Marcielle, a la que anomenen Tielle, té 13 anys i viu a l’illa de Marajó al delta de l’Amazones; casa seva és un petit espai comú compartit per tota la família, els seus pares, dos germans i una germana més petita que ella, situat literalment sobre el riu Tajapuru, una important ruta fluvial comercial. La seva germana gran va marxar, ja fa temps, amb un bon home que navegava en una de les barcasses del riu i és, segons sa mare, un exemple d’èxit. Ella somia, esperonada per sa mare, poder seguir el seu exemple.
L’illa de Marajó té una extensió similar a la de Suïssa i hi ha hagut assentaments humans coneguts des del segle quart abans de la nostra era, donant lloc a la cultura precolombina marajoara, que va desaparèixer, com tantes altres del continent, amb l’arribada dels colonitzadors després de dos mil anys d’història. És un indret tropical aïllat del món, amb selves humides, manglars i una gran riquesa vegetal; als nostres ulls, un paradís preservat de la frenètica vida de la civilització, on es pot viure i subsistir amb el mínim i on, de fet, els seus habitants ho fan perquè no en tenen més; gent humil amb pocs recursos i poca formació, com és el cas de la família de Tielle.
La directora de la cinta Marianna Brennand va quedar horroritzada en assabentar-se per una amiga que havia viscut deu anys a la regió, que els casos de violacions de menors eren habituals a la zona. Era normal veure noies de 12 anys que donaven a llum; la terrible realitat era que la majoria d’aquestes agressions es produïen en el si de la família i que molt sovint els agressors eren els pares en un entorn de normalitat. Nenes de 12 o menys anys violades pels seus pares i amb mares de tan sols vint-i-cinc anys mirant cap a una altra banda, en una situació cíclica que s’anava repetint i perpetuant. Colpida per la injustícia, va decidir explicar aquesta terrible realitat, poc coneguda al Brasil, on no hi ha una legislació que garanteixi la possibilitat d’avortar en un hospital públic en aquests casos i llavors, ella mateixa, va estar visitant i vivint a la regió per recollir informació i, des de la seva posició de documentalista, denunciar-ho mitjançant un documental.
Va estar entrevistant noies, assistents socials, metges i va acabar comprenent que seria molt dur i difícil per aquestes nenes aparèixer a la pantalla explicant el seu cas, que les colpia i avergonyia, i que ni elles acabaven de comprendre; en aquesta tessitura va decidir escriure el guió d’una ficció que anés en paral·lel a la realitat sols separada per una lleugera línia que garantís la privacitat i l’anonimat. Així va començar tot.
Tielle va al col·legi, com els altres nens; una barca els va recollint pel riu un a un i, després de classe, els nens assagen un ball que faran en un acte religiós diumenge. Sortint del col·legi miraran la televisió a la tenda bar de l’embarcador, tots pendents que el noi i la noia de la sèrie es donin un peto, la felicitat de l’amor per la qual totes es deleixen.
Diumenge totes les famílies de la zona seuran davant del capellà que entre cant i cant, després de recitar himnes lloant a Déu, els dirà que cal acceptar el que la vida ens porta sense protestar; fet i fet l’Església sempre defensa l’autoritat del pare; al Déu dels cristians l’anomenen pare…
La pel·lícula retrata la bellesa del medi natural amb un riu on pots rentar la roba, banyar-te o desplaçar-te, un habitatge que s’integra amb les aigües, uns tancaments lleugers, unes gases que es mouen amb el vent i uns colors que casen amb la vegetació donant un toc de color, la llum ho inunda tot en un sentiment d’ingravidesa.
Per contra, aquest espai obert i lliure es torna fosc i dens, tancat, atapeït i claustrofòbic en caure el sol, a l’hora de dormir amb les hamaques desplegades sobre el llit de matrimoni ocupant tot l’espai, sols separat parcialment per una fina gasa vermellosa. Quan un dia Tielle troba la corda de la seva hamaca trencada i amb sa mare embarassada de vuit mesos dormint també a una altra hamaca, el seu pare li ofereix dormir al llit nupcial, és una introducció subtil i suposadament innocent, d’aquest contacte naixerà una situació violenta en la relació amb son pare.
De tant en tant el pare de Tielle agafa un vell rifle que té desat sota el llit, puja a la petita barca i va a caçar a la selva de manglars, una mica de carn per completar la dieta vegetal sempre s’agraeix; normalment l’acompanya el seu fill gran i tot es gira quan un dia li diu a sa filla que l’acompanyi ella, que en principi hi anirà il·lusionada. Quin mal pot haver-hi? No ens mostren res explícit, però se sent la incomoditat de la nena en tornar i les mirades de preocupació de la mare que ja va passar per alguna cosa similar de ben joveneta.
Aquestes dues situacions escenifiquen el poder del patriarcat i com la violència sexual entra de puntetes a la llar, sense fer soroll, com un pas més en el creixement de Tielle, amb la mare preocupada, però silenciosa, no gosa dir res. Com deia Raimon en una cançó en temps del dictador Franco: “A vegades la pau no és més que por”
Sense dir-se una paraula i d’amagat del pare, en un secret propòsit prou conegut per les dues i del que no cal parlar doncs és unànimement compartit, la nena i sa mare preparen gambes salades que han pescat al riu per vendre-les a les barcasses que pugen i baixen pel riu, aprofitant quan paren per carregar petroli o descarregar mercaderies; volem suposar que axis va marxar la germana gran en circumstàncies similars i va trobar un bon home per fer la seva família. Amb una amiga agafaran una petita barqueta i aniran cap allà, abans de pujar totes dues es pintaran els llavis.
Barcasses de riu plenes de mariners i noies molt jovenetes que hi pugen a vendre coses de menjar i beure, que acaben sovint oferint i venent el seu cos, qui sap si confiant a trobar un bon home que les alliberi del jou patern i d’una família que arrecera i amaga la violència; si no perquè es pinten els llavis? Aconseguir enamorar a algun noi i que la fuetada sigui prou profunda i superi allò de l’estricta necessitat sexual immediata, que salti una espurna prou brillant que es vulgui retenir; de fet Tielle hi tornarà doncs va conèixer a algú diferent que viu en un lloc on la gent ha de portar roba d’abrigar i voldria marxar amb ell a la recerca del fred i de les estacions canviants.
Tielle aspira a ser lliure i fugir, bàsicament del seu pare, per això voldria ser més gran i tenir un document d’identitat que ho acredites. S’emportarà la partida de naixement de sa germana, que en té 19, i tractarà de fer-se passar per ella, encara que 6 anys és massa diferència perquè la creguin.
En aquesta escena i en altres de posterior la directora ens mostra una policia, que també fa d’assistenta social, d’una dolçor i proximitat que entendreix; segurament mai ningú s’havia preocupat dels seus problemes.
Aquestes i altres accions de rebel·lia, faran emprenyar el seu pare i ella acabarà cedint, no vol que la violència del mascle faci mal a ningú, es deixarà humiliar en el si familiar sense oposició. Serà quan un matí vegi que son pare s’ha emportat a caçar amb ell a la seva germaneta de deu anys que dirà prou. Es tirarà a les tèrboles aigües del riu i anirà nedant, traient el cap de l’aigua com un gosset, fins on sap que el caçador deixa la seva barca…
Les dues germanes remouran el fang gris i espès amb les seves petites mans en una imatge que pot fer pensar en la creació del primer home que Déu va fer amb fang i tornaran les dues a casa agafades de les mans o la seva mare espera, com quasi sempre. Sense dir res. El títol de la cinta, Manas, traduït és: Germanes.
La pel·lícula, denúncia de forma crua, encara que també poètica, l’infern que viuen moltes nenes dins la mateixa llar amenaçades pels pares i sota la mirada silenciosa de la mare a l’illa de Marajó; també l’explotació sexual de menors en les zones fluvials del Brasil. Encara que en aquest entorn les agressions estan molt més generalitzades, acceptades i visualitzades, la violència sexual contra adolescents és una xacra universal que és expressada per la cosificació del cos femení, per la violència i la pulsió sexual dels homes i per l’heteropatriarcat.
El film és absolutament respectuós i no mostra escenes directes de contingut sexual perquè prefereix suggerir que ensenyar, els silencis envers els crits, la violència conjuntural i amagada que no l’explicita i personal. Tot això en unes imatges de gran bellesa plàstica on la selva: atapeïda i inexpugnable i el riu: infinit i inassolible, són els murs d’una gran presó en la qual sols es pot sucumbir o fugir. Una obra necessària i imprescindible.
Brasil 2024 (1 hora, 41 minuts)
Direcció: Marianna Brennand Fortes
Guió: Marianna Brennand Fortes, Felipe Sholl, Marcelo Grabowski, Antonia Pellegrino, Camila Agustini, Carolina Benevides.
Actors: Jamilli Correa, Fàtima Macedo, Romulo Braga, Dira Paes, Emily Pantoja,…