Maria és una mare primerenca aclaparada per la seva nova situació. La seva parella, en Nico, és un científic que treballa en un projecte de recerca, que li ocupa molt de temps i el té absolutament atrapat, una persona analítica i pragmàtica, distant,emocionalment desenganxat de les tasques de la llar. El nadó plora molt, aquell to agut que se’t fica dins del cervell, fa glopades a cada toma que sempre acaben sobre d’ella, aquella olor àcida; se sent sola, impotent i desgraciada. Quan escolta a les notícies que una mare ha ofegat als seus nadons a la banyera s’obsessiona amb el tema.
En temps passats, la maternitat era una conseqüència lògica de la còpula, sorgida del desig, de la necessitat i de l’obligació; la contracepció pràcticament no existia, era un pecat contra Déu i contra els homes perquè calien mans per treballar la terra i anar a la guerra, la mortalitat infantil era alta i calia reposar les pèrdues. Les dones sovint tenien set, vuit o dotze fills i, per tant, cadascun d’ells, no eren en absolut centre d’atenció; avui en dia neixen 1,3 nadons per mare, peces úniques que canvien les prioritats de les parelles, o que almenys haurien de canviar-les en una societat on tothom treballa.
Què impulsa als joves d’ara a tenir fills?
Tal com es planteja avui en dia la maternitat aquesta significa que la parella, la seva relació i fins i tot la persona quedi en un segon lloc davant de la tirania del reiet de la casa, és clar que això a priori no ho saben. Llavors, quin és l’impuls? Hi ha la crida a la maternitat, un impuls inconscient, que senten moltes noies a una determinada edat, com si fos la crida de la naturalesa per mantenir l’espècie. Després, sense cap dubte, està la pressió familiar i social, suposo que una reminiscència atàvica per fer gran la família i la tribu. Finalment, encara que ara no s’hi parli gaire, està el desig, mandat genètic, del mascle de donar transcendència als seus gens; fins i tot hi ha qui diu que als homes els agraden tant les dones perquè temen a la mort i sols elles són capaces de generar vida.
Maria és novel·lista i acostuma a treballar des de casa, encara que, havent de donar el pit cada quatre hores, mirant que el bebè faci el rotet cada vegada, canviant les caques i fent que s’adormi no li queda quasi temps per pensar i concentrar-se; escriure no és com fer mitja, no es pot fer en automàtic. Encara que el pitjor de tot és estar sola dins d’un pis petit, “amb el seu problema”, més de dotze hores al dia.
Nico no ajuda gaire les poques hores que és a casa, Maria li suplica que li faci costat, que agafi la baixa per paternitat, ja que en té dret; però ell li dona llargues, li diu que ja l’agafarà en uns mesos, quan la recerca en què treballa estigui més avançada, sembla que s’ho plantegi com unes vacances i no com un suport; fins i tot anul·la una sortida que tenien planejada de cap de setmana al darrer moment, la feina és així, diu. L’angoixa de Maria va en augment, el nen no té bones digestions, no para de vomitar i sempre està plorant. No hi ha manera que l’única finestra que dona al carrer tanqui bé i per acabar-ho d’adobar un dia entra un corb a casa, que sentint-se amenaçat els ataca a mare i nadó; una versió casolana del film de 1963 “Els Ocells” de Hitchcock. En Nico no dona importància als avisos de malestar i desequilibri que tot el temps li està transmetin la seva dona.
Resumint: Un primer acte de presentació de personatges amb una Maria superada per la seva nova maternitat, un pare enfeinat i un xic despreocupat, amb una certa mirada de superioritat; un segon acte on veiem com l’angoixa de Maria es va coent lentament, ens la presenten cada cop més trasbalsada, llavors cau com una bomba la pertorbadora notícia del cas dels nadons ofegats per sa mare, que dona peu a un gir narratiu. No podem deixar de preocupar-nos quan veiem com Maria retalla les notícies de l’assassinat, quan visita la casa dels fets i mira per les finestres, quan la seva mirada sobre el seu fill sembla amagar una por de si mateixa… Tenim doncs un thriller angoixant.
Salve Maria està inspirada en un llibre de l’escriptora Katixa Aguirre, “Amek ez dute” del 2019, traduït al castellà com “Las madres no”. Al llibre, la protagonista s’assabenta del cas de la mare que va matar als seus bebès quan està a punt de parir el seu fill, queda impactada perquè ella havia conegut a l’assassina anys enrere en un curs d’estiu. És llavors quan s’obsessiona amb el cas, sobretot com a creadora, com a escriptora; de fet, decideix prioritzar la seva novel·la per davant de tenir cura del seu fill i aquest és el dilema, ha d’aparcar la seva vida i donar-ho tot al nou vingut? A la pel·lícula Maria ja no pot amb la càrrega que suposa el seu fill, llavors, quan s’assabenta del crim és com si mires a dins d’un fosc forat i es trobés a si mateixa; per sortir-ne ha d’investigar les motivacions de la parricida; és qüestió de supervivència personal. El focus de les dues històries és ben diferent.
Ens han acostumat a aquelles mares felices que, malgrat el canvi radical que suposa a les seves vides, ho viuen amb alegria valorant més el que guanyen que el que perden; aquell anomenat instint maternal on l’amor pel nou vingut pot fer superar totes les dificultats. A Salve Maria entenem la depressió postpart, la pèrdua de la llibertat personal, les molèsties de l’alletament, haver de ser responsable de tenir cura d’una criatura sense haver-ho fet mai. La cara fosca de la maternitat. Una pel·lícula que ens pot fer reflexionar sobre el tema malgrat la manipulació emocional del seu argument.
Espanya 2024 (1hora, 51 minuts)
Direcció: Mar Coll
Guió: Mar Coll, Valentina Viso (novel·la: Katixa Aguirre)
Actors: Laura Weissmahr, Oriol Pla, Giannina Fruttero, Magali Heu,…