L’any 1948, només tres anys després del final de la guerra contra el feixisme, el món està dividit en dos blocs antagònics; comunisme i capitalisme es disputen l’hegemonia global amb plantejaments socials diferents però amb el mateix esperit imperialista. El poeta Pablo Neruda, senador pel partit comunista de Xile, acusa el president de traïdor quan il·legalitza el partit; en perdre la immunitat parlamentària i ser perseguit per la seva detenció, Neruda inicia una fugida per sortir del país, un joc de gat i rata sota l’òptica de la seva visió del món.
Un bon llibre, una bona pel·lícula, necessiten un començament brillat i Neruda de Pablo Larraín el te. Un tràveling seguint a Pablo Neruda pels passadissos del Senat ens porta a una àmplia sala on els senadors es relaxen abans d’entrar a l’hemicicle; urinaris perfectament alineats perquè molts ja tenen una edat, rentamans nets i polits on poder fer com Ponci Pilats i, fins i tot, un aparador amb begudes i cafès per cobrir totes les seves necessitats físiques. En aquest peculiar indret viurem les picabaralles dels conservadors contra el poeta-senador, l’acusen de defensar els aldarulls dels vaguistes, de fet els comunistes recolzen qualsevol mètode per prendre el poder, revolució inclosa; Neruda assenyala al president com a traïdor per il·legalitzar els comunistes.
A continuació, una veu en off, la de l’inspector de policia que perseguirà al polític, ens relata una festa a la casa de camp del poeta als afores de la ciutat. La càmera es cola per la porta d’entrada fins al saló ple a vessar de gent ballant seguint la música d’una orquestra on prima la secció rítmica; homes amb gots de licor a les mans i a la sang es mouen excitats entre noies joves amb poca roba contusionant-se, és engrescador alliberar-se dels prejudicis socials, són artistes, escriptors, poetes i pensadors traient a passejar la seva part més física en un ambient de disbauxa burgesa; la veu en off del policia ens adverteix que, en cas de revolució comunista, aquests homes lliures serien els primers a caure, ja que porten una vida poc proletària, mai han passat gana ni han hagut de dormir a terra… paradoxes de la vida.
Una festa que de la forma que va ser filmada potser va servir, anys més tard, de referència de la qual engega la pel·lícula Babylon, dirigida per Damien Chazelle el 2022; Larraín farà aparèixer un cavall a la festa, perquè Delia del Carril, dona del poeta, era una gran amazona, Chazelle ho farà més espectacular unint un elefant a la disbauxa.
Si tornem al que assenyalava a l’encapçalament de la crònica, la pel·lícula de seguida ens vol mostrar l’esperit colonialista dels dos blocs, on la llibertat individual quedava sacrificada per un suposat benefici superior. Els polítics del govern xilè no amagaven la ingerència nord-americana en la persecució del comunisme, mentre que les decisions sobre el que havia de fer Pablo Neruda en aquelles circumstàncies les prenia el partit comunista, seguin els mandats de Moscou: Neruda, com a part inseparable del partit, havia de passar com el mateix partit, a la clandestinitat.
Comença llavors un debat sobre què serà més beneficiós per la causa: Que el poeta s’exiliï o que sigui empresonat. Segur que aquesta controvèrsia ens podrà recordar a la que va tenir lloc a Catalunya arran del procés i de la poc democràtica reacció del govern espanyol, han passat uns quants anys, però el Xile del 1948 no es diferencia gaire de l’Espanya del 2017 governada pel PP.
Quan Neruda ha de marxar d’on viu amb la Delia, la casa Michoacan de los Guindos, que havia esdevingut centre obligat de reunió d’artistes i intel·lectuals, sap perfectament que el primer que farà el seu perseguidor és anar a buscar-lo a casa seva, si no hi és com a mínim esperarà trobar alguna pista d’on es dirigeix.
Ho farà com si fos un assalt a posicions enemigues, encara que quedarà sorprès per la bellesa que atresora aquell pol de cultura; amb tota la intenció, el poeta li deixarà un llibre de lladres i serenos amb una dedicatòria, una broma, un toc d’humor, el començament d’una juguesca, que el comissari anirà llegint cada nit en un intent d’esbrinar en què pensa el seu enemic, establint així un diàleg en la distància.
Aquest plantejament narratiu ens recordarà sens dubte a Apocalypse Now, film de Francis Ford Coppola de 1979, on el capità Willard, que anava al darrere del coronel Kurtz en una al·lucinant pujada riu amunt serpentejant la selva de Vietnam, estudiava els informes que tenia d’ell, augmentant l’admiració pel seu rival; no serà aquest l’únic regalet del poeta per l’inspector, que sempre arribarà massa tard a tot arreu.
Neruda planteja la seva fugida com un acte de resistència, com una performance propagandista, i per això planifica un tret de sortida; una fotografia d’ell i la Delia pujats dins d’una barca de cartó, feta al bell mig de la capital. Aquesta escena té aquell toc còmic i irreal de les paradetes de fira, com si la vida fos una enganyifa, un joc innocent i intel·lectual. Però el director, per mostrar-nos que la vida és en realitat tràgica, a la següent escena ens mostra com els soldats entren en un barri de xaboles i s’emporten a la gent amb violència. Els proletaris es converteixen instruments dels blocs, joguines manipulades pels seus combats, nines de carn i ossos destinats a patir.
Deixeu-me fer una mica d’història: El nom de Pablo Neruda era un nom de guerra de Ricardo Reyes, tal com Bob Dylan ho és de Robert Zimmerman, no queda clar de per què va escollir aquest nom, encara que es diu que va començar a usar el pseudònim per tal que el seu pare, un obrer ferroviari, no passes la vergonya que fos públic que el seu fill es dediqués a la poesia. A dinou anys, 1923, va publicar Crepusculario, el seu primer llibre i l’any 1924 , Veinte poemes de amor i una canción desesperada. A 1927 va començar una carrera de diplomàtic que el portarien a Birmània, Java, Singapur, Buenos Aires, Barcelona i Madrid, on coneixeria a Delia del Carril, que es convertiria en la seva dona a l’època que té lloc la pel·lícula. Delia, que tenia 50 anys quan va conèixer a Pablo amb 30, era filla d’una família de terratinents argentins i va ser educada per les millors institutrius europees, va anar a un col·legi italià i va acabar vivint al glamurós París amb sa mare. Anys després i ja separada del seu primer marit, va anar a Madrid i durant la guerra civil; com a membre del partit comunista va treballar amb eficàcia i diligencia a favor dels refugiats, motiu pel que la van anomenar “la formigueta”; allà va començar a sortir amb Neruda. La parella tenia una gran força intel·lectual i artística aglutinadora, alhora que defensaven uns valors socials i estaven fermament convençuts de la seva ideologia política. Com a comentari cal dir que les dues primeres dones de Pablo eren més grans que ell i podria ser que cerques la figura materna perduda el mateix any del seu naixement, víctima d’una tuberculosi, de fet Delia, amb l’exquisida educació rebuda, el seu coneixement d’idiomes i etiquetes, la seva forma atlètica i el seu activisme polític podia ensenyar moltes coses al poeta, donar-li aquella educació d’alt nivell i fer-ho amb dedicació amorosa, de la que mai havia gaudit abans.
L’escena on el mateix president Gonzalez Videla li encarrega a l’inspector Oscar Peluchoneau la captura de Neruda és una brillant representació de la força intimidatòria del poder, de la determinació d’una oligarquia per impedir a qualsevol preu que les idees comunistes no treguin als miserables de la seva misèria; el comunisme és el mal, el dimoni que desperta a les masses de la resignació de ser qui són; l’enemic absolut.
Grans salons on la llum del carrer queda empresonada per les cortines, dempeus, cara a cara, el dictador diu que
el país és a vessar de comunistes intel·ligents que llegeixen francès, que Neruda recita versos amb aquella veu tant seductora pels ignorants, un home que fins als dotze anys no va tenir sabates!!! una anomalia a evitar perquè tothom ha de ser el que és.
Tot això li diuen a un home, el prefecte de policia Peluchoneau, que va haver de lluitar per ser on és, fill il·legítim del fundador de la policia, fill d’una puta. Treballar i obeir, acatar el poder que ve de la nit dels temps havia sigut el seu camí. Sense cap dubte Pablo Neruda és la seva antítesi i capturar-lo seria la seva victòria, la constatació que tota la seva vida havia seguit la línia correcta, que no hi poden haver dreceres, que un s’ha d’ocupar d’un mateix, no dels altres; si aconsegueix atrapar-lo el seu nom entrarà dins la història, de fet ell mateix ens ho diu amb la seva veu en off:
Aquí entro jo, he d’entrar. Vinc de la pàgina en blanc. Vinc a cercar la meva tinta negra
Per això, quan Pablo Neruda pronuncia a París davant la premsa el nom del prefecte de policia que el perseguia i que no l’ha pogut detenir, ho fa en un acte de generositat, li dona la immortalitat i, per això mateix, l’Òscar, l’inspector, al final de la cinta obre els ulls dins del seu taüt.
Pablo i Delia marxaran en cotxe cap a l’Argentina, travessant les altes muntanyes que són la cordilleria dels Andes, ones gegantines d’un mar que ha quedat congelat en el temps, carreteres de terra plenes de pols i de revolts que l’orgullós Cadillac americà supera sense problemes amb la potència del seu motor de vuit cilindres i 150 cavalls, tot inútil perquè no els deixaran creuar la frontera. Hauran de tornar a la ciutat i amagar-se en un pis franc, però no es pot tenir a un tauró dins d’una peixera. Fins i tot, en aquestes circumstàncies s’escapolirà del refugi per visitar els bordells, on el director ens tornarà a oferir imatges plenes de colors càlids i poesia, una de les humanitats del poeta. No pot estar sense la festa ni les dones, és un llibertí confés; ell mateix va escriure a “confieso que he vivido” que a Indonèsia va fins i tot violar una serventa que li feia la neteja, l’art, la bellesa i el comunisme no contenien el masclisme i el patriarcat, va caldre l’ascens del feminisme, ara fa pocs anys, per a obrir una finestra d’esperança per les dones, malgrat que la bèstia segueix a la guaita, ja que home, sexe i violència van units des de la nit dels temps. Malgrat aquesta pulsió, Neruda venia del poble i havia aconseguit ascendir gràcies a la bellesa de la seva ploma i creia fermament que havia de lluitar per tal que tothom assolis el mateix que ell, això, vist en aquell moment, era el comunisme.
En aquest tripijoc de la propaganda cada part jugarà les seves cartes, el govern xilè ompliran la ciutat de cartells contra el poeta, portaran a Xile a la seva primera dona per malparlar d’ell, mobilitzaran més de tres-cents policies per encerclar-lo, tot sense massa èxit. Neruda i el partit comunista se les empescaran per fer circular tot el que va escrivint.
Si el primer acte és una tradicional presentació dels personatges i el marc on es mouen i, el segon un joc d’estratègies on tothom va col·locant les seves peces en el taulell i un creuar-se sense trobar-se, el tercer és un thriller trepidant a dalt de les muntanyes nevades; sense ciutats ni cotxes, només natura freda i homes confiant en ells mateixos i els cavalls. Neruda, és ben sabut, va aconseguir arribar a Argentina i després a París. Queda el dubte, vist com tot es desenvolupa l’acció, tal com deia una cambrera militant comunista, si en realitat el govern xilè sols volia fer una gran comèdia empaitant al poeta encara que preferint no agafar-lo, una figura de la talla del poeta a la presó xilena hauria generat una gran pressió internacional, González Videla no era Pinochet. Pablo Larraín no ha volgut deixar passar l’oportunitat de retratar a una de les seves bèsties negres, el futur dictador Augusto Pinochet, i ens el mostra com a capità i comandant implacable d’un camp de concentració al desert d’Atacama on tenien reclosos als comunistes.
Larraín retrata a Pablo Neruda com un personatge polifacètic i una mica misteriós, capaç de ser proper i fraternal amb pobres, putes i transvestits; distant i superb amb col·laboradors, fins i tot la seva dona li demana que sigui més humil; irrespectuós, maleducat, orgullós i agressiu amb els poderosos; constant i capficat en la poesia, que per ell no és feina, “no treballo, escric, li diu a un amic”; a vegades amanerat, altres vegades seriós, infantil i juganer, decidit en els seus propòsits. Ens presenta a una Delia del Carril amorosa i maternal amb el poeta, absolutament seductora, segura de si mateixa, una dama de l’alta societat acostumada al millor, amant de l’art i dels cavalls. Al prefecte Oscar Peluchoneau ens el mostren insegur, amb un complex d’inferioritat respecte als poderosos, un actor secundari que vol deixar de ser-ho, determinat i implacable en els seus propòsits, un perseguidor que mai abandona la presa.
Pablo Neruda va ser un dels més grans poetes del segle XX que va escriure per tothom, especialment pels desheretats. Un enamorat de la natura i de les dones i un defensor de la funció política de l’art, absolutament oposat a la bellesa per la bellesa sense cap intenció ni contingut. Ho va deixar pales al seu poema “Poetas celestes” amb el que acabaré la crònica.
Que hicisteis vosotros…. ………………………… pálidas lombrices del queso capitalista, que hicisteis ante el reinado de la angustia ………………………… No hicisteis nada sino la fuga: vendisteis hacinando detritus, buscasteis cabellos celestes, plantas cobardes, uñas rotas, belleza pura, sortilegio, ......................................... sin defender, sin conquistar, más ciegos que las coronas del cementerio, cuando cae la lluvia sobre las inmóviles flores de las tumbas
Aquesta no és una biografia real, és una narració onírica escrita com una novel·la de lladres i serenos, tant ideològica com bella, tant crítica com caricaturesca, una obra que ningú amb interessos culturals s’hauria de perdre.
Xile 2016 (1 hora, 48 minuts)
Direcció: Pablo Larrain
Guió: Guillermo Calderón
Musica: Federico Jusid
Fotografia: Sergio Armstrong
Actors: Luis Gnecco, Gael Garcia Bernal, Mercedes Morán, Alfredo Castro, …