Gwen és la protagonista d’aquesta història que es recaragola filosòficament sobre ella mateixa i que reflexiona sobre aquell moment determinant on s’han de prendre decisions a la vida; el director Jaime Rosales ho centra en l’adolescència i ho escenifica en aquells temps on encara tot era analògic i on l’únic teòric camp de batalla era la realitat, sols defensats pels desitjos, la imaginació i els somnis.Ho fa auxiliat, això sí, pel cinema dins del cinema com si fos un mirall en el qual podem mirar-nos més d’un cop.
El film comença amb les imatges en color d’uns camins solitaris que creuen una desolada planura, on els grocs i verds dominen. De seguida contemplem de lluny una ciutat, la càmera s’hi apropa mostrant-nos els sostres de pissarra amb les seves xemeneies fumejants. De sobte la imatge canvia a blanc-i-negra mostrant-nos el primeríssim pla del rostre d’una noia, la Gwen, som a un cementiri en un matí gris, moviments de càmera poderosos, blanc de cara i grisos foscos de les pedres de les tombes, estan enterrant les cendres de sa mare que acaba de morir. Els seus companys de colla i de classe estan una mica apartats, aquests actes imposen respecte, i en acabar la cerimònia se li acosten, ella prefereix estar sola. Següent escena, Gwen despullada al llit, acaba de fer l’amor amb el seu xicot i li demana que camini per l’habitació per poder-lo mirar, ell obeeix sense saber per què, ja que sovint no hem de tenir motius per a fer les coses. L’endemà al matí Gwen i el seu germà, esgotats pel dia anterior, hauran de córrer per la carretera humida per poder agafar el bus de l’escola. Fos en negre i apareix el títol de la cinta: Morlaix.
Aquest és un film que dona protagonisme als adolescents, aquella edat on l’amor és el rei, i per tant aquesta força, aquesta pulsió sovint incontrolable que és l’amor estarà també com a tema central.
Morlaix és una petita ciutat que envolta una magnífica ria per la qual s’accedeix al mar; com a tret característic té un imponent viaducte construït a finals del 1800 per permetre al tren travessar la vall. Una ciutat una mica avorrida i massa petita perquè hi passi res engrescador, un univers més aviat tancat on molta gent es coneix, per això alguns joves desitjarien marxar a París per viure una vida més anònima, lliure i amb més oportunitats. Això és el que li passa a Gwen, especialment després de la mort de sa mare; va a l’escola, té un grupet d’amics i surt amb un xicot ben plantat i molt més responsable i tranquil que la majoria dels nois de la seva edat, quan un nou arribat, en Jean-Luc, s’enamora d’ella les coses es compliquen.
Que el nou vingut és un somniador ens ho fa evident el director quan ens el mostra a classe amb el cap sobre el pupitre fent dibuixos a una llibreta. Ja, al carrer, amb la seva colla Gwen i les seves amigues es fixen en Jean-Luc des de l’altre costat d’un pont, comenten que és atractiu; ve de París amb aquella aura d’haver viscut experiències per elles vetades, cabells més aviat llargs amb rínxols daurats, bufanda de moda, mirada romànticament perduda i un lleu somriure.
El grupet d’amics, en el que ja s’ha ajuntat Jean-Luc, fan el que fan tots els nois de la seva edat, juguen a futbol, van a la platja, xerren, fan xerinola i sobretot s’enamoren; un dia que es queden sols en Jean-Luc li diu a la Gwen que creu que la pot fer feliç perquè l’estima profundament. Un altre dia els joves van al cinema a veure una cinta que es titula Morlaix, igual que el seu poble.
En aquest punt cal parlar de l’obra anterior recent del director, Jaime Rosales, Petra del 2018 i Girasoles Silvestres, del 2022, ambdues pel·lícules independents de qualitat i d’impecable factura, amb guions això si clàssics: la primera un pervers trencaclosques que ens desvetllava a poc a poc la cara d’un monstre, la segona mostrava en tres fases la recerca de l’amor de la protagonista.
Morlaix és molt més ambiciosa, he fet aquest parèntesi perquè fins aquí era una pel·lícula independent molt creativa amb canvis de format de pantalla i de colors, una forma de treballar que últimament s’està posant de moda entre els films d’autor.
A partir del moment que entren al cine tot es descol·loca, ens submergim en un món de miralls; el que escenifica la pel·lícula són les seves pròpies vides! Ells s’estan veient a si mateixos a la pantalla, encara que no s’acaben de reconèixer, com sovint ens pot haver passat a tots. Per diferenciar la ficció dins de la ficció el director usa un format de pantalla diferent. Fet i fet si no hi hagués aquest recurs narratiu continuarem veient el dia a dia dels xicots; la gràcia d’aquesta juguesca és que podem suposar que a partir de llavors tot el que passa és hipotètic, no real i, per tant, el director pot forçar la situació; els plantejaments romàntics són extrems i es pot argumentar que no hi ha vida fora de l’amor i que al mateix temps, si ja has aconseguit aquesta fita absoluta, que és l’amor correspost, ja no té massa sentit continuar vivint doncs la pel·lícula que s’està projectant, té un desenllaç dramàtic que acaba amb un suïcidi.
Quan surten del cine els xicots de la colla no fan cara que la pel·lícula els hagi agradat massa; malgrat això, comencen un debat on cadascú diu la seva i parlen obertament de l’amor, de la mort i del suïcidi amb posicions diverses. Uns dies després Gwen i Jean-Luc acabaran junts, podem pensar que viure junts serà el seu destí.
Però el director no vol deixar de sorprendre’ns, després d’un fos en negre ens planta una el·lipsi de 20 anys, a partir d’allà retroba el blanc i negre i el format panoràmic. Gwen viu a París, està casada té dos fills i està embarassada d’un tercer, és farmacèutica. Ha aconseguit el que volia, tenir una vida escollida per ella i lliure fora del poble. Sembla que comencem a veure una nova pel·lícula, quedem una mica sorpresos amb aquest gir inesperat.
Quan apareix de sobte a la seva farmàcia en Paul, el seu xicot de joventut, per dir-li que Jean-Luc és mort, tots els seus antics records reapareixeran com l’aigua d’un brollador a la primavera. Ella viatjarà a Morlaix empesa per la necessitat de recordar els fets en el mateix escenari on van tindre lloc i en els pocs dies que s’hi està reposaran la pel·lícula de les seves vides, aquest cop en blanc i negre, com si el pas del temps hagués esborrat els colors; en tornar a veure-la plorarà i el final de la cinta serà diferent del que havíem vist la primera vegada. Amb aquest final les interpretacions del missatge de l’obra agafen una nova perspectiva, el pas del temps pot amagar desitjos i sentiments que, malgrat aquesta ocultació, segueixen ben vius; podem llavors imaginar camins diferents que podíem haver agafat perfectament, sense retrets per la vida que portem, ja que la nostra capacitat d’estimar és molt gran; no plora per les vides perdudes sinó pel meravellós record de la viscuda que resta brillant dins la memòria, nostàlgia del passat.
Encara que sigui entrant en el món, suposadament ara prohibit, dels espòilers, reflexionaré sobre les possibles interpretacions de la raó dels suïcidis que apareixen en la versió de la pel·lícula Morlaix que veuen els nostres protagonistes, quan en el punt més al de l’aqüeducte insten a la Gwen a confessar a qui dels dos nois estima.
A la primera projecció de la pel·lícula en Jean-Luc havia dit que se suïcidaria si Gwen li confessava el seu amor en vers a ell, incomprensiblement per tothom ell creu que arribat a aquest cim de perfecció ja no té sentit continuar vivint. Quan ella li diu que estima a Paul potser és mentida, però ho diu per a aconseguir que en Jean-Luc no es tiri daltabaix perquè l’estima a ell; per tant, fos quina fos la resposta, el final seria el mateix, se suïcidaria. Aquest convenciment de ser l’ésser estimat és comú entre els joves narcisistes que segurs del seu encant pensen que tothom els estima tant com ells a si mateixos.
La segona vegada que Gwen veu la pel·lícula és molt diferent perquè és el passat el que està veient i, per tant, coneix el que va passar, amb tot i això hi pot haver dues explicacions diferents: la primera, sabent que, independentment de les seves respostes, en Jean-Luc se suïcidarà, decideix dir-li la veritat i per impedir que ell salti, ella ho fa primer. Una segona interpretació és llegir el que va passar en el passat: Ella estava enamorada d’en Jean-Luc, però volia marxar de Morlaix i construir el seu futur fora, va sobreposar la llibertat a l’amor i, per tant, confessa el seu enamorament i a l’hora renuncia a ell; les seves llàgrimes són per la pèrdua de la persona estimada, primer anímicament i ara, al cap dels anys amb la seva mort real.
Tot plegat és una mica complicat, però ens deixa un missatge: de vegades, les decisions estan guiades per la intuïció, els valors personals o fins i tot les circumstàncies, però les conseqüències de les decisions no sempre són previsibles, hi ha factors externs que no podem controlar, que també juguen un paper sobre què passarà finalment.
Una pel·lícula que vol reflexionar sobre l’adolescència, l’amor i els seus records, imaginada, segons el director, per fer tornar als joves al cine. Una obra molt original feta de forma molt lliure encara que potser amb una mirada més intel·lectual que no pas emocional. Podria semblar una obra senzilla com les de la nouvelle vague francesa, però no llisca amb la seva naturalitat. Recomanable per cinèfils i pensadors de la vida.
França 2025 (2 hores, 4 minuts)
Direcció: Jaime Rosales
Guió: Jaime Rosales, Fanny Burdino, Samuel Doux, Delphine Gieize
Actors: Aminthe Audiard, Samuel Kircher, Melanie Thiery, Alex Bremdemulh,…