El 30 de desembre del 2000, una colla de cinc amics esquiadors de muntanya, decideixen aprofitar un dia espectacular de sol i calma per pujar al pic del Balandrau i baixar esquiant. Per la seva experiència, creuen que ho faran tranquil·lament al matí i tenen el pensament de baixar a dinar a un restaurant. Al punt de sortida coincideixen amb un grupet de tres que ho faran amb raquetes de neu; cadascú seguirà el seu camí. Quan estan a mitja pujada, les temperatures cauen en picat, comença a fer vent i decideixen tornar cap als cotxes. Pocs minuts després, el vent supera ja els 140 km/h; la neu i el gel que arrossega són com bales, la visibilitat és nul·la i la sensació tèrmica, de 30 °C sota zero. El paradís s’ha tornat una trampa mortal. El film explica amb contundència i sensibilitat el succés i els treballs de rescat posteriors.
Els fets del Balandrau aquell fatídic dia són la pitjor i més dramàtica tempesta als Pirineus, el torb més mortal de la història i la pitjor tragèdia de muntanya d’Europa causada pel clima. Tant és així que el 2021, complerts els 20 anys de la tragèdia, TV3, en el seu programa Sense ficció, va emetre el brillant i colpidor documental Balandrau, infern glaçat, que explicava els fets de forma meticulosa amb entrevistes als supervivents, familiars i membres dels equips de bombers de muntanya que van participar en els rescats. Llavors, per què la pel·lícula? El 2020 es va publicar un llibre del físic i meteoròleg Jordi Cruz i Serra, Vent salvatge: crònica d’una tragèdia als Pirineus, guanyador del Premi Jacint Verdaguer de 2019, on l’autor, a través d’entrevistes a tots els involucrats, directament o indirectament, recreava, tant des del vessant tècnic com familiar i humà, la tragèdia. Basant-se en aquest llibre, el director construeix una història emotiva i profundament humana.
Som a les festes de Nadal, les famílies es reuneixen per celebrar-ho junts, són dies feliços i de vacances per a molts. En Josep Maria aprofita l’avinentesa per demanar a la Mònica si es vol casar amb ell amb la clàssica escena de l’anell genoll a terra. Amb aquesta introducció ens presenten els personatges i captem la seva felicitat, la seva joventut i la seva empenta. Quan el dia 30 al matí deixen els cotxes per començar l’excursió, exultants de força i il·lusió, res els adverteix que en poques hores entraran dins de l’infern glaçat. Llavors penses que cada instant és un regal i que no pots saber què passarà l’endemà. La tragèdia esdevé també una lliçó d’humilitat: la natura recorda amb duresa que ningú no és invencible i que, sovint, només la mà dels altres ens permet sobreviure.
Aquesta presentació és el primer acte. El segon és l’inici de l’esquiada pujant els cinc, un darrere l’altre amb la pell de foca als esquís, cap al Balandrau. En una breu aturada per beure aigua faran la darrera foto dels cinc amics junts, que també serà la darrera imatge d’ells vius; aquesta foto serà cabdal per a la reconstrucció dels fets que tant el documental, el llibre o la pel·lícula han fet, ja que és la darrera referència documental que es té. Pujant, en Josep Maria, que tanca el grup, es quedarà mirant un isard que sembla com si li volgués dir alguna cosa, advertir-lo del perill que corren. És l’últim instant de serenor abans del desastre, perquè de seguida la seva pau es veurà trencada per la fúria de la muntanya. El factor desencadenant de la narració serà l’arribada del torb i el caos subsegüent.
El torb significa visibilitat pràcticament zero, on el blanc de la neu i el gel ho tapen tot i un brunzit ensordidor que fa impossible la parla, si no és cridant a cau d’orella.
Imagineu la dificultat que té filmar això!
Cal combinar primers plans amb la càmera movent-se, amb primeríssims plans i detalls. Cal transmetre als espectadors l’angoixa, el desconcert, la por i el fred extrem que van viure els protagonistes; la veritat és que està ben encertat.
Quan una allau enterra de coll cap avall la Mònica i un altre company amb els esquís posats sembla que estiguin presos dins un bloc de ciment. Lluiten durant hores per treure’ls, perquè el gel és dur com la pedra i, tal com van traient la neu, es torna a omplir. En una entrevista, Álvaro Cervantes, que feia el paper de Josep Maria explicava que, malgrat que van rodar la seqüència del torb en un estudi, el rodatge va ser duríssim i asfixiant; per simular la neu van usar cel·lulosa i sabó impulsats per uns ventiladors gegants, quasi no podien respirar, els falsos flocs de neu se’ls ficaven pel nas, les orelles i els ulls i havien d’anar parant. Imagineu la situació real: exactament igual a 30-40 sota zero i amb els cristalls de gel que, com estilets esmolats, se’ls clavaven a la cara.
En paral·lel tenim els bombers de muntanya, que es preparen en assabentar-se de l’avís de torb i de mal temps. Les estacions d’esquí van tancant una darrere l’altra pel vent i els arriba la desoladora notícia de la mort d’un monitor per una allau quan revisava les pistes per assegurar-se que no hi quedava cap esquiador. Al vespre del dia 30 reben la notícia que quatre excursionistes corren perill; de nit tancada i sota la terrible tempesta de vent i neu, surten a tractar de trobar-los en un acte heroic que es demostrarà tan esgotador com perillós i inútil. L’endemà, dia 31, reprendran les tasques de rescat. Ara bé, dels cinc esquiadors ningú sap encara que són allà, i ja han passat una nit al ras.
Aquesta forma de narrar la història des dels dos costats, rescatadors i rescatats, dona dinamisme a la pel·lícula. A més, el director afegeix una tercera pota: els familiars —tant de les víctimes com dels bombers—, que esperen corpresos notícies dels seus éssers estimats. D’una banda, els dels excursionistes als vestuaris d’un poliesportiu, de l’altra els dels bombers, en unes dates especialment assenyalades per estar en família.
La narració torna al matí del dia 31, quan en Josep Maria es desperta al costat del cos de la seva estimada Mònica, colgats de neu. Amb esforços podrà sortir de la seva presó i, després de cobrir el rostre de la Mònica amb el seu folre polar, perquè diu que vol que la trobin bé i digna, comença un descens vertiginós empès per l’adrenalina de la situació; gairebé no pensa, actua amb un instint de supervivència. Baixarà, mig rodolant, per uns torrents amb salts d’aigua glaçats, un darrere l’altre, fins que caurà en un lloc on ja no pot continuar baixant, ja que davant té un penya-segat, ni tampoc tornar enrere per un pendent escarpat.
Aquesta és la situació i, lògicament, en aquest punt de la pel·lícula, l’acció se centra especialment en les feines de rescat dels bombers i els neguits dels familiars.
No serà fins a últimes hores de la tarda del dia 31 de desembre, en no aparèixer ni contestar al telèfons, durant la preparació de la festa de Cap d’Any, que els familiars dels cinc excursionistes donen l’avís de la seva desaparició.
El cap de bombers, amb els rescats anteriors tancats, malauradament amb victimes mortals, també intenta passar a casa el pas del nou mil·lenni amb la família. Tanmateix, serà a les onze del vespre quan localitzaran els cotxes aparcats; fa més de 36 hores que els cinc esquiadors lluiten, perduts a la muntanya, sols contra la tempesta i el fred.
En Josep Maria ha passat una segona nit al ras a la seva escletxa; ja som a dia 1 de gener del 2001. Explica que en aquells moments no tenia ni sentiments ni emocions, que tot el seu esforç, tant instintiu com racional, es concentrava en sobreviure. El director de la cinta ha volgut donar un to poètic i oníric a la soledat del noi; els isards el tornaran a visitar al seu captiveri, com si fossin àngels de la guarda i, amb la ment enterbolida per la hipotèrmia i la deshidratació, creurà veure davant seu la Mònica, que li somriu. Temps després va declarar en una entrevista que cap al tard, just abans que el trobessin, sabia que no podria superar una altra nit i acceptava amb pau i tranquil·litat la mort com un final als seus patiments. Per això, en un últim esforç, s’arrauleix en una esquerda de les roques i mira de dormir tractant de deixar enrere el dolor, com deia Shakespeare:
Dormir, morir, potser somniar
Aquesta és una pel·lícula que emociona i que arriba al cor; et pots imaginar a tu mateix en la situació de les víctimes, dels familiars i dels bombers, en tots els casos amb el cos encongit. És un film que recomano a tothom i que aconsello completar amb el documental que es va emetre a TV3 i amb la lectura del llibre de Jordi Cruz i Serra.
Espanya 2026 (1 hora, 46 minuts)
Direcció: Fernando Trullols
Guió: Danielle Schleif (novel·la: Jordi Cruz)
Actors: Álvaro Cervantes, Bruna Cusí, Marc Martínez, Eduardo Lloveras, Àgata Roca, Anna Moliner, Pep Ambròs, Francesc Garrido, Jan Buxaderas…