Corre l’any 1961 quan Bob Dylan, amb sols 19 anys, arriba a Nova York fent autoestop; el seu propòsit és poder conèixer en persona al seu ídol, el cantant de música folk Woody Guthrie, a qui trobarà hospitalitzat acompanyat pel genial Pete Seeguer, que es convertirà en el seu mentor després de sentir-lo tocar allà mateix. Ràpidament, es barrejarà en els ambients musicals del Greenwich Village, començarà a sortir amb Silvie Russo, una activista que influirà en les seves primeres cançons i tindrà una aventura amorosa amb la compromesa Joan Baez. El seu talent innat per compondre cançons i la seva sorprenent capacitat per copsar el sentir de tot un país el convertiran en guia d’una generació. El seu sobtat pas a la música electrònica i la seva deriva de l’activisme a la pura creació artística trasbalsaran la música del seu temps i molts el titllaran de traïdor.

La primera cosa que cal dir és que la pel·lícula no es pot definir com una biografia estricta, perquè les coses no van succeir exactament com ens les narra James Mangold ni tampoc en el mateix ordre, encara que sí que hi ha el rastre de l’essència del que va passar i, després de veure’l, te’n pots fer una idea molt propera a la realitat. El film està basat en el llibre Dylan goes electric escrit pel crític musical Elijah Wald el 2015, que narra la revolució estilística del músic i l’impacte que va tenir en el món musical, cultural, en el públic i jo encara diria més, en la societat americana.  

És difícil explicar la vida real en tres actes ben definits sense fer una gran simplificació, perquè modificar el pas del temps ens allunya de la quotidianitat i de les repeticions que componen la vida dels homes, però ens hem acostumat a les narracions en aquest format, el nostre cervell està entrenat a fer aquest recorregut, per això el director ens presenta els personatges en el primer acte, fent-los coincidir de la manera més escaient per fer avançar la narració, en el segon la brega del protagonista per fer-se un lloc en el món del folk i convertint-se en referent social, per finalment en el tercer en el desenllaç, com aconsegueix fugir d’aquesta caixa tancada on li faltava aire per donar nous impulsos a la seva creativitat. Per fer la història més humana i universal situa de forma convenient dues històries d’amor amb els seus moments dolços i els seus desenganys.

Si voleu saber com va anar tot realment, sense sucres afegits, cal que vegeu el magnífic documentat del 2005 No Direction Home, dirigit per Marin Scorsese, que presenta un relat lineal i calidoscòpic, on Dylan, Baez, Suze Rotolo, Pete Seeguer i tota la resta de persones que ho van viure, van posant a poc a poc les peces del puzle que ens dibuixaran la cara de l’artista i la persona. Segur que el director James Mangold el va veure més d’un cop en plantejar la cinta estèticament perquè les similituds són evidents.

Com a biòtic cal dir que és més convencional que trencador, no ens sorprèn, com si ho fan les excel·lents biografies filmades per Pablo Larrain: Neruda, del 2016, Jackie del mateix any, Spencer estrenada el 2021 o Maria, del 2024, per narrar els cinc anys de la vida de l’artista compresos entre 1961 i 1965, encara que, sigui per la història en si o per la música, l’obra emociona, ja que ens presenta els fets extraordinaris d’un jove que es converteix sense voler-ho en la veu de la seva generació, que va estimar i va ser estimat i que finalment va prioritzar la seva llibertat i la seva creació artística per sobre de tot.

Al principi de la cinta veiem a Bob Dylan arribant en autoestop, per la finestreta veu com travessen el pont que dona accés a Manhattan; en baixar del cotxe amb la seva guitarra per posar els peus per primer cop a Nova York la càmera l’enfoca quasi des del terra i en pujar veiem una perfecta recreació del que era el Greenwich Village als seixanta, un barri animat i una mica bohemi que segur que sorprèn el protagonista que acaba d’arribar d’un petit poble, aquesta imatge podria ser perfectament la que tenim al nostre imaginari i ens posa de forma immediata en situació per començar a viure l’aventura de l’artista.

Potser quedarem una mica sorpresos quan seguidament entrem en una sala de judicis, l’acusat no és un altre que Pete Seeguer, veient-lo segur davant el jutge entenem que és un home de pedra picada, un lluitador per la justícia sense por de res. Ens el presenten per tal que nosaltres sabem quina mena d’home és quan es troba amb el Bob, l’espectador sap més que el protagonista, coses del cinema.

Tornarem amb Bob Dylan arribant, ja quasi de nit, a un hospital per conèixer a Woody Guthrie. La trobada amb ell i Pete Seeguer serà tremenda, un noiet que quan comença a cantar els hi posa els pèls de punta perquè, davant d’ells hi ha el futur, una esperança que la seva lluita per la música pura i la justícia tindrà continuïtat. A nosaltres com espectadors ens passa quelcom similar, emocionats veiem com l’actor i el seu personatge es fusionen i que tot el que vindrà després serà autèntic i emocionant, que podrem reviure el que va passar aquells anys. Serà un viatge fabulós i també vertiginós, una muntanya russa emocional més lluminosa al principi, després més sobtada i fosca, que acabarà quan Dylan decideix fer oficial el seu trencament amb la música folk i amb la seva austeritat quasi religiosa en el seu temple, el festival de Newport, tot un escàndol que en realitat ja havia anticipat ell mateix a un concert també mític a Anglaterra; per arrodonir la dobla història, artística i romàntica, el director fa que també acabi de forma oficial la relació entre Sylvie i Bob. Final rodo, pel·lícula rodona.

Qui i com són aquests personatges que surten a la pel·lícula?

·        Bob Dylan és aquell noi que viatga per a conèixer al seu mite i acaba convertit en el mite que estava cercant. És com si volgués mirar-se en un mirall, ell creu i espera que aquesta imatge que veurà serà igual a la de Woody Guthrie, encara que quan la condensació del vidre va desapareixent es troba amb ell mateix i no és com es pensava que seria, no li agrada el que veu. L’obligada sobrietat i la mirada lògica i positiva se l’estava menjant per dintre, tenia pensaments per als quals calia una nova forma d’expressió i com si fos un dolorós part va haver de fugir d’aquell món tancat i endogàmic on tothom es coneixia.

·        Pete Seeguer era un activista que havia fet de la música la seva arma; una música popular que venia de molt antic, una música del poble i pel poble, que havia de ser molt esquemàtica i espiritual, que es nodrís de la precarietat simbòlica i transcendent, una música que malgrat que la seva simplicitat surés per sobre de les aigües, com una salvació, podria ser com icones bizantines. Si la música era la divinitat, entesa com el bé, ell era el profeta, el trobador que anunciava un món millor, com si esperés l’arribada d’un messies i, un dia va tenir una aparició i va creure que l’enviat de Déu ja estava aquí, el seu nom Bob Dylan, sortit del no-res i arribat de sobte, un àngel a qui a les nits se li apareixien unes lletres increïbles com escrites en taules de la llei, una música que era capaç de connectar amb la gent per tal que si veiessin reflectits i es posessin en moviment. Per això, quan Dylan va decidir que ni podia ni volia portar la càrrega, que volia posar colors nous a les seves pintures, que no podia indicar cap camí a ningú ni canviar el món, només expressar la seva ràbia, mostrar la seva angoixa, va sentir que les seves esperances s’enfonsaven.

·        Sylvie Russo, Suze Rotolo a la realitat, aquella pèl-roja de mirada franca i neta que sempre estava rient, era una noia que tenia 17 anys, tres anys més jove, que Bob a qui li agradaven les seves lletres, que tenia una vida pròpia i independent, que era feliç compartint-la amb el seu xicot sense possessions ni submissions. El seu paper a la cinta té una gran importància perquè representa la part més humana del personatge. És significatiu que el director faci que es coneixen en una església, un lloc de recolliment i oració, i no en un bar, un indret amb fum, alcohol i disbauxa; també que s’enamorin veient una pel·lícula clàssica de Bette Davis, L’estranya passatgera, dirigida el 1942 per Irving Rapper, on, en una escena icònica ella encén dues cigarretes i li’n dona una al seu company tot dient la mítica frase:

No demanem la lluna, ja tenim les estrelles

Cap al final Silvie li diu a Bob:

tu ets un d’aquests increïbles malabaristes de circ i jo al teu costat em sento com un dels plats que fas voltar, no puc ser això

novament, les dues cigarretes i la romàntica frase, principi i final, una simbòlica tela metàl·lica els separa. En una entrevista Suze Rotolo va dir que quan van trencar la seva relació va ser molt dolorós pels dos perquè s’estimaven molt, sens dubte Suze va ser el gran amor de joventut de l’artista. També és reconegut que la influència política de la noia es va veure reflectida en les seves primeres lletres, ella era activista política, filla de pares comunistes, que va obrir els ulls a Dylan sobre els fets traumàtics que es vivien aquells anys a Amèrica.

·        Joan Baez és l’artista consolidada i triomfadora, que quan veu a Bob Dylan amb el seu aspecte desvalgut sent una atracció immediata, tant pel seu talent com per la seva joventut i el seu atreviment. Ella mateixa va reconèixer al documental No Direction Home que va despertar en ella un instint maternal que creia no tenir i un desig de protecció; per contra, el film destaca més una relació de sexe que cap altra cosa. A la pel·lícula ens la mostren independent i professional, una mica dura i distant. No explica pràcticament res del seu activisme social i la seva lluita en pro dels drets civils; ella mai va abandonar el seu compromís i va acceptar de bon grat ser un referent polític. Al film li diu al Bob:

Al final has aconseguit deslliurar-te de tots nosaltres

Junts van ajudar a escriure algunes de les pàgines més apassionants de la història; una fita inoblidable va ser quan van fer vibrar Washington amb la seva interpretació de “When the Ship Comes In”, una cançó que Dylan havia compost una nit que van passar junts en un hotel, la van cantar davant de la multitud arribada per la marxa per la llibertat, just abans que Martin Luther King pronuncies el seu famós discurs I have a dream. Aquell moment va quedar gravat en la memòria de tots els presents, simbolitzant una època de lluita i inspiració.

James Mangold aprofita a les dues noies per muntar una història de rivalitat per l’amor de Bob Dylan i ho fa amb mirades geloses entre les dues, cosa que no està gens documentada a la realitat.

La primera meitat dels anys seixanta van ser vertiginosos als EUA. Amb la presidència de John F. Kennedy América s’obria al futur, però els problemes i perills no van deixar de créixer; es va construir el mur de Berlin; va tenir lloc la crisi dels míssils a Cuba i la subsegüent amenaça nuclear; la carrera per la conquesta de l’espai entre les dues grans potencies; la lluita pels drets civils i contra la segregació racial als estats del Sud va ser com un foc imparable alimentat per la repressió de la policia; el començament de la guerra al Vietnam i les protestes en contra seva van desencadenar una ona de mobilitzacions massives i un fort rebuig social; l’assassinat a Dallas del president; l’assassinat de Martin Luther King. Tots aquests fets van commocionar la nació americana i Bob Dylan va copsar com ningú aquest neguit donant una mica d’esperança a la gent. Ara mateix, ens caldrien figures com la seva per reunir a les persones al voltant d’idees positives, que la solidaritat no fes vergonya, que fes olor de bondat i no a pobresa; que ningú penses o digues que tothom té el que es mereix i que l’egoisme i l’individualisme fos un pecat i no un orgull.

A Complete Unknown tots els actors que canten ho fan ells mateixos, no hi ha playbacks, per això és tan autèntica i es crea complicitat, perquè al final, quan el nostre cervell ja ha fusionat les cares dels actors amb els seus personatges, podem creure que som davant de Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeguer, bé no d’ells mateixos encara que sí d’una recreació absolutament creïble.  Per què tots els personatges de la pel·lícula utilitzen els seus noms reals excepte Suze Rotolo? Perquè el mateix Dylan ho va demanar així en considerar que, a diferència dels altres, no era una figura pública; potser volia també conservar en la puresa de l’anonimat a qui va ser per ell un amor veritable. Un film imprescindible per als amants de la música, pels interessats per la història i sobretot pels amants del bon cinema.

USA 2024 (2 hores, 21 minuts)

Direcció: James Mangold

Guió: Jay Cocks, James Mangold (llibre de  Elijah Wald)

Actors: Timothee Chalamet, Edward Norton, Elle Fanning, Monica Barbaro, Boyd Holbrook,…