En el llit de mort Lia promet a la seva germana que buscarà a la seva filla Tekla, a la que van fer fora de casa per la seva condició de transsexual. Preguntant pel poble trobarà a un adolescent, en Achi, que li diu que va marxar cap a Turquia a la recerca d’una vida més lliure. Lia i Achi viatjaran plegats cap Istanbul on exploraran els ambients marginals de la ciutat a la recerca de la seva neboda. La pel·lícula construirà un brillant laberint de relacions paral·leles que s’aniran creuant i acabaran trobant-se en el punt culminant, on finalment la recerca els portarà a trobar-se a si mateixos.
Al principi de la cinta veiem a una dona caminant al costat d’un mar en calma, té la cara seria de qui arrossega una pena però també de la determinació i la ràbia. Tot seguit som a l’interior d’una casa modesta i desendreçada, un jove, en Achi, s’aixeca del llit per anar al lavabo, la seva mare ja feineja fa estona, el pare es desperta i comença a escridassar a tothom. Per la finestra de fusta gastada Achi veu a la dona que caminava parada davant de casa i avisa al seu pare, que reconeix a la Lia perquè havia sigut mestra seva a l’escola. L’atzar i les circumstàncies faran que els dos protagonistes, que s’acaben de conèixer, uneixen els seus destins i viatgin cap a Istanbul.
Al seu poble Achi està en una via morta, no té ofici ni benefici, l’ambient a casa seva és claustrofòbic, acompanyar a Lia és viure una aventura, sortir del poble serà tastar l’autèntica llibertat per primer cop i a més, fer de guia el fa sentir important, ja que Lia valora els seus coneixements, cosa que fins ara ningú ho ha fet. També pensa que a una gran ciutat on ningú el coneix ni té prejudicis podrà trobar una feina i ser independent. Lia és tràgicament conscient que després de la mort de sa germana no té més família que la Tekla, ha assolit el compromís sagrat amb sa germana de trobar-la, veure com està i si pot, tornar-la a casa. Per ella Achi serà un guia, també una persona que acompanyi en silenci la seva soledat i la seva buidor.
L’acció té lloc a Batumi, una ciutat costanera del Mar Negra a l’oest Geòrgia, un país que va formar part de l’URSS després que l’exèrcit roig l’any 1922 l’envaís i que es va independitzar en col·lapsar aquesta l’any 1991. El tarannà de la gent gran és més aviat conservador i la gent té molt en compte el que diran, per això Tekla va ser repudiada per la família. Ara Lia ja s’ha jubilat de professora, ha perdut a sa germana, està sola a la vida i el seu únic objectiu, el seu darrer esforç, serà trobar a sa neboda, ha perdut la vergonya i li preocupa més la seva consciència que l’acceptació d’una societat poc inclusiva a la que els prejudicis li han manllevat la humanitat.
Anar en autobús des de la frontera de Geòrgia fins a Istanbul (1260 km) són moltes hores, quasi vint, et dona temps d’avorrir-te, dormir i arribar quadrat encara que més o menys descansat. En arribar hauran d’agafar un ferri per creuar a l’altre costat del Bòsfor. El director ens regalarà amb un increïble pla seqüència pler de colors i moviment que recorrerà tot el vaixell fins a arribar a un nen tocant una mena de guitarra turca, un saz, i que s’està amb la seva germaneta, la càmera es para un moment, gira i segueix fins a trobar a Lia i Achi, que es recolza cap a fora de la borda i, en mirar cap a dalt enfoca a una noia que està fumant a la coberta superior; aquests tres grups es retrobaran més d’un cop i finalment acabaran interaccionant.
Ja a l’altra riba els que surten del vaixell són com un riu que s’ajunta com afluent d’un altre més cabalós, Istanbul ja és de per si una ciutat densament poblada encara que, des de primera hora es va omplint dels que arriben de fora per treballar-hi, molts arrosseguen uns carretons de mà fent de camàlics per muntar paradetes als carrers, com si fossin homes caragols portant la casa a sobre. En aquest torrent humà se submergeix la dona que fumava al vaixell fins a ser rebuda per un amic, veiem que tots dos formen part del col·lectiu transgènere i veurem que ella és advocada que treballa pels seus drets; el director ja ens ha situat a un altre personatge rellevant de l’obra.
Si tornem al moll on ha arribat el ferri veiem al nen que tocava el saz amb la seva germaneta, ajaguts sobre uns fardells i que no paren de mirar al Achi i la Lia, que estan decidint cap a on anar; de seguida s’oferiran a fer-los de guia pels intricats i costeruts carrers d’un barri marginal. Aquest recorregut ens mostrarà una ciutat diferent de la de les guies turístiques, segurament també desconeguda per gran part dels habitants d’Istanbul. Carrers que fa anys que no reben cap mena de manteniment, irregulars i bruts i on per contrast amb la resta de la ciutat pràcticament no hi passeja ningú i on els pocs que hi caminen saben a què van. A punt d’arribar al seu destí es començaran a veure noies als portals, més aviat transvestits guarnits amb poca roba encara que de colors cridaners. El director ens retrata en aquest periple una altra bellesa diferent, la composició d’allò que anomenem lleig pot mostrar-nos un art alternatiu.
Aquesta és la qualitat principal de la cinta, saber trobar la bellesa a tot arreu, però bellesa real no inventada ni preparada, sense artificis ni muntatges, dins del seu propi entorn. El director sap retratar sempre aquell enquadrament adequat, tant en plans de detall com en més generals on la profunditat de camp juga un paper potenciador, tant de dia com de nit, jugant amb les ombres i la il·luminació, amb moviments de càmera elegants i fugint del pla i contra pla. Qualsevol rostre humà n’és posseïdor d’aquesta bellesa natural, a vegades de forma manifesta, d’altres com un tresor amagat; el secret està en la serenor i l’equilibri, en no exagerar la ganyota, també en la mirada del que retrata lliure de prejudicis de cap mena, sense intentar afegir allò que no hi és ni exagerar els sentiments. Un cinema contingut que ens pot recordar tant els clàssics japonesos com les icones bizantines, de fet som a Constantinoble, exemple fascinant d’harmonia cultural i de com les ciutats poden esdevenir punts de trobada.
Podem trobar aquesta harmonia en la cara d’una dona gran plena d’arrugues, com la Lia tant en la tristor com en l’alegria i el riure; en la de Achi, un adolescent despentinat, ja estigui deprimit com eufòric o borratxo; en les noies transgènere, fins i tot sense maquillar. Fet i fet és la bondat el que traspuen, sense intencions amagades ni avantatges cercats, en tot cas només retrets per un mateix en un anhel per fer les coses millor.
Crossing trenca el tabú de la clàssica separació dualista entre sexes, persones d’orientació diversa que conviuen en harmonia sota la mirada d’una dona madura que no jutja. Construeix un pont entre generacions: Una Sra. Jubilada, una advocada de trenta anys, un adolescent i uns nens, es poden relacionar sense jerarquies establertes establint llaços de solidaritat. El film parla sobretot de com canvien les persones en relacionar-se, viure experiències diferents i interactuar amb països i cultures diferents. És una pel·lícula integradora i oberta necessària per a un món cada cop més individualista, localista i tancat.
En aquest film la música és molt important i el ball també ho és, són dos arts que connecten a la gent sense paraules i que poden crear una comunió entre persones ben diferents fent aflorar i compartir els millors sentiments. No és estrany donat que el director es va dedicar al ball durant quatre anys quan era jove i va descobrir que ballant podia expressar coses que d’una altra manera no podia. En la seva darrera pel·lícula, Sols ens queda ballar de l’any 2019, música i ball eren al centre de l’acció. Levan Akin vol concretament que els personatges dels seus films connectin amb els moviments dels seus cossos i més enllà de les paraules, cinematogràficament és més evocador.
Finalment, tots els personatges convergiran com si fos en una cerimònia, i la seva relació serà com un mar en calma banyat pel sol. Hi haurà una visió onírica final, un retrobament imaginat, somniat i enraonat on poder demanar perdó i redescobrir l’amor, una reafirmació d’un propòsit i la força per continuar. Què podria ser més simbòlic que fer-ho des d’un vaixell, contemplant la línia de costa de la ciutat per posar punt final a aquesta meravellosa pel·lícula.
Una direcció excel·lent, una fotografia meravellosa, unes grans actuacions, un bon guió amb moltes capes, fan de Crossing una de les millors pel·lícules de l’any.
Suècia 2024 (1 hora, 46 minuts)
Direcció: Levan Akin
Guió: Levan Akin
Fotografia: Lisabi Fridell
Actors: Mzia Arabuli, Lucas Kankava, Deniz Dumanli, …