tan pacient i dolç, tot i que una mica bleda. Bo treballa de bomber, “per salvar i ajudar a la gent”, diu ell, si bé també fa de model de striptease per treure’s un sobresou i qui sap si “per alegrar i consolar ànimes solitàries”. Hi ha una llarga escena, per mi potser massa llarga, d’en Bo ballant en un club davant d’unes noies d’un comiat de soltera, es va despullant al so de la cançó del 1981 de Grace Jones ”I’ve seen that face before” (Libertango). Una oportunitat d’Almodóvar per mostrar un cos masculí perfecte. El sentit de l’escena és mostrar-nos quan Elsa el coneix i el contracta pels seus anuncis. Contrasta la mirada d’Elsa cap a Bo, una mirada freda i distant, fins i tot masculina, amb les de les noies del comiat de soltera.
  • També veiem un tràveling de Santi nedant a la piscina i en paral·lel les cames de la Mònica caminant al mateix ritme que ell, suggereix un vincle emocional profund malgrat la distància física.
  • Una taula de vidre amb una estructura quadrada de fusta vermella vista zenitalment, quan Elsa pateix una crisi d’ansietat mentre truca per telèfon, ens fan pensar tant en el vertigen del buit sota els peus i la soledat dels barrots d’una presó.
  • La comparació entre l’escriptori de Raül, atapeït de llibres de cinema, com si la seva creativitat fos vinculada al món que l’envolta, al registre de tot el que passa: “és el desgavell de la realitat”; amb la taula absolutament minimalista, només un sobre lleuger i dos suports, on escriu Elsa al seu portàtil a Lanzarote, fa que la seva obra sembli sorgir desprenent-se del caos exterior, més introspectiva i interioritzada. Aquesta tensió ens evoca la visió ideal de l’artista creador enlairat del món, immers en la seva urgència creativa i, alhora, insensible al dolor i a les inquietuds dels que l’estimen.
  • Totes les combinacions cromàtiques, tant de vestits com de parets, cortines o robes de llit que embolcallen tots i cadascun dels plans són meravelloses, i serveixen perquè els detractors del director el puguin titllar de només pensar en el disseny interior i oblidar el fons de la història.

Pedro Almodóvar acostuma a ser criticat a l’Espanya profunda i central pel seu posicionament polític i de gènere, i amb això trobaran excuses formals per al guió difícil de seguir. La realitat, tal com la veig jo, és que potser no és la seva millor obra, encara que és, amb diferència, molt superior al 90 % de la producció espanyola d’enguany. Deia Carlos Boyero, reconegut crític de cinema especialment dur amb Almodóvar, que ell cerca en el cinema emocionar-se i, sobretot, entretenir-se, i que el director manxec sembla que vulgui passar a la història; doncs, potser sí. Fins i tot diu que es distreu més mirant la pluja. A mi també em passa i, per tant, quan vaig a veure una pel·lícula busco alguna cosa més que matar el temps. Una molt bona pel·lícula.

Espanya 2026 (1 hora, 51 minuts)
Direcció: Pedro Almodóvar
Guió: Pedro Almodóvar
Actors: Bárbara Lennie, Leonardo Sbaraglia, Aitana Sánchez-Gijón, Milena Smit, Victoria Luengo, Quim Gutiérrez, Carmen Machi, Rosy de Palma, Amaia, Gloria Muñoz, Maria Morales…