Eunice porta una vida perfecta, té un marit que l’estima, cinc fills encantadors i una dolça minyona que és com de la família, viu en una casa unifamiliar al selecte barri de Leblon, a Rio de Janeiro, només han de creuar el carrer i ja són a una de les millors platges del món. Té un bon nivell de vida, ja que el seu home, Rubens Paiva, és soci d’una enginyeria que té molta feina; sovint organitza trobades a casa amb amics i familiars perquè ella no treballa i gaudeix del contacte humà. El Brasil està sota una dictadura militar i un dia la policia s’emporta al seu marit per interrogar-lo, mai més tornaran a veure’l.
Marcelo Rubens Paiva és el fill que conta l’odissea familiar i la gesta de sa mare en un llibre, amb el propòsit de preservar la memòria familiar i, decideix fer-ho, quan ella comença a patir símptomes d’Alzheimer, per això el títol del llibre i la pel·lícula, Encara soc aquí fa referència a la necessitat de recordar els fets del passat i perseguir, o com a mínim assenyalar, als culpables, encara que, sobretot, deixar testimoni del valor, la resistència i l’amor cap a la família de sa mare, capaç de fer bona cara en moments absolutament dramàtics per a tirar endavant als seus cinc fills amagant una dolorosa realitat, per tal de preservar la seva felicitat.
Al principi de la pel·lícula veiem a Eunice surant relaxada dins les càlides aigües del mar, un moment de pau en un entorn idíl·lic, de sobte, un soroll la pertorba i fa que aixequi el cap, llavors veiem passar sobre d’ella, a molt poca altura i a tota velocitat, un helicòpter de l’exèrcit. Walter Salles, el director, ha volgut que sentim des de la primera escena que significa viure sota una dictadura. Quasi a continuació veurem un grup de joves que viatgen en un cotxe escoltant música, cantant i rient; s’ho estan passant d’allò més bé, una xicota, la filla d’Eunice, treu el cap per la finestra i filma la gent als carrers amb una filmadora domèstica, que maca que és la vida!, encara que, en un túnel troben sobtadament un control de l’exercit, muntat aleatòriament perquè acaben de segrestar al cònsol suís; els fan baixar del cotxe, tot molt violent, i els posen de cara a la paret, per sort, un dels nois té un pare que és magistrat i els deixen anar de seguida. Sensació d’inseguretat, que l’atzar o el caprici d’un policia poden canviar-te la vida o fer-te passar un mal tràngol, allò que s’anomena inseguretat jurídica. Així era el Brasil als anys setanta del segle passat.
Cada cop que veiem moments dramàtics d’aquest tipus se’ns encongeix el cor, encara que si hi pensem una mica, ens adonem que estem envoltats de situacions com aquesta i que els països on es pot viure de forma lliure i tranquil·la són minoria, sobretot si ho mirem amb la perspectiva del temps; com sol passar, el cinema s’ha encarregat de retratar-ho: A La llavor de la figuera sagrada, film del 2024 dirigit per l’iranià Mohammad Rasoulof, podem viure el drama de les dones al país i la constant violència contra la seva llibertat; a l’angoixant Missing de Costa-Gavras de 1982 i a la sibil·lina 1976 pel·lícula del 2022 de Manuela Martelli, ens parlen de la tenebrosa i cruel dictadura xilena; a la compromesa l’ Argentina, 1985 de Santiago Mitre entenem la dificultat de fer justícia; a la dolorosa Estimats Camarades, pel·lícula russa del 2020 dirigida per Andrei Konchalovsky, veiem com el comunisme es treu la seva careta; o la més propera El mestre que va prometre el mar, del 2023 i dirigida per Patricia Font; de fet hi ha moltes més pel·lícules, com la genial Roma (Alfonso Cuarón, 2018) o com l’optimista El sol del futur (Nanni Moretti, 2023). Encara que no cal anar gaire lluny per comprovar el que estant disposats a fer alguns governs, fins i tot dits democràtics, per mantenir el suposat ordre constitucional; als esdeveniments relacionats amb el procés d’independència de Catalunya, la primera reacció de l’Estat espanyol va ser innecessàriament violenta glopejant a gent que només volia votar i la guerra bruta posterior espiant advocats i líders civils sense ordre judicial no son cap bon exemple de com ha d’actuar una democràcia. Com en els altres casos hi ha molta gent que vol que s’oblidin aquestes coses, “tornar a la normalitat”, li diuen, de la mateixa manera que els partits espanyols de dretes voldrien impedir que es desenterressin els morts del franquisme. Voler amagar els horrors del passat sols propicia que es repeteixin.
Els brasilers són una gent alegre i feliç i trobaven la manera de passar-s’ho bé malgrat la manca de llibertat, només calia anar amb compte i ser prudent, suposadament si no feies res malament, no t’havia de passar res; no ficar-te en política, no criticar al govern, no recolzar moviments democràtics; ningú t’impedia treballar i guanyar-te la vida, ni tampoc ballar o cantar, o fer una festa. Així era la vida de la família Paiva, impossible ser més feliços que ells, com a mínim és el que veu el fill i relata a les seves memòries.
El primer acte serà efervescent per mostrar-nos aquesta felicitat, tot serà molt ràpid i frenètic per retratar-nos una família que no para i sap com divertir-se, la càmera serà una més de la família per ficar-se al mig d’un ball o d’un partit de bolei a la platja, tot dins del marc d’una casa perfecte i ordenada, finestres amples i amb cortines sempre obertes per deixar entrar la llum del sol, amb una decoració exquisida i on tot és al seu lloc. Quan som tan feliços és molt difícil ensumar la tragèdia i menys encara que tot el nostre perfecte món, que se sosté sovint per fils molt fins interconnectats, pugui col·lapsar i que hàgim de començar de zero. Exactament, això és el que passa a la família Paiva quan l’exercit s’emporta al pare.
Aquest factor desencadenant ens el presenten al principi del segon acte, un dia entren a casa seva uns homes armats que diuen que el Sr. Paiva els ha d’acompanyar per fer una declaració i respondre a unes preguntes; ell es vesteix tranquil·lament i els acompanya conduint el seu propi cotxe, però a la casa queden tres homes d’aspecte sinistre que el primer que fan és tancar totes les finestres perquè de fora no es pugui veure que hi passa a dins. L’endemà, després de passar tota la nit a la casa i sense que el pare hagi encara tornat, diuen que ara són Eunice i la filla gran les que els han d’acompanyar. Les pugen en un cotxe de policia i els hi posen una caputxa negra al cap. A la filla la deixaran anar l’endemà, però a la mare la tindran 12 dies interrogant-la sense dir-li res del seu marit.
Quan Eunice torna a casa, bruta, esgotada i angoixada, haurà de tractar de tornar a organitzar la vida de la família sense el seu home, del que no sap on és; no sense problemes perquè els comptes bancaris són al seu nom i, per tant, no pot retirar diners, fins i tot la minyona ha pagat el menjar de la seva butxaca. No serà gens fàcil fer bona cara quan finalment i de manera extraoficial li diguin que ha mort.
El tercer acte és quan finalment i després d’anys de batalla aconsegueix que el govern reconegui que el seu home és mort i li entreguin un certificat de defunció. Després, en un altre vertiginós salt en el temps ens presentaran a tota la família reunida i Eunice ja amb Alzheimer i entendrem llavors el títol de la pel·lícula.
Un film necessari, sobretot pels brasilers, per saber el que va passar durant la dictadura i que personatges com Jair Bolsonaro ho tracten de tergiversar amb mentides. Amb un primer acte fabulós i empàtic, una segona part de thriller angoixant i una conclusió que proclama que només la memòria i la veritat poden permetre fer justícia; ben dirigida i per damunt de tot amb una actuació de premi per la protagonista han acabat donant a la cinta l’Òscar a millor pel·lícula de parla no anglesa i el Globus d’or a la millor interpretació femenina. Absolutament recomanable.
Brasil 2024 (2 hores, 17 minuts)
Direcció: Walter Salles
Guió: Murilo Hauser, Heutor Lorega (llibre de Marcelo Rubens Paiva)
Actors: Fernanda Torres, Selton Melles, Fernanda Montenegro, Luiza Kosovski, Barbara Luz, Valentina Herszage, Cora Mora, Guilherme Silveira,…