Santosh és una jove de 23 anys que, quan el seu marit policia és assassinat en uns aldarulls en el barri musulmà, se sent desemparada; no vol tornar a casa dels pares i els sogres no la volen, ja que el seu va ser un matrimoni per amor. Una llei singular l’hi permet ocupar la posició del seu home a la policia. Després d’un curt període d’aprenentatge, s’haurà d’enfrontar al crim i violació d’una nena de 14 anys. La forma de portar el cas i els descobriments finals l’hi revelaran una idea de justícia ben distorsionada que no pot compartir.

Sense cap dubte l’Índia, el país més poblat del món, s’està convertit en una gran potència econòmica, el seu creixement sembla ara mateix imparable, encara que si mirem enrere veurem que és tot ben recent. La seva història és mil·lenària, amb antigues civilitzacions esplendoroses des d’uns 2.000 anys abans de Crist; no obstant això, amb conquestes de tota mena, guerres internes i externes, regnes separats i bel·licosos, el colonialisme britànic i un sistema de castes basades en la religió, han fet que aquesta regió privilegiada del planeta quedes majoritàriament aturada en el temps fins als anys noranta del segle passat. El canvi radical del país, comparable a la revolució industrial a Anglaterra, està capgirant la societat sobretot a les ciutats; encara que, si bé es pot crear un teixit industrial de forma ràpida, calen generacions i molta educació laica per transformar la família i les relacions socials. En l’entorn rural, on es desenvolupa l’acció, l’endarreriment és evident.

No estem davant d’un drama costumista, ni tampoc la directora ha volgut fer un film de denúncia social, però la realitat és la que és i el que mostra com escenari és el que es viu dia a dia a l’Índia camperola. És un thriller on a l’acció s’uneix l’exotisme i la diferent forma de fer del país. Ens pot fer pensar em Holy Spider, dirigida per Ali Abbasi el 2022 on una periodista perseguia a un assassí en sèrie a Teheran o en dues pel·lícules de Tarik Saleh, El Caire Confidencial, del 2017 i La Conspiració del Caire del 2022; en els tres casos, com en l’actual, l’entorn on es mouen els protagonistes tenen tant de pes com la investigació en si mateixa; hi ha una atmosfera pesant, com una boira baixa que ho deixa tot i a tothom humit, que distorsiona la visió. Si volguéssim aprofundir en el paper de la dona dins d’aquesta societat teocràtica i patriarcal també ens ajudaria La llum que imaginem, una obra lluminosa dirigida per la brillant Payal Kapadia el 2024. Totes elles, magnífiques pel·lícules escrites i dirigides per persones que coneixen la realitat local de primera mà i absolutament allunyades de la mirada de superioritat occidental a què estem acostumats a les cintes de Hollywood, on els colors dels vestits són nets i brillants, on la pols del camí és d’un marro setinat i pulcre, on és impossible sentir o imaginar les olors que formen part de l’escena.

Al principi de la cinta veiem com la protagonista corre plorant a la nit pels caòtics carrers fins a anar a trobar el consol de sa mare;  després en ser rebutjada per la família del marit, que no tenen cap misericòrdia envers la seva situació, com si la pèrdua no fos seva, fins i tot l’assenyalen com a culpable, va a buscar els objectes personals i la roba tacada de sang del seu marit a la comissaria on, davant del seu desemparament, li expliquen que pot fer una sol·licitud per acollir-se a una llei de caritat, que li permetria ocupar el lloc del seu marit difunt amb el mateix sou i, sense cap altra alternativa, ho accepta. Ella no té l’esperit de voler ser l’autoritat, de fer-se respectar, però és llesta, treballadora i necessita la feina, tant pels calés com per mantenir-se ocupada per anar deixant la seva pena.

Quan el pare de la noia assassinada denuncia la seva desaparició, l’única persona de la comissaria que li fa mínimament cas és ella, la resta s’ho pren mig de broma, fet i fet són paries. Finalment, trobaran el seu cos al camp, dins d’un pou; es  el mateix pou troben un gat mort, o dies després un gos, una forma que té la directora de mostrar-nos quin valor té per la societat una nena intocable. És aquesta deshumanització la que propicia que es pugui maltractar a determinats grups, tant se val si són paries, negres, immigrants, jueus o sense llar, són persones a qui es pot situar a la perifèria de la societat, és el concepte de camp de concentració on els interns no tenen drets ni seguretat jurídica, tal com passa a la base de Guantánamo. Però s’ha comès una violació i un crim i la societat demana justícia, una preadolescent de 13 anys ha estat brutalment assassinada, això sempre atrau a la premsa perquè els detalls morbosos agraden al públic, cal trobar un culpable per tal que la gent dormi tranquil·la.

Seguint les indagacions de Santosh, practicarem un turisme de realitat: veurem la manca de professionalitat i de compromís de la majoria dels policies, ens caldrà sostenir el cos malmés i torturat amb les nostres pròpies mans, anirem per carreteres polsegoses pujats en els desbaratats cotxes policials, entrarem als mísers habitatges dels camperols, seria exagerat anomenar-les cases, viatjarem a dins de trens atapeïts de gent, coneixerem la sordidesa dels hostals locals, ens mourem dins de la foscor de la nit dels barris marginals, sentirem l’orgullosa prepotència dels que es creuen intocables i sentirem el seu menyspreu, entendrem la resignació i el dolor dels que se saben perdedors, menjarem amb les mans com ho fan ells a miserables restaurants i viurem els interminables i terribles interrogatoris on Santosh alliberarà la ràbia i el dolor per l’assassinat del seu marit.

Per acabar d’entendre el marc de la història vull dir que la religió és cabdal per la vida de les persones a l’Índia i que l’Hinduisme és majoritari amb un 80% de creients enfront de sols el 14% dels musulmans, que en general no tenen gaire bona premsa. Lligades amb la religió estan les castes, que no acostumen a barrejar-se entre elles, donat que suposadament, si segueixes tots els preceptes potser, en el cicle etern de la reencarnació, podràs alçar-te cap a una casta més elevada, no cal dir-ho si estimes a un musulmà el pecat és doble. De fet, són els pares els que cerquen noies adients pels seus fills, dintre de la casta i la classe social corresponent, les noies per la seva part són el producte que es ven.  La nena assassinada era una paria, el que vol dir que quedava fora d’aquest sistema, és l’extracte més baix de la societat; les dones dels intocables són per exemple les que netegen els excrements de castes superiors, com es veu a La Trena, film de la novel·la de Laetitia Colombani del 2023. Per això, l’assassinat d’una intocable no preocupa en excés i que l’assassí sigui un musulmà és com dir que ha estat un incident fora dels marges que no perjudica a ningú, una forma elegant de tancar el cas. Per posar un exemple, possiblement poc afortunat: ve a ser com si als Estats Units matessin a una mexicana i l’agressor fos negre; o si a Espanya un sensepapers matés a una nena gitana; per descomptat que a l’Índia la discriminació és molt més exagerada.

Al final hi haurà justícia pública i crim privat. Quan Santosh descobreixi els secrets del crim, conegui la realitat i comprengui la impossibilitat de fer autèntica justícia decidirà cercar una vida nova allà on ningú la conegui, a la ciutat de les oportunitats i l’alegria, a la laboriosa Bombai, anomenada des del 1.995 Mumbai en honor de la deessa local Mumba Devi, no sense abans haver demanat perdó a Devika, la nena assassinada, deixant discretament a casa seva les arracades que portava en morir.

Una pel·lícula força interessant que demostra que l’Índia, potència mundial en producció de pel·lícules al Bollywood per consum bàsicament local, 1.500 milions d’espectadors, és també capaç de fer cinema independent de gran qualitat. Recomanable.

Regne Unit 2024 (2 hores, 5 minuts)

Direcció: Sandhya Suri

Guió: Sandhya Suri

Actors:  Shahana Goswani, Sunita Rajwar, Sanjay Bishnoi,…