En aquesta pel·lícula descobrirem a un joveníssim i inexpert Donald Trump fent treballs subalterns pel seu tirànic pare en una Nova York degradada i bruta; de com coneix, una mica per atzar, a un conegut i polèmic advocat d’ultradreta, Roy Cohn, que el fa seu i li transmet les normes bàsiques per triomfar a la vida. Veurem la seva primera etapa com a promotor immobiliari on, impulsat per una ambició desmesurada i encegat per l’afany de créixer, desatén la rendibilitat, el seu primer matrimoni i tot plegat fins a la pèrdua del seu mentor.

El director de la cinta, Ali Abbasi, és iranià, va estudiar a l’Escola Politècnica de Teheran i a 21 anys es va traslladar a Suècia on va continuar estudiant a la Reial Acadèmia de les Ciències graduant-se el 2007, llavors va marxar cap a Copenhaguen, on viu actualment, i es va matricular a l’Escola Nacional de Cine, graduant-se el 2011. Només cinc anys més tard ja va presentar el seu primer llargmetratge, Shelley, a la Berlinade amb una bona acollida; la seva segona cinta, Border, una faula fantàstica i pertorbadora sobre una raça antiga que vivia entre nosaltres, que mantenien la connexió espiritual i física amb la natura que els humans hem perdut, va guanyar la secció “Un Certain Regard” a Canes; finalment i abans que aquesta, va estrenar el 2022 Holy Spider, basada en un cas real d’un assassí de prostitutes a Teheran; com podeu veure una trajectòria meteòrica que ara és completa amb The Apprentice.

Quina connexió hi ha entre aquestes quatre pel·lícules?

Possiblement l’esperit del mal que habita dins d’algun dels seus personatges; Shelley és un pervers conte de terror sobre la maternitat, en la línia de La llavor del diable de Roman Polanski, a Border l’horror planeja per tot arreu, Holy Spider ens mostra el mal i la violència que s’amaguen darrere dels valors absoluts, en aquell cas la religió i a The Apprentice com la manca de principis o de respecte pels contractes socials porten l’home a ser llop per l’home. Sembla que el director iranià-danès, té la doble nacionalitat, ens voldria advertir dels perills que ens envolten, que la terra no és el paradís dels optimistes sinó un camp de batalla on els nihilistes sense gens de respecte pels altres i dominats per una obsessió: la maternitat, la supervivència, la puresa d’una creença o l’ambició sense fre, mataran als qui els envolten si no els vigilem. Sembla que ens estigui cridant: Aneu amb compte! El bé pot ser discutible i matisable, però el mal és absolut.

Si ens centrem ja en la cinta actual, us diré que en realitat té dos protagonistes, Donald Trump i Roy Cohn, el monstre i el seu creador, la criatura creada de la foscor de la mort i de la llum dels llamps i el Dr. Frankenstein, el científic que volia assolir els poders divins. Sense cap dubte hi ha alguna cosa com aquesta en la relació entre els dos homes però,

qui va ser Roy Cohn?

Un advocat brillant que amb 20 anys, acabat de graduar, ja era ajudant del fiscal del districte de Manhattan. En aquella posició de privilegi va fer valer una conversa privada amb el jutge que portava el cas per forçar la condemna a mort d’Ethel, la dona del matrimoni Rosenberg, acusats ambdós d’espionatge; si bé va quedar clar que Julius, el marit, havia espiat, en el cas de la dona no era gens evident i la cadira elèctrica va ser una pena desproporcionada comparada amb altres casos similars, Roy es va mostrar en aquell cas com una persona cruel, despietada i disposada a usar mètodes èticament reprovables. El 1992 a l’obra de teatre de Tony Kuschner  Angels of America, on Roy Cohn era un dels protagonistes, en el llit de mort se li apareix el fantasma d’Ethel Rosenberg, cridant-li: fill de puta! Tot i que aquest judici el va fer conegut al gran públic, va ser en el paper de mà dreta del senador McCarthy, durant la seva caça de bruixes contra comunistes i homosexuals que va esdevenir un símbol de la dreta anticomunista, curiosament Roy Cohn era gai. També tenia una faceta mundana, li agradava la nit i la festa, era client habitual de Studio 54 i d’altres clubs privats on s’ajuntava amb tota mena de personal, tant conservadors com progressistes, ja que estava molt ben relacionat. Quan el senador republicà va caure en desgràcia es va centrar en el seu despatx en l’exercici lliure de la professió, com a advocat no tenia problemes per defensar a caps de la màfia, encara que també va representar a molts famosos, com Aristòtil Onasis o a l’arquebisbe de Nova York. Ell mateix va declarar, en una entrevista a la televisió, que els seus clients el contractaven per tenir “el valor de la por”, ja que era sabut que els seus adversaris haurien d’enfrontar-se a tota classe de terribles conseqüències, directes i indirectes. Potser per això, el creador dels Simpson es va inspirar en ell per donar vida al desagradable i sinistre advocat de cabells blaus que defensa al Sr. Burns. Finalment, uns mesos abans de morir, va ser inhabilitat com a advocat per defraudar a alguns dels seus clients i per altres delictes; se’n va anar desacreditat, humiliat i negant fins al final que tingués SIDA. Les seves regles eren:”Ataca, Contraataca i mai demanis perdó“.

Quan Cohn va conèixer a Donald Trump tenia vint anys més que el magnat i la pel·lícula mostra un enamorament mutu instantani. Trump veia en ell el poder i el coneixement, una persona capaç d’aconseguir-ho tot, dur, inflexible, com el mag de la llàntia d’Aladí. Cohn, per la seva part, es va sentir admirat i respectat per la seva persona, no li tenia por i per ell va ser com aquell fill que no havia tingut mai. A partir d’aquella trobada les coses van començar a sortir-li bé al jove Donald. Va poder arribar a un pacte amb l’Ajuntament per unes demandes creuades i va començar la seva imprudent carrera immobiliària. La ciutat havia tocat fons i començava a ressorgir, la seva empenta va ajudar a fer realitat aquell miracle.

Aquesta pel·lícula està construïda sobre d’escenes poderoses, tant ideològicament com pictòricament, deixeu-me citar-ne alguna:

  • El jove Trump està en un club prenent una copa, d’aigua!!!, ja que no bevia ni fumava, de reüll veu a Roy Cohn, elegantment vestit, dominant, assegut en un reservat amb un grup d’homes, ell és el centre, tots el miren i l’admiren. Roy se n’adona i el convida a unir-se al grup; entre els asseguts hi ha dos caps de la màfia novaiorquesa i altres persones. El reservat és petit, poc il·luminat i ple del fum dels cigars que s’estan fumant, els colors són foscos i càlids, tothom riu amb suficiència i complicitat dels acudits d’en Roy. Donald Trump llueix un vestit clar que li confereix l’aire d’un escolanet a punt de fer la seva primera comunió, se sent una mica cohibit, però feliç de compartir taula amb aquella gent tan important on en Roy Cohn és mestre de cerimònies i rei. Acaba de conèixer el costat fosc de la força i li agrada.
  • Ivana, la seva dona, ja li ha donat tres fills i col·labora com a dissenyadora d’interiors en els seus projectes immobiliaris de forma entusiasta, és jove, encara no té quaranta anys, dinàmica i esportiva; li regala un llibre al Donald, “el punt g”; ell li tira pel cap i li diu que ja no se sent atret per ella, que s’ha fet gran i quan ella li respon que el que s’ha fet gran és ell, que té molta panxa, li pega un fort cop i la tira a terra, es puja sobre d’ella amb tots els seus obesos quilos de més i la viola. La càmera que filma l’escena és arran de terra i molt a prop de la seva cara, que Donald estreny contra el terra, no es pot moure encara que el seu cos sí que es mou seguint el ritme de la brutal escomesa.
  • Ofès per les paraules d’Ivana va al metge, que també li diu que té sobre pes i li recomana fer esport. Ell diu que no en fa mai perquè el cos humà és una pila elèctrica i que si fas exercici la descarregues. Solució: Una liposucció. En una desagradable escena se’l veu estirat a una llitera i anestesiat. El metge el punxa amb una gran agulla a l’abdomen i, com si fos la llet d’una vaca, li va xuclant el greix; al mateix temps li fan una operació per la calvície on li extreuen una part del cuer cabellut sense gaires cabells i tapen el forat ensangonat ajuntant-li la pell dels costats, en una estranya semblança amb el monstre de Frankenstein.

Cap al final de la pel·lícula es reuneix amb el seu biògraf, ja que un mite com ell ha de tenir una biografia, que vol informació de primera mà; ell no vol parlar de la seva infantesa, de quan era vulnerable, i quan li pregunta per les seves claus per obtenir l’èxit li dona tres regles: El món és un caos, ataca sempre. La veritat no existeix, sols val la teva: nega-ho tot sempre. La tercera i més important, mai acceptis la derrota. Després li assegura que, per triomfar, cal tenir l’instint d’un assassí, i afirma que ell mateix el té. Segons diu, o es neix amb aquest instint o no es pot assolir, perquè no es pot aprendre; és genètic, i implica desitjar sempre més.

Quan un col·laborador de la campanya de Ronald Reagan li demana de ficar-se en política li respon que el govern, l’administració pública, són sols per perdedors i fracassats, que ell està fet pels negocis. En un futur no molt llunyà, quan les coses comencin a anar mal dades, es veurà empès a involucrar-s’hi. Irònicament, una de les coses que el faran més conegut per la gent del carrer, serà un programa de televisió on ell guiava i jutjava als emprenedors, una espècie de màster xef de l’economia on renyava a la gent com ho feia Risto Mejide, el seu títol: The Apprentice, l’aprenent ja era mestre.

Tot el que envolta a Trump està molt documentat, fins i tot registrat en vídeo, per tant, el director sols ha hagut d’escollir els moments estel·lars, aquells fets rellevants que van anar configurant el seu mite, de fet, el magnat sempre ha sigut mediàtic, és un gran comunicador i li agrada demostrar-ho. El director ha volgut donar aquella pàtina de realisme i per fer-ho ha filmat en 16 mm les imatges de la ciutat de Nova York de l’època i la resta en 35 mm, res de digital, amb un filtre que dona a la pel·lícula aquella especial textura visual del VHS. Les actuacions són creïbles, especialment la de Roy Cohn interpretada per Jeremy Strong, que broda un paper abans interpretat per altres grans actors com Al Pacino. La prova del nou de la seva versemblança ha estat l’emprenyada de Donald Trump, malgrat que, segons ho veig jo, no el deixen tan malament i la història acaba abans de la seva fallida econòmica. Per acabar, cal dir que el Donald Trump de la pel·lícula està encara molt allunyat del que coneixem ara, que és, en tots els sentits, pitjor i més desagradable.

Canadà 2024 (1 hora, 56 minuts)

Direcció: Ali Abbasi

Guió: Gabriel Sherman

Actors: Sebastian Stan, Jeremy Strong, Maria Bakalova, Martin Donovan, Patch Darragh, Katie Garyfalakis,…