Elisabeth és una rutilant estrella de la televisió que té un programa de gimnàstica, se sent feliç i realitzada, es veu preciosa. El mateix dia que compleix cinquanta anys escolta, sense voler, una conversa del seu cap amb el comitè de direcció de la cadena on diu que ja és massa gran per fer la feina. L’endemà, l’acomiaden i, nerviosa com està, pateix un accident de cotxe. A l’hospital algú li passa d’amagat l’oferta d’un tractament miraculós. El film és una crítica a la tirania de la bellesa i la joventut.
La directora i guionista francesa, Coralie Fargeat, va dirigir fa deu anys un curtmetratge de vint-i-dos minuts, del que també n’havia escrit el guió, que es deia Reality +. Explicava que en un futur pròxim, un xip inserit al cervell et permetia canviar el teu aspecte físic dotze hores al dia, una mena de ventafocs i el seu carruatge carabassa que et permetia ser príncep o princesa cada dia a temps parcial. L’any 2017 va dirigir el seu primer llargmetratge, Revenge, on la protagonista va mutant d’objecte sexual a àngel de la venjança després de patir una violació i un intent d’assassinat, una cinta gore plena de sang i violència molt ben acollida per la crítica, massa forta per la majoria d’espectadors. La substància és una mica un compendi de les dues cintes, agafa la idea de la ventafocs, bescanviant les dotze hores per una setmana i afegint un fàrmac com a element transformador i alhora es queda amb la cosificació sexual de la dona i la sang i fetge de la segona.
Que una persona vulgui ser algú diferent de qui és no és cap novetat, la literatura i el cinema és ben ple d’obres que parlen d’aquest desig. Comencem per Faust, el protagonista d’una llegenda alemanya, possiblement inspirada en la figura d’un alquimista que va néixer l’any 1480 i morir el 1540, que va suposadament pactar amb el diable a canvi de coneixements i plaers. Basant-se en aquesta llegenda Goethe va escriure l’any 1808, Faust, la seva obra més icònica. L’any 1891 Oscar Wilde va publicar El retrat de Dorian Gray, una novel·la de terror gòtic on el narcisista protagonista pacta amb el dimoni que ell serà sempre jove, posant com a referència un quadre recent seu que serà el que mostri l’envelliment i el pas del temps en lloc seu. El llibre de Robert Louis Stevenson, L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde de 1886 parlava d’un preparat que rejovenia al que el bevia creant una nova personalitat maligna, de totes aquestes històries s’han fet unes quantes versions fílmiques. En el cinema trobem el film de 2009 Els substituts de Jonathan Mostow, amb Bruce Willis encarnant a un policia en un món on tothom tenia el seu doble perfecte en tant que l’original el dirigia tranquil·lament des de casa. Si mirem més cap a les transformacions corporals, tenim La Mosca, especialment la versió de 1986 dirigida per David Cronenberg o la magnifica Titane dirigida l’any 2021 per Julia Ducournau, en ella la protagonista, que tenia un implant de titani al crani, tenia relacions físiques amb un cotxe. Referents no en falten.
Si ens centrem en la Substància veurem que és una crítica en forma de sàtira a la pressió que pateixen les dones respecte al seu aspecte físic i les seves conseqüències. Elisabeth era feliç amb la seva vida i la seva feina, creia que estava professionalment en el seu punt més alt, forta, àgil i flexible, totalment capacitada. Quan la fan fora es justifiquen simplement per la seva edat, com aquell iogurt que llences en veure que ha arribat a la data de caducitat, no calen més explicacions. Segurament ella podia pensar que encara podria aguantar el seu programa uns quants anys més i que després, amb temps, podria trobar un altre paper per continuar treballant a la cadena; ans al contrari, la creença inconscient heteropatriarcal que cataloga a les dones segons el seu atractiu físic i la capacitat de procrear decideix que cal una nova femella en el show. El seu món s’enfonsa i llavors, en un perfecte Deus et machina, apareix la substància que li retornarà la joventut, creant d’ella mateixa un doble més jove i millor, com si fos Eva creada d’una costella d’Adam.
La qüestió principal que genera la situació dramàtica es troba en les dues personalitats independents que sorgeixen de la bipartició de la protagonista. El creador de la fórmula adverteix que encara que hi hagi aparentment dos cossos, en realitat són una sola entitat i que qualsevol transgressió de les normes o del temps d’una part afectarà irreversiblement l’altra, com una balança que es pot desequilibrar en qualsevol moment.
El problema és que, encara que siguin dues parts d’una única realitat, cadascuna d’elles, Elisabeth i la nou vinguda Sue, tenen una consciència separada, el que comporta els seus desitjos, les seves aspiracions i ambicions personals. Renunciar, com han de fer per obligació, a una part del seu temps en benefici de l’altre, és renunciar a una part de la vida. En la vida real:
Deixaria una estrella ascendent, un executiu triomfant, part del seu èxit als seus precursors, o ho voldrien tot per ells?
Al film tots els homes apareixen com éssers menyspreables caricaturitzats de forma grotesca. L’escena de l’acomiadament d’Elisabeth és fins i tot fastigosa, el seu cap, al mateix temps que la fa fora de la feina s’està menjant un plat de gambes amb les mans, les pela, les suca en una salsa llefiscosa i se les fica a la boca al mateix temps que parla; ens ho mostren en primeríssims plans de detall. El veí de la porta del davant quan veu a la noia rejovenida, la Sue, transmuta de cridaner emprenyat a goril·la en zel movent-se com un posseït per la crida sexual sense gens de vergonya ni sentit del ridícul. Tots ells, vells, madurs o joves, són ridículs.
És clar que la força de la pel·lícula radica sobretot en les escenes truculentes. Diríem que el fons de la seva crítica social és quasi una excusa per mostrar-les; no em refereixo a la nuesa de les protagonistes, que ja no sorprèn a ningú, sinó en els cossos que s’obren mostrant la carn i la sang, en els membres deformats, en els fluids que llisquen i en la violència extrema. Quan les protagonistes estan ballant o fent gimnàstica, els enfocaments de càmera dels moviments rítmics del cos són directament de còpula, encara que de forma tan exagerada que s’escapa de la pornografia i entra dins la parodia.
Un dels punts forts de la cinta és la seva fotografia dirigida per Benjamin Kracum, que ja va col·laborar a la magnífica Una jove prometedora, dirigida el 2020 per Emerald Fenenell. A part dels enquadraments curosament buscats crea una paleta de colors quasi primaris i plens de vida, vibrants, com si fossin d’un còmic, que componen una atmosfera inquietant; com la que veiem a Vértigo de Hitchcock, o a The Shining de Kubrick. Per certificar aquestes referències escoltarem la música de Vertigo i la de la banda sonora de 2001 a la part final de la cinta. També, si ens preguntem per què el bany de l’apartament d’Elisabeth, on tenen lloc les transformacions corporals, és tan sobri espaiós i absolutament blanc, ho podem relacionar amb l’habitació del final de 2001, el lloc on suposadament naixerà una nova humanitat.
Quan tot es complica hi ha una lluita per la supervivència en què el desig subconscient per recuperar la joventut traeix a la protagonista. El desig de notorietat és tan gran que ens permetrà veure a una de les darreres escenes el glamur, l’estil i l’exhibició transformar-se en suplica d’acceptació com si la deessa i reina del sexe i de la nit s’hagués convertit en l’home elefant del film de David Lynch.
Sense cap dubte una pel·lícula polèmica que cerca per aquest camí la notorietat i que quedarà com una referència en el cinema de ciència-ficció i Gore.
Regne Unit 2024 (2h, 20 minuts)
Direcció: Coralie Fargeat
Guió: Coralie Fargeat
Actors: Demi Moore, Margaret Qualley, Denis Quaid, Gore Abrams, Tom Morton…