Maria Àngels és una espanyola que ha viscut tota la vida a Tànger. Ja fa vint anys que el seu marit és mort i la majoria d’amigues també l’han anat deixant, perquè ja voreja els vuitanta. Malgrat la soledat, gaudeix del dia a dia al barri i de la seva gent. Per això, quan la seva filla Clara la visita des de Madrid, l’alegria es transforma en angoixa, pena i ràbia quan li diu que posarà a la venda el pis on viu, ja que, divorciada i amb una filla, necessita els diners. Ella està decidida a conservar-lo amb tot el que conté, que no és res menys que els seus records, la seva memòria, la seva vida.
A la directora marroquina nascuda a Tànger, Maryam Touzani, la coneixem pels seus dos anteriors llargmetratges: Adam (2019), que era una intimista i brillant reflexió sobre la relació de solidaritat que naixia entre dues dones i la filla d’una d’elles, també una crítica a la intolerància de la societat marroquina envers les dones. El 2022, amb El Caftà Blau, ens parlava amb gran respecte d’un cert triangle amorós i de la dificultat de viure l’homosexualitat al seu país.
El film engega amb la protagonista anant al mercat, passejant pels carrers atapeïts, aturant-se a les parades i fixant-se en els colorits cistells d’espècies grogues i taronges, les terroses i enroscades escorces de canyella, les fulles de menta verdes i brillants… tot un plaer per als sentits.
Del mercat a la cuina: té sentit. Uns primeríssims plans d’unes mans fent croquetes, unes mans velles, arrugades, amb les venes sortides i ben empastifades de remoure la pasta. Aquella sensació que els dits estan enganxats els uns amb els altres, que no pots tocar res sense deixar-ho tot pringós. Maria Àngels ja té una edat i la directora no vol amagar res, només cal que la càmera pugi una mica per mostrar-nos el seu somriure que la retorna a la joventut: per a ella, el pas del temps no ha envellit el seu esperit.
Maria Àngels prepara el dinar perquè arriba la seva filla de Madrid, i la veritat és que no hi va gaire sovint a veure-la. Para taula amb un mantell colorit, un humil ram de flors en un gerro blanc i petit. Surt a la finestra i el somriure li il·lumina novament el rostre: veu a la filla que acaba d’arribar en taxi.
Clara fa cara d’amoïnada, un posat seriós amb els músculs del rostre tensos que li marquen més arrugues de les que la seva edat requeriria, també projecte una mirada de determinació, dura i directa, implacable. Ha pres una decisió dolorosa que creu imprescindible i ha vingut a Tànger per comunicar-la a la seva mare i, sobretot, per signar uns documents. Vendrà el pis on viu la mare —que va rebre en herència del seu pare— perquè ha decidit comprar-ne un a Madrid, on ara viu de lloguer, i li demanarà que vagi a viure amb ella. No n’havien parlat mai.
Maria Àngels tracta d’oposar-s’hi, ja que no vol marxar ni del seu pis, on va viure tot el seu matrimoni, ni de la ciutat, on ha passat tota la vida; el cap li dona voltes i li venen a la memòria tots els instants viscuts entre aquelles quatre parets, cada objecte té la seva història paral·lela a la seva pròpia, els records de la seva vida de casada són tots allà: els geranis que rega cada dia, la gronxadora on es relaxa, el seu llit, el moble tocadiscos on encara escolta velles cançons, totes aquelles fotos que omplen mobles i tauletes i que, només mirar-les, li obren una porta màgica a la memòria.
El seu present es nodreix dels records que tornen, el dia a dia és només la carcassa que sosté els seus somnis, on el viscut ocupa gairebé tot l’espai; deixar aquella casa és caure en un buit insondable, esperar la mort sense propòsit. Quan passeja pels carrers del barri tothom la coneix i li dedica un somriure; és ben cert que les seves amigues han mort gairebé totes, però ella les visita al cementiri i els deixa una flor a cada tomba; li queda una amiga de joventut que es va fer monja de clausura amb vot de silenci: no parla, però sap escoltar i Maria Àngels li ho explica tot. Hi ha silencis i mirades que valen molt més que algunes respostes.
Clara és inflexible: la decisió ja està presa i no escolta la mare. Divorciada i amb una filla, el seu minso sou d’infermera, malgrat les moltes guàrdies, gairebé no li dona per pagar el lloguer ni arribar a final de mes. Quina altra cosa pot fer? Si la mare no vol anar a Madrid, cap problema, té lloc a la residència, on estarà molt millor cuidada que ara, on podrà fer noves amigues, menjar més saludablement, fer exercici i tenir cura d’ella mateixa.
Els fills sovint pensen que als pares cal tractar-los de grans com ells els tractaven de petits: dient-los tot el que han de fer i organitzant-los la vida. És més pràctic decidir que consultar i proposar, sobretot si van curts de diners i de temps. Més definitiu una residència que un cuidador a casa. Allò que pot semblar necessari quan la salut és feble i la dependència alta, fins i tot beneficiós per a ells, pot convertir-se en un captiveri en casos com el de Maria Àngels.
En aquest cas es donen totes les circumstàncies: la filla té la propietat i necessita els diners, no té temps i viu lluny. A més, és una residència modèlica en un lloc privilegiat, i és pública. Aconsegueix que un antiquari buidi la casa i pagui quatre quartos i acompanya Maria Àngels a la residència. Ella s’hi queda ben moixa, però té un propòsit…
A partir d’aquí és com si entréssim en una nova pel·lícula, molt més emocionant i dinàmica, perquè les decisions de la protagonista són arriscades. Serà una fugida cap endavant, tan inconscient com Al final de l’escapada, el film de Godard del 1960, on viurà coses que mai havia viscut, fins i tot l’amor, però això ho haureu de descobrir veient la pel·lícula.
Com a resum, les conclusions són que una persona mai és massa vella per lluitar pel que estima; que els pares no han de ser una escala que els fills trepitgin per avançar en la seva vida; que l’amor no es pot circumscriure a la família tradicional i la reproducció i que, per tant, enamorar-se no té data de caducitat, i això sobretot els fills ho han d’entendre; també que davant les dificultats cal recórrer de creativitat i imaginació i que no podem jutjar a primera vista.
Comparada amb les dues obres anteriors de Maryam Touzani, aquesta manté el to feminista i reivindicatiu, si bé no és tan intimista com les altres i té un tarannà més lleuger. Carmen Maura ofereix una interpretació magistral, el seu somriure és la llum que brilla a la pel·lícula i ningú s’hi pot resistir, el seu posat és digne, elegant i majestuós en totes les circumstàncies. Desborda simpatia, però també sap distanciar-se quan cal establir límits amb subtilesa i fermesa; ella no es baralla ni crida, però defensa la frontera del que creu que li pertany. Quan s’enamora és dolça i seductora com una adolescent, això sí, aportant tota la seva experiència i sense els falsos pudors de la joventut. La directora trenca el tabú de l’amor i el sexe a la vellesa i mostra els cossos tal com són vestint-los de dignitat.
En conjunt, una obra brillant que deixa, contràriament a les altres, un final obert que cadascú pot imaginar.
Marroc 2025 (1 hora, 56 minuts)
Direcció: Maryam Touzani
Guió: Maryam Touzani, Nabil Ayouch
Actors: Carmen Maura, Marta Etura, Ahmed Boulane, Maria Alfonso Rosso, Miguel Garces,…