Tres històries entrellaçades i unides pel desig sexual dels seus protagonistes. El 2017 un historiador, que està cercant música de temàtica queer d’ara fa cent anys a Atenes, atén l’enigmàtica trucada d’un advocat sobre el testament del seu avi; a la ciutat de Granada, el 1932 un jove de bona família veu rebutjada la seva sol·licitud de soci del casino per la sospita de la seva homosexualitat; el 1936, a un poble de Cantàbria, un jove soldat franquista s’enamora d’un tinent republicà presoner. Realitat, memòria, ficció i fins i tot visions oníriques es barregen en una història grandiloqüent, ambiciosa i reivindicativa que aspira a trobar un final per a una obra inacabada de Federico García Lorca.
Javier Calvo i Javier Ambrossi, coneguts com los Javis, van debutar al cinema l’any 2017 amb La llamada, una adaptació cinematogràfica de la seva primera obra de teatre homònima, també creada per ells. La pel·lícula, sense ser gran cosa, va tenir força èxit entre el públic i parlava de la crida divina que sentien les protagonistes que estaven en unes colònies cristianes; barrejava religió, música i ball. A continuació van fer dues minisèries: La Veneno, el 2020, i La Mesias, el 2023, que ja mostraven una certa qualitat alhora que un desig transgressor.
Ara, amb aquesta segona pel·lícula han fet un pas de gegant, ja que per una part volen liderar la causa queer, denunciant l’estigmatització del passat, malgrat que també cerquen l’excel·lència artística. Després de veure-la he pensat en aquella frase: “Arrancada de cavall, parada de burro”, pel fet que he trobat una certa immodèstia en la proposta. Els Javis semblen abordar la pel·lícula com si haguessin d’entregar la seva obra magna, quan en realitat encara es troben en una etapa inicial de la seva carrera. La necessitat de convertir-la en una obra total, capaç d’abastar història, memòria, identitat, amor, repressió i llegat artístic, acaba carregant-la d’un excés de transcendència. No calia cremar les naus; hi ha temps de sobres perquè arribin, si volen, a la seva veritable obra definitiva.
La bola negra és la història d’en Alberto, un escriptor i historiador gai que no té gaire cura del seu cos, que tampoc té alta l’autoestima i que està perpètuament barallat amb Teresa, la seva mare. La seva vida farà un gir de 180 graus quan rebi una herència del seu avi Sebastián: per una part li serà entregada una obra de teatre de García Lorca perduda on Carlos, el protagonista, un jove de bona família, no és admès al Casino de Granada per la seva homosexualitat i, per l’altra, descobrirà que pel mateix motiu el seu avi va abandonar la seva família en enamorar-se d’un altre home, una vergonya tan gran a l’època que no es podia ni mencionar.
El film engega amb l’atac de l’aviació italiana contra un petit poble de Cantàbria; una seqüència espectacular i molt ben filmada, encara que de tant preciosisme perd dramatisme. Entre l’horror, els crits, el fum, la destrucció i la mort, Sebastián aconseguirà fugir alçant-se sobre un munt de runes dins de la derruïda per les bombes església del poble, agafant-se desesperadament a les fletxes que travessen el cos nu de marbre blanc d’una estàtua gegantina de Sant Sebastià, icona gai reconeguda per escriptors com Oscar Wilde o García Lorca: Sebastián al quadrat! Podem llegir-hi tots els simbolismes que vulguem a l’escena, ja que aquest és el primer d’innombrables subratllats de la cinta; també tenim el primer quadre per emmarcar, aprofitat per presentar els crèdits inicials i que a més serveix de cartell de la cinta convenientment acolorit en rosa.
Per sobreviure, Sebastián s’allistarà a contracor a l’exèrcit colpista i allà serà l’encarregat de vigilar un presoner ferit, que suposadament pot tenir informació dels moviments de l’exèrcit republicà, el tinent Rafael Rodríguez Rapún, i s’enamorarà d’ell, una forçada història de Romeu i Julieta poc aprofundida, la fascinació d’un noi de poble per la bellesa d’un cos i l’eròtica del coneixement i la classe que ell ni té ni havia conegut abans. Un esclat de llum efímer i tràgic.
La conversa d’una nit entre presoner, Rafael Rodríguez, i carceller, Sebastián, és l’argument de l’obra de teatre del 2014, La piedra oscura, escrita per Alberto Conejero. El presoner sap que l’endemà serà afusellat i pateix perquè uns originals de García Lorca que custodia no es perdin; Sebastián va comprenent que tenen interessos en comú, com el món del teatre, que no pas diferències. Tota aquesta història queda incorporada a la pel·lícula amb alguns canvis importants; de fet, Alberto Conejero va participar, conjuntament amb els Javis, en l’escriptura del guió de la cinta.
La pel·lícula es fa versemblant utilitzant personatges reals, com Federico García Lorca i Rafael Rodríguez Rapún, que també va existir realment i que, suposadament, va inspirar Lorca a escriure els Sonetos del amor oscuro l’any 1935, quan patia pel desamor causat per les infidelitats de Rafael, que, de fet, era heterosexual. Ho va suggerir l’hispanista irlandès Ian Gibson, que havia investigat les relacions dels dos dins de la companyia de teatre La Barraca, de la qual Rodríguez Rapún n’era secretari. Certament, com surt a la ficció, Rafael va jugar de futbolista com a juvenil a l’Atlètic de Madrid, va estudiar enginyeria de mines a Madrid, es va afiliar al PSOE i va freqüentar cercles progressistes i d’esquerres on va conèixer Lorca. Amb l’esclat de la guerra es va allistar a l’exèrcit i, com a enginyer, va entrar com a tinent; traslladat al nord va ser ferit de gravetat quan la Legió Còndor alemanya va bombardejar el poble de Bárcena de Pie de Concha, moriria tres dies després a l’hospital de Santander on era ingressat, tenia tot just vint-i-cinc anys.
Els guionistes, en la seva aspiració de sublimar realitat i ficció, van decidir que a la pel·lícula Rafael fos ferit a camp obert i fet presoner i que Sebastian patis el bombardeig i sortís il·lès. Els fets van existir en essència: Rafael ferit pels feixistes, els avions estrangers colpejant amb traïdoria a civils, sols eren falses algunes circumstàncies, les necessàries per tal que els dos homes s’enamoressin i poguessin encaixar en el relat que volien construir.
Quan la narració es trasllada a 1932 coneixem Carlos, que veu la seva sol·licitud de soci del Casino de Granada rebutjada en sumar més boles negres que blanques en la votació de la junta: ja tenim el títol de la pel·lícula. Una junta que reuneix tota la lletjor d’una casta social tancada en si mateixa, classista i que rebutja les perifèries. El camí que fa el noi des de casa fins al Casino sembla una desfilada de la col·lecció de Jean-Paul Gaultier: mariners fornits amb bigoti i cabells negres lluint musculatura sota d’un impol·lut uniforme blanc o mostrant el pit nu, adoptant postures estudiades, una clara iconografia gai.
El pare d’en Carlos amb veu imperativa li pontificarà:
Tornaràs allà i els hi diràs a la cara que ets un home. El teu cor pot sentir el que sigui, però de portes en fora has de ser un home fort.
L’home ha de dominar, mantenir l’heteropatriarcat sa i estalvi, tant se val el que ell domini sexualment en tant domini; aquest plantejament em fa pensar en la figura de l’advocat Roy Cohn, mentor de Donald Trump al film de 2024 dirigit per Ali Abbasi, “The Apprentice”, que posseïa homes, potser les dones eren per a ell poca cosa, i no es considerava gai perquè era fort i implacable; també pot recordar Peter Thiel, empresari i ideòleg de les dretes actuals que abomina de la feblesa de la democràcia; en la seva visió del món, l’eficiència, la meritocràcia i el poder de les elits innovadores haurien de prevaldre sobre les limitacions imposades per la política democràtica.
Aquesta tercera trama és, de fet, una recreació força lliure dels guionistes basada en l’obra inacabada de Lorca, La bola negra, que el mateix Federico va rebatejar posteriorment La piedra oscura en un recull dels seus projectes futurs.
Només es conserven quatre pàgines de l’obra, bàsicament el dramatis personae o detall de personatges, on també es mencionava la neu i uns esquiadors, i també un únic i breu diàleg de Carlos amb la seva germana; aquesta conversa, que la pel·lícula reprodueix íntegrament, és, malgrat la seva brevetat, el moment de més força poètica de tota la cinta:
“Debería salir…” diu Carlos.“Si yo pudiera saldría siempre a la calle”, li respon la seva germana.“¿Y por qué no lo haces?”, pregunta Carlos.“Porque soy mujer. Y me conformo con ser mujer. Por mi gusto, tiraría a la jabalina, pero debo endulzar naranjas. Debo y quiero».
Com es pot saber llavors de què anava l’obra? Per una carta de García Lorca al seu amic Cipriano Rivas Cherif on li explica la possible sinopsi. El desenllaç de la narració és collita dels guionistes de la pel·lícula. El sentit oníric de la freda neu i les blanques muntanyes com a lloc de pau i repòs ens transporten als núvols, al cel; en aquest sentit, els esquiadors podrien ser la nostàlgia dels moments perduts, de la vida que s’esvaeix com una exhalació.
El suposat manuscrit recuperat, dins d’un pis a Madrid el dia de la victòria del cop d’estat, és la peça clau que connecta les tres històries i que suposa un exercici d’imaginació que aplega els quatre personatges i hibrida les dues obres de teatre. Per tancar el cercle, les recerques d’Alberto sobre la memòria del seu avi seran la clau de volta per refer la relació amb la seva mare Teresa, ferida per l’abandonament del pare; la força de la veritat i l’acceptació de les raons de l’avi els permetran començar de zero acceptant-se mútuament tal com són. Aquest és potser per mi el moment més realista i profundament emotiu de la pel·lícula.
La figura de la historiadora hispanista americana experta en Federico García Lorca i mare d’un fill gai és la constatació que la creativitat perduda i l’art escapçats per la barbàrie franquista tenen més ressò fora que no pas a Espanya; també un subtil homenatge a Ian Gibson, Hugh Thomas, Stanley G. Payne i tants altres estudiosos que des de fora han cercat una objectivitat impossible de consensuar a Espanya; també vol fer notar que a cada família hi ha un gai que ha patit l’homofòbia, universalitzant el problema. Francament, el títol del llibre que presenta la historiadora, Lorca, poeta gai, em sembla naïf.
Hem dit que el film és sobretot pictòric i cal esmentar algunes escenes que per la seva força, per la seva bellesa o pel seu posicionament estètic i ideològic són importants; n’hi ha moltes i en citaré sols algunes.
- L’arribada a l’hospital del camió ple de morts i ferits, envoltat de soldats corrent al costat, és un bon exemple d’una posada en escena excel·lent; llavors, la càmera fa un zoom per acostar-se als cossos desmanegats, en una visió que es podria haver inspirat en el quadre de Theodore Géricault, El rai de Medusa, pintat el 1819; en primers plans i fins i tot plans de detall ens mostren penis a l’aire que tindrien sentit en un naufragi i cap ni un en ferits de guerra.
- També un pla seqüència dins d’un tablao flamenc on Carlos es debat entre mostrar o amagar el seu desig, ballant en estat de trànsit, borratxo, rebutjant noies, tornant una bola blanca que li ofereix una balladora i ballant amb un home. Rodada càmera en mà de molt a prop, on quasi podem sentir el seu alè, on una gitana li fa una nefasta premonició; tot plegat, una escena molt de l’univers lorquià, molt ben filmada i on malgrat la perfecció tècnica i plàstica falla alguna cosa, no sé si l’expressió de Guitarricadelafuente, doncs no traspua aquella fatalitat que se li suposa al moment i que et provoca esgarrifances.
- La seqüència del teatre on actua Penélope Cruz davant dels soldats és la clàssica de vodevil sense més ni més, ben filmada i amb bona coreografia; això sí, la conversa entre la cupletista i Sebastián és un dels millors diàlegs de la pel·lícula.
- Després aquelles escenes de soldats a la platja que poden semblar posades per mostrar-nos simplement cossos masculins de perfecta bellesa despullats, cercant una camaraderia fatxenda gai, un exhibicionisme que ens porta als anys del destape, on el guió exigia sempre noies nues. De totes elles vull destacar per la seva bellesa plàstica aquella quan els soldats gloriosos arriben a la platja i admiren els focs artificials; és la felicitat de la glòria i la victòria, una mica com a Carros de foc, les llums i les ombres.
Què dir d’aquesta obra? Doncs que és èpica, que pretén ser més gran que la vida en un hiperrealisme hiperbòlic, que té una voluntat d’embellir totes les escenes deixant en segon terme el contingut, tal com criticava el gran Pablo Neruda al seu poema “Poetes celestes”. Que no té misteri, ja que és ingènua i grandiloqüent. Que és un cant a l’homosexualitat blanca: si ets gai, llavors tot està bé. Que és un melodrama inflat i ampul·lós, desequilibrat i atrapat en la seva desmesura.
Dit això: cinematogràficament té moments brillants i algunes escenes són de gran bellesa; és una molt bona i recomanable pel·lícula.
Espanya 2026 (2 hores, 38 minuts)
Direcció: Javier Calvo i Javier Ambrossi (Los Javis)
Guió: Javier Calvo, Javier Ambrossi i Alberto Conejero
Música: Raül Refree
Actors: Guitarricadelafuente, Miguel Bernadeau, Carlos González, Milo Quifes, Penélope Cruz, Glenn Close, Lola Dueñas, Alberto de la Torre, Natalia de Molina, Albert Pla…