Tres històries independents, tres èpoques diferents, tres personatges ben peculiars i diversos, tres aproximacions a la natura molt alternatives amb una mateixa intenció: comprendre-la millor. Present en totes elles, com un amic silenciós, hi ha un majestuós ginkgo centenari que regna al bell mig del jardí botànic d’una universitat alemanya.
Comencem l’any 1908: una noia decidida i brillant, la primera dona admesa a la universitat, utilitzarà per primer cop la fotografia per retratar les plantes. Avançarem fins al 1972, quan un jove estudiant que prové del món rural i en vol fugir canviarà radicalment la seva mirada envers la natura. Finalment, en plena pandèmia, l’any 2020, un neurocientífic de Hong Kong, investigador de la ment dels nadons, s’acostarà al món interior del ginkgo, que esdevindrà, de fet, un personatge més. Una obra profunda i subtil que obrirà la nostra ment.
La directora hongaresa Ildikó Enyedi es va donar a conèixer internacionalment amb la meravellosa En cos i ànima (2017), que va guanyar l’Os d’Or a Berlín i va ser nominada tant als Oscars com als Premis del Cinema Europeu. Era una obra d’una delicadesa extrema que jugava amb els somnis dels dos protagonistes establint un paral·lelisme entre una parella de cérvols i una de persones; brillant i original. El 2021 va presentar Història de la meva dona, un film de factura impecable però sense ànima, que va passar sense pena ni glòria. Amb L’amic silenciós recupera el cinema entès com a poesia.
Tot comença pel final, ja que la cinta arrenca amb la història més actual de les tres: l’arribada d’en Tony, el neurocientífic de Hong Kong, a qui ofereixen un sopar de benvinguda que no li provarà gens bé i que el portarà a descobrir el ginkgo de manera poc galdosa. La felicitat durarà poc dins la universitat que l’acull. La COVID-19 ho atura tot i buida el campus universitari, i ell, que no té on anar perquè no es pot viatjar, es trobarà sol i desemparat, només amb la companyia d’un bidell de manteniment que el vigila de reüll sense entendre’l ni poder-s’hi comunicar. I, el que és pitjor, sense poder continuar la seva feina d’investigador. Fins que un bon dia se li acudeix analitzar la manera d’existir del ginkgo, animat per les converses telemàtiques amb una científica botànica francesa, l’Alice, també confinada a casa seva amb un nen petit.
La segona història ens trasllada a l’any 1908, i la directora va decidir filmar-la en blanc i negre, amb tonalitats pàl·lides, com si els fotogrames pertanyessin a l’època. De fet, feia poc més de cinquanta anys que s’havien fet les primeres fotografies i el cinema era encara un invent molt recent: la primera pel·lícula havia estat La sortida de la fàbrica dels germans Lumière tot just el 1895. En aquest episodi ens presenten la Grete davant del tribunal que ha de decidir si és admesa a la universitat, format per un reguitzell de catedràtics tant eminents com arnats que faran tot el possible per posar-li les coses difícils, acadèmicament però també personalment, amb comentaris sexistes i fins i tot ofensius. Ella se’n sortirà airosa i serà la primera i única dona admesa aquell any. El seu afany de modernitat i llibertat, juntament amb les circumstàncies que li tocarà viure, la portaran a treballar amb un fotògraf retratista, una activitat de caràcter artístic a l’època que ella utilitzarà, de manera innovadora, per retratar les plantes amb una finalitat científica i divulgativa.
Finalment, coneixerem el tercer protagonista, en Hannes, un noi de poble que aspira a un futur millor gràcies als estudis universitaris. Som al 1972 i la fotografia també s’adapta al moment: rodada en pel·lícula de 16 mil·límetres i amb colors primaris i vius, amb un excés de llum propi d’uns temps que enlluernaven tothom. Ell és una persona independent, amb els propòsits ben clars, que no es deixa arrossegar pels moviments que revolucionen la societat. Tanmateix, en conèixer una noia que experimenta amb un gerani, començarà a interessar-se, primer de manera indirecta i després amb absoluta entrega, per la consciència vegetal i la seva interacció amb les persones.
Un cop presentats tots els protagonistes, la directora saltarà contínuament d’una època a una altra, utilitzant la natura com a connexió i eix vertebrador de tot el relat. El jardí botànic, amb el ginkgo com a protagonista, ha romàs inalterable al llarg del temps: les persones tenen una existència efímera, mentre que la natura perdura. La narració ens mostra subtilment una relació més profunda amb el món vegetal i amb la terra, fugint de la supèrbia mirada antropocèntrica. Els personatges compartiran els mateixos llibres de la biblioteca, creant un espai atemporal que els uneix; passejaran pels mateixos senders i gaudiran de l’ombra dels mateixos arbres, del mateix espai vital. De la individualitat sorgeixen el geni i la creativitat que aporten coneixement col·lectiu, un saber que després es comparteix per continuar avançant sense narcisismes ni egoismes. Les persones de tres generacions interactuen i col·laboren amb la natura com si formessin part d’un únic organisme.
En Tony i l’Alice tindran un acte de generositat i amor envers el ginkgo portant-li, des de l’altra punta del món, la part masculina que necessita per reproduir-se. Com li dirà ella:
Cada cop que passejo per un jardí botànic veig moltes ànimes solitàries.
La Grete aplicarà la sensibilitat i la llibertat femenines, en una època en què aquestes característiques estaven vetades pel domini masculí, a la botànica i, gràcies a la revolució que suposa la fotografia, ens aproparà de manera més generosa a la natura. En Hannes desenvoluparà una forma de comunicació insòlita amb un gerani, incapaç de comunicar-se amb una noia amb la mateixa llibertat amb què ho fa amb la planta, i aquesta experiència li obrirà els ulls a una nova dimensió. Finalment, en Tony copsarà en les seves observacions tota la voluptuositat i la felicitat del ginkgo. Precisament, el film acabarà amb la càmera retrocedint a poc a poc perquè puguem contemplar la magnificència de l’arbre, que haurà mudat les seves fulles del verd al groc i a l’or.
Una pel·lícula certament revolucionària pel seu acostament en peu d’igualtat al món vegetal; un film d’exquisida bellesa que ens relaxa, ens reconcilia amb la natura i ens omple de pau.
Hongria, 2025 (2 hores i 25 minuts)
Direcció: Ildikó Enyedi
Guió: Ildikó Enyedi
Actors: Tony Leung Chiu-Wai, Luna Wedler, Lea Seydoux, Enzo Brumm, Sylvester Groth…