Lucija és una noia introvertida de 16 anys criada en un entorn catòlic estricte i auster, que assisteix a un col·legi religiós d’Eslovènia. S’unirà al cor del centre per cantar, bàsicament en cerimònies religioses solemnes i en concursos amb altres escoles similars, i allà farà amistat amb Anna-Maria, una joveneta presumida i una mica més gran que ella, que exerceix un cert lideratge dins del grup. Quan el cor, juntament amb el director, viatgi a un convent rural per assajar i preparar-se, sentirà una doble atracció: per Anna-Maria i per un jove paleta que treballa en unes reformes al centre. Al mateix temps, escoltarà la crida de la Verge cap a un misticisme més elevat. Els dubtes propis de la seva eclosió sexual afectaran el seu equilibri emocional i, de passada, també el funcionament del cor.
La directora eslovena no amaga els seus propòsits, i la primera escena mostra un gravat antic en què es veu el que podria semblar la representació d’una vagina vermella ocupant gairebé tota la pantalla, (en realitat, es tracta d’una ferida ampliada del cos de Crist a la creu), una imatge que anticipa la descripció versemblant que farà la pel·lícula dels efectes, sovint incontrolables, del despertar sexual de la protagonista.
Ha escollit una noia de setze anys, i no de dotze o tretze, a qui encara no li ha baixat la regla però que, per l’edat i el contacte amb les companyes de classe, pot saber perfectament, encara que només sigui com a espectadora, com són les relacions sexuals. Si fos més petita, l’aparició de la menstruació per primera vegada seria un ensurt en el seu món encara infantil. La protagonista està preparada, però encara no té la regla ni, suposadament, el desig; per això, el paral·lelisme que estableix el film amb la Verge Maria ens fa pensar d’entrada més en un univers espiritual que no pas carnal. A més, la noia té la sensació de sentir veus…
Perquè entenguem què passa pel cap de Lucija els responsables del film la situen en un centre religiós regentat per capellans i monges. També ens ofereixen una descripció ràpida, encara que absolutament definitòria, de la seva família: una mare estricta que, de tan severa, és seca com un moble vell, i un pare deixat, mancat de qualsevol atractiu físic. De fet, tant l’un com l’altre apagarien de manera immediata qualsevol desig amorós. Amb tot això vull dir que, en el terreny de l’amor i el sexe la protagonista està per estrenar, i que l’experiència més propera a l’amor que coneix és la seva devoció per la Verge.
A partir d’aquí, quan és admesa al cor de l’escola i coneix Anna-Maria, comença a sentir el que és una atracció física per una altra persona; és simpàtica, divertida, una mica trapella i desvergonyida, i li pinta els llavis de vermell per primer cop a la vida. Aquella nit somiarà amb ella, encara que també amb un noi de cabells negres i brillants. Les imatges es barregen i es desperta; mira la calaixera de la paret del davant i veu la figura d’una verge, d’aquelles que tenen llum, brillant i protectora a la nit. Ja tenim la trilogia: un noi, una noia i la Verge Maria.
A Eslovènia hi ha una gran devoció per la Verge Maria, i la directora ho fa palès mostrant-nos una sèrie de capelletes dedicades a ella als marges de carreteres i camins, alhora que aprofita per repassar les estacions de l’any, des de l’hivern nevat fins a la tardor plujosa. També, quan les noies arriben al convent i es dirigeixen cap a les seves habitacions, passen per l’església, on l’altar està presidit per una imatge de mida natural de la mare de Jesús. Hi ha rebombori entre les monges perquè uns operaris, traginant material, li han trencat una mà a l’estàtua; Lucija, però, es quedarà endarrerida respecte de les seves companyes, absorta en la contemplació de la icona.
En l’univers simbòlic del film destaca el pont que dona entrada al poble on hi ha el convent, l’anomenat Pont del Diable, del qual diu la tradició que va requerir l’auxili del dimoni i el sacrifici d’una verge quan va ser construït. Quan Lucija el travessa, passa del que és espiritual a allò més carnal; és la temptació.
Pels adolescents, tant noies com nois, el descobriment de la sexualitat és pertorbador. El cos es transforma i, quasi de la nit al dia sents atracció física per altres persones per primer cop; és com si de sobte un altre ésser, aliè a nosaltres, agafés el control del nostre cos i dels nostres desitjos, com si t’haguessin encantat amb una vareta màgica. Lucija ja ha complert els setze anys, però el seu cos pràcticament encara no s’ha transformat: és alta, això sí, però no li han crescut els pits i encara no té la regla. Quan les companyes li ho pregunten, confessa que mai no ha vist un home nu i suposem que tampoc ha vist gaires noies despullades. La veiem mirant de reüll els pits d’Anna-Maria quan es canvia, ben segur que els troba atractius, amb un sentiment ambigu de desig i culpa. El film continua jugant amb els simbolismes perquè la càmera es fixa en el melic d’Anna-Maria, igual que la mirada de Lucija, i seguidament aquest es transforma en una rosa vermella dins de la qual s’endinsa una abella a la recerca de pol·len. Això és un clàssic: la dona com a objecte d’atracció, com a objecte de desig, igual que les flors, un recurs de la natura per perpetuar la vida, perquè les flors necessiten tant les abelles com les abelles necessiten les flors.
Noies adolescents juntes i lluny de casa equival a diversió i jocs, com aquell de l’ampolla que gira i en què a qui li toqui ha de pagar penyora, un entreteniment nocturn tant excitant com senzill. Quan li toca pagar a Lucija, la desvergonyida i una mica picardiosa Anna-Maria li diu que ha de fer un petó a la noia més bonica de la classe; lògicament, es té per al·ludida. La sorpresa serà general quan Lucija fa que totes la segueixin amb la llum dels mòbils, escales avall, fins a la capella i, un cop allà, s’enfila a una cadira i li fa un petó als llavis a la imatge de mida real de la Verge. Podem veure en els ulls d’Anna-Maria com hi neix el desig…
Tal com passava amb les capelletes dedicades a la Verge, hi ha una seqüència en què se’ns mostren primeríssims plans de flors que exhibeixen els seus colors més intensos. Novament, les podem associar al desig.
Diu la directora que, en arribar al convent d’ursulines on volien filmar, van trobar que estava en obres. Inicialment, ho van veure com un inconvenient, encara que ràpidament hi van descobrir una oportunitat, ja que aquella remodelació podia esdevenir una metàfora d’unes estructures, les religioses, que també necessiten ser renovades. Els operaris obrien, a més, una finestra al món masculí dins la història.
Apareixia així la figura del jove paleta que treballa en el manteniment del convent i que les noies espien d’amagatotis, a qui Anna-Maria i Lucija acaben prenent-li la samarreta, un fetitxe que la protagonista conserva. Com que han fet una malifeta, Anna-Maria diu que, per fer-se perdonar, cal menjar raïm encara verd, àcid i amarg; així ho fan totes dues com a penitència.
Una escena central del film mereix una atenció especial: mentre Lucija i Anna-Maria ajuden una monja a penjar unes cortines, li pregunten sobre la dificultat de mantenir el celibat:
«Cal redirigir l’energia cap al treball i la creativitat»,respon.
Però la conversa no s’atura aquí. Quan li demanen si no troba a faltar una abraçada o una carícia, la monja ofereix una resposta tant serena com contundent:
«Els humans seguim instints i és clar que de vegades sents la temptació, però un cop has escollit el camí de Déu, la seva paraula t’acaricia el cor; les carícies humanes són efímeres, la de Déu és per sempre.»Quan compares aquesta conversa amb les que escoltàvem a Los Domingos (2025), d’Alauda Ruiz d’Azúa, entens que una cosa és una elecció lliure i una altra una fe viscuda des del fanatisme. Aquí no hi ha la manipulació emocional que articulava el film espanyol, on una nena suposadament escolta la veu de Déu; hi trobem una reflexió profunda i matisada, en contrast amb la superficialitat i les inconsistències de l’altra proposta.
Aquest triumvirat d’emocions i atraccions que dèiem al principi: el que és masculí i desconegut, que per a ella és misteriós; la bellesa de la feminitat, com quelcom a tocar; i el misticisme marià, ben present en la seva educació, tenen absolutament confusa Lucija, que, a més, mai no ha experimentat el plaer físic en tota la seva plenitud.
Quan finalment trenqui el tabú sobre el seu propi cos i ho experimenti, tot aquest desgavell emocional no li anirà gens bé a Lucija, que no podrà conservar la pau, la serenitat i el control necessaris per cantar amb el cor; amb el rostre vermell i les pulsacions alterades, li és impossible concentrar-se en la veu.
El final de la cinta, el clímax, serà totalment oníric: el Pont del Diable, les veus que la persegueixen, flors, moltes flors, un santuari dins d’una cova, un gorg d’aigües clares alimentat per un alt brollador on ella sura relaxada i després s’aixeca. La seva mà agafarà la de la Verge, que, trencada, se separarà del cos… Què podem pensar-ne?
A l’escena final seguim Lucija mentre patina per una carretera. Obre els braços en creu, com si volgués volar; és una imatge de llibertat que ens recorda una altra de gairebé idèntica de Mommy (2014), el film del canadenc Xavier Dolan. Passa per sota d’uns cables elèctrics d’alta tensió; la càmera els enfoca i els segueix. Són com autopistes al cel que marquen un camí recte i clar, un possible paral·lelisme amb la determinació de la noia. En una paradeta de carretera comprarà raïm, però aquest cop és dolç i no pas una penitència, sinó un plaer del qual gaudir. Potser aquest és el missatge final: la vida és per viure-la i assaborir-la, sense retrets, pors ni penediments.
Urška Djukić explicava en una entrevista que, tot i ser filla d’una família catòlica, encara que no especialment estricta, durant l’adolescència també va patir en part aquest caos mental que travessa la protagonista, escoltant una mena de veus interiors que li diuen coses sovint contradictòries. El títol original de la pel·lícula en eslovè és Què t’està passant, noia?, i, a parer meu, resulta més escaient que no pas La noia del cor. Als països anglosaxons i també a França, el film s’ha distribuït amb el títol Little Trouble Girls, igualment força encertat, ja que a les imatges finals i ja sobre els títols de crèdit, sona la cançó de Sonic Youth que porta aquest mateix nom i que diu: «Fins que em trobi a mi mateixa flotant en el cel, perdona’m, mare; prefereixo lluitar que no pas mentir.»Absolutament recomanable.
Eslovènia, 2025 (1 hora i 25 minuts)
Direcció: Urška Djukić
Guió: Urška Djukić, Maria Bohr
Repartiment: Jara Sofija Ostan, Mina Švajger, Nataša Burger, …