És la nit de l’estrena d’Oklahoma, un musical de Broadway de gran èxit, és el 31 de març de 1943, el protagonista de la pel·lícula, Lorenz Hart abandona la seva llotja del teatre, avorrit, abans del final per anar a beure una copa, troba l’obra simple i sense ambició, poc profunda. Potser està dolgut perquè ell va renunciar a ser-ne el lletrista després de vint-i-cinc anys de col·laboració amb el compositor Richard Rodgers, que s’ha hagut de buscar un altre col·laborador. Tota l’acció té lloc al bar, on aniran a celebrar la fabulosa acollida del musical i on Lorenz espera trobar-se amb Elizabeth, un amor platònic que aspira que sigui més terrenal.

Tal com l’església és el temple dels creients, on es reuneixen per celebrar la litúrgia i els ritus, encara que fins i tot els més devots hi van a resar tots sols; el bar té el mateix paper per als laics i els bevedors casuals, els alcohòlics hi van en solitari perquè no necessiten motius per beure. Aquest és el cas de Lorenz a qui la seva addicció està apartant de la creació perquè troba més satisfacció en un got que no pas en un full en blanc.

A les esglésies, monestirs i capelles hi regna un mossèn amb el seu hàbit amb el qual es mou per cel·les i sagristies i guarnit amb alba, estola i casulla, per oficiar la missa; una persona amb aura de santedat sempre a prop dels feligresos. Al bar hi trobem el bàrman, amb la seva jaqueta blanca i impol·luta guarnida de botons daurats; una persona prou distant per no ficar-se en les converses dels clients i alhora propera per escoltar i fer confidències amb els habituals del lloc.  Eddie és el bàrman del bar del costat del teatre des de fa molts anys i coneix quasi tothom, Lorenz i ell han passat moltes hores junts i serà el primer a escoltar la seva crítica a Oklahoma.

A una taula ben a prop de la barra hi ha un home bevent-se discretament un Dry Martini, és un escriptor que està apuntant en una petita llibreta de notes les idees per a la seva pròxima novel·la, pateix la síndrome del paper en blanc, no acaba de trobar la inspiració per un llibre de contes per a nens que s’ha compromès a escriure. En Lorenz el convidarà a beure amb ell i li explicarà una història, real o imaginada, d’un ratolí ben especial que ben bé podria ser una paràbola sobre la inspiració artística, que puja dia darrere dia del carrer i la vida fins a la imaginació de l’escriptor fins que un dia desapareix sense deixar rastre.

És això el que li passa a Lorenz?

Quan arribin al bar, tot l’elenc de l’obra per celebrar l’èxit de l’estrena haurà de fer veure que li ha agradat molt, malgrat que és mort de gelosia; tothom brindarà feliç i Lorenz agafarà per banda al seu amic Richard Rodgers per proposar-li tornar a treballar junts, això sí, amb alguna cosa més profunda i alhora humorística que no jugui a manipular els sentiments dels espectadors; en Rodgers tem que l’addicció a l’alcohol del seu amic pugui ser un fre a l’hora de treballar plegats, però més o menys queden entesos com a mínim sobre un nou projecte.

Per mi el punt culminant de la pel·lícula és l’escena en què Lorenz es tanca amb Elizabeth dins del quartet del guarda-roba del bar. La complicitat que sorgeix entre els dos és encisadora. Ell ja té 47 anys i ella n’acaba de fer 20 i lògicament tenen una visió del món i unes necessitats ben diferents. Per a ell, ella és un ideal de bellesa pura, potser recuperar aquella frescor i joventut en una altra persona com si fos emmirallar-se en una màquina del temps; estimar-la és sentir el que creia que ja no podia sentir i que ella l’estimés seria una redempció de tantes coses perdudes i de tants pecats comesos, una segona oportunitat a la seva vida, un motiu per continuar interessat en el món. Elizabeth està meravellada que un escriptor tan famós i brillant es pugui interessar per ella, també és un referent literari i un pou de coneixement, alhora que hi veu una porta per entrar en el món de l’espectacle i poder conèixer gent rellevant; també està interessada a saber com ell la veu, ja que és una forma de poder saber qui és.

De què parlaran?

Bàsicament d’Elizabeth i les seves aventures romàntiques, dels seus sentiments i els seus anhels, de la seva primera experiència sexual. Lorenz està doblement interessat en el tema, primerament per conèixer-la millor i poder acostar-s’hi, encara que també per la morbositat dels detalls explícits, per poder sentir com si ho hagués viscut, ja que és un home de gran sensibilitat i capacitat de copsar el que senten altres persones, pel fet que és escriptor.

Lorenz voldrà rememorar una trobada que van tenir ells dos en una cabana a prop d’un llac, un moment que per ell va ser màgic i esbrinar si ella també ho va viure tan intensament com ell.

Elizabeth li explicarà de quina manera el noi de qui està enamorada primer la va menystenir, després la va humiliar i finalment la va deixar. Mai més ha volgut tornar a veure-la, ni que sigui pel sexe nu i cru; de com de malament es va sentir ella fins a comprendre que millor que ho deixés estar, un dolor que requereix molt temps per guarir-se. Malgrat tot li confessa a Lorenz que si ell li demanés, seria capaç de conduir trenta hores seguides per veure’l. El que sent és alguna cosa física que supera la raó i fins i tot els sentiments, és un amor que no es pot explicar.

Lorenz desitjaria que ella sentís per ell alguna cosa similar, encara que fos la centèsima part, però ella li diu que és diferent, que sent per ell respecta, admiració i estimació d’un nivell superior, res a veure. Ell no en té prou, és un artista, un poeta i voldria poder copsar tota aquesta bellesa que ella representa i somia que pogués ser una comunió mútua. Potser l’amor autèntic és més proper a una amistat profunda que no pas el contacte dels cossos nus, que es desitgen irracionalment, de pells que es toquen.

Lorenz complirà la seva promesa i presentarà a Elizabeth al seu amic Richard Rodgers, per a ella és una oportunitat d’entrar en el món del teatre. Ella és tan bonica, fresca i jove que Richard la convidarà a la seva festa i ell es quedarà sol al bar.

La pel·lícula està basada en fets històrics: la relació entre Lorenz Hart i Elizabeth Weiland va existir realment i la pel·lícula s’inspira en una sèrie de cartes que es van creuar quan ella estava estudiant a Yale. El doble cop que va patir Lorenz, tant per sentir-se exclòs de l’èxit d’Oklahoma com pel rebuig d’Elizabeth, va suposar un cop molt dur i, si bé va escriure unes quantes lletres pel següent musical de Richard Rodgers, va tornar a caure dramàticament a l’alcoholisme. Cinc mesos després dels fets de la pel·lícula va ser trobat inconscient en un carreró una nit plujosa i va morir de pulmonia tres dies més tard.

Alguns han vist en aquesta cinta una obra menor, però no ho és de cap manera: és una introspecció psicològica dins d’uns fets coneguts; és profundament romàntica; és crepuscular i melancòlica, és un estudi de la gelosia, del pas del temps. Les actuacions dels protagonistes són increïbles: Margaret Qualley és perfectament creïble i Ethan Hawke fa un dels millors papers de la seva carrera: és dolç, intel·ligent, patètic, brillant, absolutament trist i desesperat. A la realitat Lorenz Hart era molt baixet i el director se les empesca, amb perspectives adequades, per fer-nos sentir aquesta sensació mostrant-nos a l’esvelt Hawke com un ésser minúscul.

Com últim detall cal esmentar que el títol de la pel·lícula, Blue Moon, és el mateix que el de la més famosa i exitosa cançó composta pel duet Hart-Rodgers, sense cap dubte una mirada melancòlica i crepuscular cap als temps passats que difícilment tornaran.

USA 2025 (1 hora, 40 minuts)

Direcció: Richard Linklater

Guió: Robert Kaplow

Actors: Ethan Hawke, Margaret Qualley, Andrew Scott, Bobby Cannavale, Patrick Kennedy,…