Som a la tardor de 1977, Maria viu al seu majestuós apartament de París acompanyada del seu majordom i xofer i de la seva serventa i cuinera. La seva frenètica activitat de concerts, viatges, entrevistes i recepcions s’ha aturat de cop. Prima i esvelta com un arbre sec, la seva salut s’ha anat debilitant, ha perdut la veu i fa tres anys que no actua pel públic, malgrat tot es nega a reconèixer la seva decadència i continua assajant.
A la primera escena la càmera enfoca una llar de foc, naturalment apagada, ja que som a finals d’estiu, la càmera va rotant i veiem l’entrada d’un elegant saló on un grup de persones, policies i sanitaris, estan al voltant del cos sense vida de Maria estès a terra.
El director, el xilè Pablo Larraín, va dirigir l’any 2006 la seva primera pel·lícula, Fuga, que girava al voltant de la música clàssica, on un compositor es desesperava per a acabar una simfonia; la segona, Tony Manero, de l’any 2008, el protagonitzava un fanàtic del personatge de John Travolta a “Febre de la nit de dissabte”, també amb clares referències musicals. Malgrat tot, va ser No de l’any 2012, un film sobre el referèndum plebiscitari de 1988 que va fer fora a Pinochet, el que el va catapultar a la fama. L’any 2015 va dirigir una duríssima crítica a l’Església, El Club, que ho era també al Xile conservador. Ja veieu, música i política eren les seves referències, art i pensament. Amb Neruda, de l’any 2016, va construir un biòtic poètic força original, la primera de les seves especials obres biogràfiques i, al mateix any, la brillantíssima Jackie, retratava la suposada primera entrevista concedida per la vídua de JFK, un lament a l’oportunitat perduda d’un món millor basat en l’excel·lència i la justícia. Aquest primer retrat de les grans dames del segle vint seria seguit per Spencer de l’any 2021, on una Diana ferida i vulnerable no tenia més remei que fugir de la tòxica família reial britànica i, per la que avui comentem, Maria, sobre els darrers dies de la cantant més reconeguda del món, una dona atrapada en el seu personatge públic. Entremig va dirigir Ema, l’any 2019, un drama familiar rupturista amb el ball de carrer com a marc i El Conde”, l’any 2023, una negra parodia sobre Pinochet i la seva família. Conta el director que de petit la seva àvia el portava a l’òpera, els seus germans no hi volien anar, i des de llavors va quedar posseït per la lírica. Els seus pares, persones extremadament cultes, polítics i diplomàtics conservadors, el devien fer mamar de la política encara que ell va escollir el progressisme.
Pablo Larrain per poder fer aquesta pel·lícula ha vist totes les entrevistes de la diva, ha llegit fins a vuit o nou biografies i ha escoltat una vegada darrere l’altra les òperes de la Callas. En una entrevista comentava dues pel·lícules recents referencials: Tár, dirigida l’any 2022 per Todd Field, on una magnifica Cate Blanchett donava vida a una directora d’orquestra inventada i Maestro, obra de Bradley Cooper, tant com director com actor, del 2023, sobre la vida de Leonard Bernstein. En els dos casos els protagonistes s’havien de submergir en el món de la música de ple.
Una pel·lícula que parlés de la diva més gran de la lírica no podia ser una altra cosa que una òpera i això és Maria, un drama clàssic que, com totes les obres del Bel Canto, acaba tràgicament amb la mort de la protagonista. Una òpera en tres actes on s’afegeixen una obertura i un epíleg; una obra prodigiosa amb un plantejament complex, ja que juxtaposa el passat i present, realitat narrativa amb pensaments onírics, imatges reals barrejades amb les de la ficció, la veu real de la diva amb la de l’actriu que la representa. Formalment, també ens mostra alternativament color i blanc i negre, pel·lícula de 35 mm i filmacions domèstiques de 16 mm, filmació recent i arxius històrics. Conta Larrain que volia que semblés que la pel·lícula s’havia rodat als anys setanta i per donar-hi versemblança va usar pel·lícula i equips d’il·luminació de l’època, fugint de càmeres digitals i altres artificis d’intel·ligència artificial, tal com va voler fer Stanley Kubrick en filmar Barry Lyndon amb la llum de les espelmes; el resultat és sorprenent i et fa sentir que vius en el passat, en aquell París nostàlgic i encantador, amb els seus bulevards amb arbres alts de fulla caduca, on veiem com Maria passeja entre les fulles mortes de la tardor amb el cap baix com si trepitges la seva pròpia decadència.
La vida de Maria Callas va ser una difícil convivència entre Maria, la persona i la Callas, l’artista, on sempre acabava guanyant la segona. La seva vida artística i pública, la de la Callas, estava perfectament escenificada, era una deessa modelada amb la suma de tots els seus personatges, distant i propera, dient sempre les frases grandiloqüents que s’esperaven d’ella, impecablement vestida i maquillada, movent-se com una princesa, asseguda com una reina, segura de si mateixa i del seu encant.
De Maria no se saben tantes coses, sabem que va tenir una infància complicada, la poca que va tenir doncs a setze anys ja va començar a treballar. Tenia molt mala relació amb sa mare que sempre la criticava, era distant amb sa germana i pràcticament sense vida privada ni gaires amics. De fet, sabem de la seva relació amb Pier Paolo Pasolini, sobretot després de treballar plegats a Medea de l’any 1969, i la mateixa Maria va confessar que eren grans amics amb Aristòtil Onassis, amb qui va viure una història d’amor fracassat, però amb qui va mantenir una amistat reeixida. Quan el magnat grec la va deixar per casar-se amb Jacqueline Kennedy, Maria va patir un cop molt dur en el seu amor propi, un daltabaix que l’afectaria tant personalment i professionalment; malgrat tot, va continuar considerant al navilier grec com l’amor de la seva vida i el va visitar a l’hospital pocs dies abans de morir.
La Maria persona humana va quedar reduïda a la mínima expressió de cara a l’exterior i d’alguna manera també dins seu interior. Cada personatge que interpretava s’anava apoderant d’un bocí de la seva ànima i finalment ella va arribar a ser, conscientment o inconscientment, la suma de tots ells, sense pràcticament espai per res més.
Al principi de la pel·lícula veiem com ella està cremant tot el seu vestuari operístic, un intent de desfer-se d’aquesta possessió per tornar a ser la Maria real i humana. Després, en un moment de la cinta, diu que ella mai s’escolta a si mateixa perquè les gravacions són perfectes i les interpretacions reals mai són perfectes, de fet, són totes diferents les unes de les altres, si no fos així, no hi hauria creació artística, sols repetició sense sentit. Cada cançó és com la vida mateixa, on cada moment passat és irrepetible i cada esdevenidor impredictible. Quan ella cantava s’estava donant al públic de forma absoluta, ho entregava tot: la seva energia, el seu estat d’ànim, com un orgasme, com una petita mort, tal com han fet altres artistes com Janis Joplin o Kurt Cobain. Això és el que aquest film vol retratar i de fet ho fa de forma perfecta, mostrar-nos a la persona que ho ha donat tot i que malgrat ser conscient que ja no té res més, vol continuar entregant-se, fins i tot a costa de la seva salut i finalment de la seva vida, sense voler fer el que els metges li aconsellen.
Aquesta voluntat de mostrar autenticitat, de fer-nos viure una realitat, afecta també a Angelina Jolie, l’actriu que interpreta a la diva. Potser s’hauria pogut trobar una actriu amb una aparença física més semblant a la Callas, o posar-li un postís, i fer que s’estudiés totes les cares i gestos de la diva, posant un play-off amb la veu de Maria quan actues, però llavors hauria sigut una imitació i no era el que volia Pablo Larrain.
Per tant, es va fer una fusió entre les dues persones, Angelina va estar estudiant a Maria i es va passar nou mesos en total treballant posturalment el personatge i estudiant i practicant cant; cantar requereix una posició del cos determinada, una forma de respirar. Tant és així que a totes les escenes de cant Angelina canta de veritat i el que ens mostra la imatge dels primers plans és el seu esforç, el seu gest, la seva suor. Quan comença la pel·lícula veiem a Angelina Jolie, a mesura que avança el metratge l’actriu es va difuminant i al final sol sentim la presència de la Callas en un mimetisme perfecte, tal com feia la diva amb els seus personatges operístics.
Larrain agafa el toro per les banyes i sols començar la cinta ens ofereix un primeríssim pla en blanc i negre d’Angelina Jolie cantant una ària. Quan li pregunten al director el perquè de l’elecció, diu que Maria Callas va ser una dona molt misteriosa de la que s’ignoren més coses de les que se saben i que la Jolie ha sabut mantenir aquest misteri, propiciar que sortim de la sala de cinema amb més qüestions que respostes, no ja racionalment sinó amb aquesta aura nebulosa d’incertesa. Tragèdia, bellesa, misteri, teatralitat innata, tot això era Maria i tot això és Angelina.
Com fa el director per mostrar-nos en sols set dies la quotidianitat del present de Maria i alhora un resum de la seva història?
Doncs, tal com feia a Jackie, ens la presenta responent a les preguntes d’una entrevista que li fa un jove reporter que la segueix tant al seu pis com pels carrers de París i ho fa d’una forma onírica, perquè en realitat l’entrevistador només existeix a la seva imaginació i és ella la que repassa, com una anàlisi de consciència, el que ha estat la seva vida. De fet, al periodista l’anomena Mandrax, el nom comercial d’un sedant hipnòtic que consumeix habitualment i que la té en un estat de vigília. Recordant la seva vida veurem filmacions històriques i contemplarem admirats, representacions de les seves òperes amb els carrers parisencs com escenaris escollits per l’ocasió, lluint els vestits que hem vist a la foguera, de fet la imaginació no coneix límits. Queda clar que haurem de fer una suspensió de la incredulitat i submergir-nos en la bellesa oblidant absurdes demandes de realisme.
Aquest suprem heroisme, tant de la Callas com de la pel·lícula, és el que molts dels crítics detractors de la cinta no entenen; voldrien que Maria fos sempre la Callas de cara a l’exterior i alhora la dona en l’interior, per això diuen que hi ha poca emoció, poc sentit teatral, i que les converses són massa transcendents, poc naturals. La tragèdia la viu Maria com un sentiment interior personal i voler forçar-les cap a fora seria trampós. Els cercadors d’emocions que volen ser emocionats tot el temps, asseguts a la cadira i després oblidar i tornar a la seva vida normal, sense cap esforç per la seva part, no podran mai copsar aquest tipus de pel·lícules, perquè el que ells persegueixen no és la realitat sinó fragments de realitat escollits, retallats, augmentats i enganxats un darrere l’altre.
Per als darrers moments de la vida de Maria, el director ha volgut regalar-nos un moment ple de bellesa, dins del saló del seu apartament apareix una orquestra de cambra i ella cantant, la llum del matí colant-se entre les cortines dels grans finestrals; al carrer, la gent es deté per escoltar-la mirant cap a dalt, és la seva darrera representació. La música s’atura, l’orquestra desapareix i podem veure, com a la primera seqüència de la cinta, el cos de Maria estès a terra. El seu majordom i la seva serventa, que acaben d’arribar del carrer, queden astorats mirant-la, amb el cap baix i les mans juntes com si oressin, una recreació del quadre de Jean François Millet, ”L’àngelus, la llum del finestral els il·lumina.
Maria és una magnífica cloenda a la trilogia de grans dames del segle XX, una pel·lícula de gran bellesa i profunditat que emociona fins a fer-nos plorar. Soc conscient que no agradarà a tothom, però s’ha de veure per comprovar si la vareta màgica de l’art ens ha tocat o continuem amb els peus a terra presoners de la realitat.
Itàlia 2024 (2 hores, 3 minuts)
Direcció: Pablo Larrain.
Guió: Steven Knight.
Fotografia: Edward Lachman
Actors: Angelina Jolie, Pierfrancesco Favino, Alba Rohrwacher, Haluk Bilginer, Kodi Smit-McPhee, Valeria Golino, Caspar Phillipson, Vicent Macaigne,…