Òscar Estrepo es considera a si mateix un poeta. De jove havia guanyat uns quants premis de poesia i va arribar a publicar tres llibres, de poca difusió, això sí. Separat des de fa bastants anys, viu a casa de sa mare i de la seva pensió, ja que actualment no treballa; abans havia donat classes a la universitat, però pel seu mal cap, la seva addicció a l’alcohol i la pretensió de tenir un objectiu superior a la vida —la poesia— ho va acabar deixant. Té una filla adolescent, que s’avergonyeix d’ell, que ha de començar la universitat i ell voldria ajudar-la econòmicament; per això començarà a donar classes de literatura a un institut. Allà descobrirà una nena, de nom Yurlady, amb un talent especial per a la poesia. Per a Òscarla poesia és la seva missió a la vida, és com una religió, com un deure polític i social. Per això, a la seva habitació té una fotografia del poeta colombià José Asunción Silva penjada a la paret, com aquell qui té un Sant Crist, una Verge Maria o un retrat del “Che” Guevara.
Segurament, si la fotografia hagués estat la de Pablo Neruda, la de Walt Whitman o la de William Carlos Williams, la seva vida hauria estat diferent, ja que Neruda estimava i gaudia de la vida; Whitman era un vitalista que lloava la natura, i Williams trobava la bellesa en la quotidianitat i en les petites coses. Tots ells van tenir una vida lliure, plena i fins i tot llarga. No va ser el cas de José Asunción Silva, que es va suïcidar amb tan sols 30 anys després d’una vida plena de tragèdies: va veure morir quatre germans i una germana, va fracassar com a diplomàtic a Veneçuela i, de tornada a Colòmbia, el seu vaixell, el vapor Amèrica, es va enfonsar i amb ell la totalitat dels manuscrits que pensava publicar a arribar; finalment, es va arruïnar. No he llegit prou Asunción Silva per jutjar la seva poesia, de la qual diuen que va portar la forma de fer de l’avantguarda europea a Sud-amèrica, però sí per saber que era una obra trista i desesperada, on es parlava de mort i desenganys.
Com podeu veure en aquest retall:
“Y si el recuerdo de amor tan santo
Mueve tu pecho, nubla tu cielo,
Llena de lágrimas tus ojos garzos;
¡Ah, no me busques aquí en la tierra
Donde he vivido, donde he luchado,
Sino en el reino de los sepulcros
Donde se encuentran paz y descanso!”
Òscar també declara la seva admiració pel poeta americà Charles Bukowski, un home també tràgic, un autor del realisme brut, un fill de la generació beat, bohemi, alcohòlic i contestatari, una persona que rebutjava la societat. Us poso un fragment per tal que ens fem una idea:
Hi ha un ocell blau al meu cor que vol sortir, però soc dur amb ell, li dic queda’t allà dins, no deixaré que ningú et vegi.
Hi ha un ocell blau al meu cor que vol sortir, però jo li tiro whisky a sobre i m’empasso el fum de les cigarretes, i les putes i els cambrers i els dependents d’ultramarins mai s’adonen que és allà dins.
En tot cas, dos mals exemples per portar una vida feliç; sembla com si el protagonista cerqués la seva desgràcia com a ingredient imprescindible per crear la seva obra, com si el dolor i el patiment se sublimessin en bellesa i poesia. El problema és que, enfonsat per la visió tràgica i negativa i amb la ment entelada per l’alcohol, fa vint anys que ni escriu ni publica. Potser aspira que la seva patètica realitat sigui la seva obra, com una creació efímera i oblidable.
La seva imatge és penosa: una barba mal cuidada, cabells llargs i despentinats, una figura malgirbada ulleres sota els ulls i sobre el nas, els llavis gairebé sempre torçats i una expressió de fàstic.
A l’ateneu de poesia que sovinteja el tenen mig apartat; no senten que sigui capaç de tornar a escriure, però els fa llàstima i l’accepten. Després, ell es reuneix a la nit amb altres perdedors per beure i cridar maleint la societat fins a quedar-se adormit en una vorera fins que es fa de dia.
Òscar no té cap mala intenció, però inconscientment es fa mal a si mateix i a molts dels que l’envolten, ja que el seu és el camí del sacrifici i la tragèdia; la poesia i l’art ocupen tot l’espai, i la seva comoditat, les relacions i les persones queden fora. La seva filla no el vol veure i ell voldria recuperar-la. Per això, quan ella vol estudiar una carrera, decideix ajudar-la i, per tant, ha de treballar i guanyar diners.
Aquesta actitud serà la llavor de la seva redempció i començarà a donar classes a un institut; al principi, ajudat per l’alcohol, i llavors es produirà el miracle en descobrir una alumna amb un talent especial. Potser ell ja no pot assolir el cel, però si ajuda a aconseguir que la nena creï bellesa i art, si pot fer que aquesta poesia espontània i fresca il·lumini el món, aquesta serà la seva recompensa i tot haurà tingut sentit. Què més dona ser el martell o l’enclusa si finalment forgem art i poesia?
És clar que per a Òscar la poesia ho és tot i comet l’error de pensar que Yurlady ho veurà com ell i entrarà decididament en el joc; per a ella, escriure i dibuixar són habilitats que l’ajuden a sentir-se bé, sense cap aspiració artística, ja que és com la resta de nenes de la seva edat i del seu barri, que sols aspiren a viure i poca cosa més. Tampoc ho entén la seva família. El protagonista no ho tindrà fàcil.
La pel·lícula està dividida en quatre actes ben definits:
- Fracàs, que ens explica la situació d’Òscar, girant al voltant d’un cercle d’autodestrucció del qual no pot fugir i on trobem el primer gir argumental, quan decideix, sense saber gaire bé com fer-ho, que vol ajudar econòmicament la seva filla en els seus estudis.
- Opus Magnum, on, amb un nou factor desencadenant —el descobriment del talent fresc i innat de Yurlady—, s’encaparrarà a ajudar-la a difondre la seva poesia.
- El tercer acte, L’art ens salvarà, serà un nou viacrucis per al protagonista arran d’una escabrosa i malintencionada sospita.
- Finalment, amb Un poema feliç, tornarà a una realitat que havia deixat abandonada, amb un final que bé podria ser un començament.
La pel·lícula està rodada de forma quasi artesanal en 16 mil·límetres i amb actors majoritàriament amateurs. Cerca més el realisme que l’estètica i ens mostra una Medellín amb carrers bruts i de fort pendent, cables penjants i espais interiors poc il·luminats. El director usa molt la càmera fixa, on els actors entren i surten d’escena, i també plans seqüència en què l’objectiu segueix, com si l’estigués espiant, el protagonista pels carrers i bars.
Òscar, malgrat la seva manifesta indefensió i vulnerabilitat, defensarà els seus principis, com quan, per exemple, impedeix que filmin una declaració de Yurlady que l’exonera a ell. En aquest sentit, el film és ascendent, ja que els fets ens mostren un protagonista sense maldat que va creixent personalment. Al final veurem que ha despenjat la foto que tenia a la seva habitació de José Asunción Silva i accepta la realitat; acaba amb una abraçada amb sa filla, que és el millor final que podria tenir tant per a ell com per a l’espectador.
Colòmbia, 2025 (2 hores)
Direcció: Simón Mesa Soto
Guió: Simón Mesa Soto
Actors: Ubeimar Ríos, Rebeca Andrade, Guillermo Carmona, Humberto Restrepo, Margarita Soto, Allison Carrera…