La nit del 12 d’octubre del 2016, la Clara, després d’haver passat la nit a casa d’una amiga, torna, ja de matinada, caminant tranquil·lament cap a casa. En travessar un parc, algú la crida, li llença gasolina a la cara i li cala foc. Ella intenta fugir, però cau a terra i mor. Sense testimonis i amb nombrosos sospitosos, la policia judicial haurà d’afrontar una investigació especialment complexa per intentar identificar l’assassí. El film es basa en un cas real no resolt.
El director, Dominik Moll, es va inspirar en el llibre de no-ficció criminal “18.3 Un any a la policia judicial” de l’escriptora Pauline Guéna, que documentava en unes 500 pàgines el dia a dia del departament d’investigació criminal de Versalles. La víctima real es deia Maud Maréchal i la seva història ocupava només trenta pàgines. Dominik Moll va decidir traslladar la ficció a Grenoble i, òbviament, canviar el nom dels personatges; no cercava sensacionalisme, sinó reproduir el que senten i viuen els protagonistes, sobretot la parella de policies que porten el cas.
Abans de començar, un text a la pantalla ens adverteix que a França la policia judicial obre cada any més de 800 investigacions per assassinat i que també cada any un 20% queden sense resoldre’s. La història que veurem és precisament una d’aquestes.
L’obra s’engega amb el protagonista, l’inspector Yohan Vivès, muntat en la seva bicicleta completant volta rere volta un velòdrom a un ritme constant, seriós i incansable; és un moviment circular i repetitiu que no porta enlloc i que anticipa el sentiment claustrofòbic que marcarà la investigació.
L’escena següent ens trasllada al comiat del cap de la policia judicial de Grenoble. En un ambient distès i festiu, tots gaudeixen de la celebració, que serveix també per donar la benvinguda al nou responsable, que no és altre que en Yohan. Que poc s’imagina que l’endemà al matí començarà per a ell i el seu equip la investigació d’un cas que l’obsessionarà i que ens tindrà a nosaltres, espectadors, expectants seguint el cas i pensant cadascú quin dels coneguts de Clara podria haver estat l’assassí. Possiblement, la policia no va reunir prou evidències per acusar ningú en ferm, però nosaltres sí que podem escollir el nostre assassí.
La investigació arrenca amb l’interrogatori de l’home que, segons la millor amiga de la Clara, era la seva parella en aquell moment. Els investigadors, però, queden sorpresos quan els explica que la seva no era una relació seriosa ni tancada, i que Clara també mantenia relacions amb un altre home. Yohan i el seu company Marceau, com a homes que són, pensaran que la gelosia d’un dels dos els podria convertir en possibles assassins, encara que tots dos quedaran descartats de seguida.
A poc a poc aniran descobrint que ella era tant enamoradissa com càndida i que en els darrers temps havia tingut relacions amb cinc o sis xicots, i que la majoria d’ells compartien una pulsió violenta, possessiva o de menyspreu envers les noies. El que per a ella era una bonica i romàntica relació, marcada per una atracció irracional cap als nois dolents i tòxics, per a ells ella era una propietat conquerida que de cap manera volien compartir.
Això condueix a un dels postulats de la pel·lícula: Els homes senten en general per naturalesa una pulsió latent pel sexe i la violència; per això l’inspector Yohan Vivès acaba creient que qualsevol dels sospitosos l’hauria pogut matar; arriba a verbalitzar que d’alguna manera la van matar entre tots.
L’altre postulat de la cinta és la creença social, i especialment entre els homes, que una dona que manté relacions amb diversos homes s’exposa a tenir problemes; que les dones han d’atreure els homes, però limitar-se a escollir-ne un de sol, que no poden tenir més d’un amant alhora, mentre que als homes se’ls atribueix el paper de caçadors, legitimats per buscar i conquerir tantes parelles com vulguin o puguin.
Hi ha un parell d’escenes en què aquests prejudicis i estereotips desemboquen en reaccions violentes posant de manifest el biaix que els homes tenen sobre el tema, com quan l’amiga de Clara li diu a l’inspector, mig plorosa, que la seva amiga no és una «puta» i res de la seva vida sexual no pot justificar ni explicar el crim.
La pel·lícula retrata les dones com a éssers vulnerables i tímids: la seva millor amiga sempre se situa com a inferior quan parla amb la policia; la mare de Clara, absolutament desfeta, sense poder sobreposar-se a la seva mort; la parella d’un dels sospitosos, totalment submisa al seu home. L’única noia que es mostrava lliure i segura era Clara, capaç de mostrar-se igual o superior als homes; potser per això la van matar. Només a la part final de la cinta apareixen dues dones fortes: la nova jutgessa i una policia judicial recentment incorporada a la unitat. Dominik Moll ens suggereix que les dones van guanyant l’espai que els correspon en una societat encara arrossegada per profunds perjudicis de gènere.
Per contra, ens retrata els homes ben diferents: els policies fent comentaris sexistes, els sospitosos, arrogants i segurs davant la policia, fins i tot desafiants. Tots ells amb episodis violents, no només verbals, també físics.
“Alguna cosa falla a la relació entre els homes i les dones”
Li dirà l’inspector Yohan Vivès a la jutgessa. De fet, ell és l’únic que fa esforços per canviar aquesta mirada masclista, malgrat que no té parella ni mostra atracció per les noies amb qui es relaciona. Al final sí que veurem algun interès cap a la jutgessa o cap a la seva nova companya, molt més jove que ell; necessita tenir una igual?
La seva companya li farà una reflexió:
“Les dones són les víctimes, els homes són els que cometen els crims i també són homes els que els jutgen; no és això una mica estrany?”
En Yohan cada cop està més capficat i més perdut. El veiem en diverses escenes donant voltes al velòdrom, ja de nit; no sabem, potser ni ell mateix ho sap, si ho fa per aclarir les idees o per relaxar-se i oblidar el tema ni que sigui per uns instants. Sigui com sigui, aquestes voltes incessants esdevenen una metàfora visual de la seva incapacitat per trencar el cercle en què ha quedat atrapat i trobar una via per arribar al culpable.
El director, Dominik Moll, s’ha decantat per un realisme estricte, tendent gairebé al documental. Els subsegüents interrogatoris a les exparelles de Clara no donen llum a la foscor del cas, sinó que van mostrant, des de diverses perspectives, l’acusadora misogínia d’una societat que sovint desvia la culpa de l’agressor a la víctima.
Dominik Moll dona molt pes a les transicions i prefereix mostrar-nos recorreguts en cotxe, sigui per carreteres o túnels, converses aparentment intranscendents o fins i tot silencis, en lloc d’abusar de les el·lipsis. De fet, la vida és ben plena de transicions, aquells espais entre un lloc i un altre, entre una acció i la següent que sovint travessem sense adonar-nos-en perquè estem massa capficats a arribar als llocs o pensant en el que hem de fer a continuació. La pel·lícula sembla reivindicar el valor d’aquestes pauses, convertint-les en moments de reflexió que donen sentit tant a la investigació com al procés interior del protagonista.
El film està ambientat als Alps, un entorn monumental i gèlid, que juga un paper no només pictòric sinó també com a marc inhòspit i opressiu que situa als investigadors en una situació claustrofòbica. Les nits glaçades, il·luminades per la freda llum groga dels fanals i de les llanternes de la policia, ofereixen una visió realista i pausada, més centrada en l’interior dels personatges, sense cap propòsit de posar el focus en el vessant morbós, tal com solen fer les superproduccions americanes, en què l’acció i els fets criminals esdevenen els veritables protagonistes. Només al final de la cinta el director trenca aquesta imatge de les muntanyes com a presó mostrant Yohan pedalant a l’aire lliure i pujant un port de muntanya, una porta de sortida de la vall, un final esperançador que suggereix que, finalment, s’ha alliberat de l’obsessió.
Les interpretacions són l’ànima de la cinta: un Yohan contingut i analític, totalment professional que se sent impotent de resoldre el cas ofegat per la burocràcia; al seu costat trobem a Marceau que representa la fúria, la força, el desencís i el desgast emocional davant d’un sistema judicial ple de limitacions, mentre que la nova inspectora, que pren el relleu d’en Marceau, aporta una besllum d’esperança.
La pel·lícula requereix la concentració de l’espectador; no ofereix imatges buides que no et deixen pensar o et manipulen. Si t’endinses en la història, descobriràs un ritme narratiu que t’atrapa, i tant les imatges com el que escoltem, reapareixen a la memòria en sortir del cinema i durant els dies següents, demostrant que ens ha impactat. És precisament a través de la investigació que la cinta ens confronta, com en un mirall, el masclisme i la violència estructural de la societat. Una obra de gran qualitat que va guanyar sis premis Cèsar, absolutament recomanable.
França 2022 (1 hora, 54 minuts)
Direcció: Dominik Moll
Guió: Dominik Moll, Gilles Marchand ( llibre de Pauline Guéna)
Actors: Bastien Bouillon, Bouli Lanners, Théo Cholbi, Johann Dionnet, Mouna Soualem, Pauline Serieys, Lula Cotton-Frapier, Paul Jeansón,..