Enric Marco s’ha convertit en president de l’Associació de deportats espanyols, ell mateix afirma amb orgull que va estar reclòs a Flossenburg. Amb una gran capacitat tant d’oratòria com per contactar amb persones de tota mena, es dedica a fer xerrades pels col·legis per explicar als joves l’horror dels camps de concentració nazis i l’holocaust segons la seva experiència vital. Quan un historiador comença a investigar la seva biografia descobreix moltes incongruències dubtant fins i tot que realment hagués passat per un camp de concentració. Tota la seva vida gira al voltant dels deportats i el seu món comença a trontollar.
Aquest darrer any al cinema espanyol sembla que tothom s’hagués posat d’acord per filmar biografies; fa pensar en un unànime intent de conèixer el passat potser per tractar de preveure l’incert futur que ens espera; a part de la patètica i pertorbadora Marco, que comento avui, trobem la colpidora, dolorosa i malauradament encara actual, Soy Nevenka, dirigida per la sempre brillant i compromesa Icíar Bollaín, que mostra sense amagar res l’horror de l’assetjament sexual agreujat pel buit de tot un poble a la víctima i el seu suport al botxí; l’esteticista La Virgen Roja, dirigida per la perfeccionista Paula Ortiz, que es capbussa en la utopia de la dona perfecta en un món imperfecte; la divulgativa i ensucrada El 47, de Marcel Barrena, que sempre cerca gestes extraordinàries de gent normal a la recerca d’exemples de vida; Segundo Premio, la història del grup Los Planetas, dirigida de forma onírica i profunda amb una gran bellesa visual per Isaki Lacuesta i Pau López; i finalment la intrigant, angoixosa i sensacionalista La Infiltrada, dirigida per Arantxa Exevarría, que des dels marges de la legalitat mirava de fer caure als terroristes d’ETA en un parany.
També cal parlar dels directors de Marco: Aitor Arregi i Jon Garaño, que ja havien treballat junts a Loreak, del 2014, una preciosa flor de bellesa romàntica dins de l’auster cinema espanyol i a La Trinchera Infinita, del 2019, on vivíem la claustrofòbica i angoixant odissea d’un home amagat durant anys per por a les represàlies del franquisme. Tant un com l’altre tenen ofici, talent i capacitat per copsar els sentiments, capbussar-se en l’ànima del personatge i fer que suri per tal que nosaltres ho puguem percebre.
Al principi de la cinta veiem a Marco de jove portant una vida que intuïm que no li agrada, no està bé amb la seva dona ni a casa seva, no és l’individu que voldria ser, són unes imatges mig belades per l’ombra del temps, com si estiguéssim presenciant un somni, més aviat un malson que cal oblidar i que al despertar poguéssim esborrar del passat el que no ens agrada per poder substituir-lo per un altre a l’altura dels nostres desitjos i pensaments. El veiem també actuant com a sindicalista a manifestacions enfrontant-se amb “els grisos”, la policia franquista; necessita enfrontar-se a l’opressor que manté aquesta societat dins la foscor i on no troba el seu lloc; es veu com una víctima, com un supervivent encara que, els seus motius són tan minsos que no pot assumir el victimisme que li surt de dins.
Quan un company jove del sindicat li ensenya un llibre sobre l’holocaust veu nítidament que els que van poder fugir dels camps nazis són víctimes reals i que pel sol fet d’estar vius és ja un acte heroic. La dualitat víctima-heroi se li fa terriblement atractiva: ser un heroi admirat sense haver de fer res, ser víctima per poder justificar i autojustificar-se de tots els seus fracassos. A poc a poc es devia anar produint el mimetisme entre la realitat i el desig, va imaginar la vida als camps d’extermini i es va col·locar a si mateix com a observador i alhora com a protagonista, doncs ell hauria pogut ser perfectament una d’aquelles víctimes. Llavors comença a explicar-ho a tothom perquè coneguin l’horror de primera mà, una croada perquè per fi tothom el pugui veure tal com ell se sent, que el vegin com una víctima, amb el coratge primer per resistir i després per explicar-ho.
La pel·lícula col·loca a Enric Marco com a doble protagonista d’aquest thriller. Per una part dirigint l’associació de deportats cap a una posició mediàtica i alhora jugant al gat i la rata amb l’historiador que vol desemmascarar-lo en una fugida cap endavant; potser creu que si el seu èxit és tan gran que enlluerni a tothom ningú creurà al seu perseguidor, o que preferiran amagar la veritat per evitar l’escàndol, qui sap el que passa pel seu cap; encara que sospito que no tenia altra alternativa, a menys que optes per apartar-se del focus mediàtic, cercar l’anonimat amb qualsevol excusa, confessar-se davant de l’historiador i demanar-li que no ho publiques; és clar que això seria matar al seu personatge i darrere no hi havia res a on agafar-se, doncs el Marco d’abans ja no existeix per ell.
Els directors han aconseguit crear una atmosfera intrigant, una angoixa interior del protagonista que ningú del seu entorn pot percebre, ja que ningú pot ni tan sols imaginar que estigui mentint, ens ho fan sentir sense recórrer a manipulacions emocionals dels espectadors. Com és una història coneguda per tothom, va ser notícia de primera plana arreu del món, seria lògic pensar que no hi haurà sorpreses, però els guionistes ens tenen interessats i aspectants tot a temps perquè el protagonista camina sempre perillosament pel fil de la navalla. Els recursos cinematogràfics són subtils però de gran eficàcia. Les actuacions dels dos personatges principals són brillants, la d’Eduard Fernández, que interpreta a Marco, és continguda i realista, mai sobreactuada, la de la seva dona, Nathalie Poza, és la imatge de la incomprensió, com si encara continues creient a ell, això ho han volgut els directors a la recerca de més realitat i menys efectismes. El resultat és una molt bona pel·lícula, una història humana contada amb un cinema elegant.
Espanya 2024 (1 hora, 38 minuts)
Direcció: Aitor Arregi i Jon Garaño
Guió: Aitor Arregi, Jon Garaño, Jose Mari Goenaga, Jorge Gil Muñarriz.
Actors: Eduard Fernàndez, Nathalie Poza, Daniela Brown, Chani Martín, Sonia Almarcha, Fermí Reixac,…