Amal és la professora de literatura que hauria volgut tenir per mi o pels meus fills. És entusiasta i engrescadora, parla tant de la forma com dels fons dels llibres que comenta, fomenta la participació a classe, ja que tothom ens pot ensenyar i fer-nos reflexionar. L’escola de Brussel·les on imparteix la docència es troba en un barri on viuen molts musulmans i, per tant, a l’aula té molts alumnes que ho són. Quan una noia pateix assetjament i és agredida per la seva orientació sexual, la seva tasca es complica.
La pel·lícula aborda com a tema central la intolerància, de fet ens mostra com les creences absolutes porten finalment a la violència; tant se val que sigui una ideologia política, un nacionalisme excloent i supremacista o, com en aquest cas, una religió; quan seguint el que diu un llibre o un líder la gent es creu legitimada per fer qualsevol cosa, sense fer prèviament una anàlisi particular i objectiva, qualsevol atrocitat és possible. En aquest cas és la religió musulmana, el salafisme, adoctrinant a joves d’origen àrab i magrebí, el que provoca el conflicte.
No és en absolut una ficció, és una terrible realitat que hem viscut i estem patint a tota Europa. El cruent atemptat de l’estació d’Atocha l’11 de maig de 2004 roman encara ben pressent a la memòria de tothom, com també ho està de manera més propera, el que van perpetrar l’agost de 2017 uns joves de Ripoll guiats per un imant a sou del CNI, que va ser incapaç de veure i prevenir el perill, perquè el fanatisme no segueix cap lògica; a França, l’any 2020, un professor de secundària de 47 anys va ser assassinat per un jove musulmà de 18 anys, suposadament per haver mostrat a classe una caricatura de Mahoma, després d’una campanya d’assetjament, recolzada amb mentides, a les xarxes socials.
El cinema ha retratat en més d’una ocasió aquest clima malaltís a les aules on alumnes musulmans, esperonats per imants radicals que prediquen la gihad, amenacen als mestres i imposen un estat de persecució envers altres companys creients musulmans menys devots.
· Ho veiem a Les Heritiers, traduïda aquí com La professora d’història, dirigida el 2015 per Marie-Castille Mention-Schaar, on les noies que no es tapaven prou eren assetjades i havien de cercar a la web una adreça de nom prou esclaridor: “bonica i púdica”, on s’alliçonava a les noies sobre la manera de ser atractiva sense contravenir la correcció islàmica.
· O a El jove Ahmed, del 2019, obra dels germans Dardenne, on un jove manipulat per un imant extremista volia matar a la mestra.
· Encara que no cal que intervingui la religió perquè a l’escola es creï un ambient opressiu, n’hi ha prou amb “la banalitat del mal” de nens sobreprotegits i manipuladors, com ens mostra l’esplèndida La sala de professors film del 2023 d’Ilker Çatac, on assistim al naixement del supremacisme.
Comença la pel·lícula amb una noia a la dutxa, plora i a la seva espatlla dreta podem veure clarament les marques rogenques d’un maltractament recent, després, ja a classe, la càmera ens la torna a enfocar per mostrar-nos, en un primer pla, una rascada a la cella. Amal està comentant als alumnes un llibre de Victor Hugo, “El darrer dia d’un condemnat” i els fa reflexionar sobre la pena de mort, algun alumne musulmà intervé dient que “ull per ull, dent per dent”, com apareix a l’Alcorà, el tema pot donar molt de joc encara que, sona el timbre, no hi ha temps per més.
Sortint de l’aula Moina, la maltractada i Jalila, l’agressora han de donar explicacions a la directora. Jalila se sent legitimada en afirmar que Moina és lesbiana i l’estava mirant a les dutxes, cap penediment, perquè s’estava apartant del bon camí i calia castigar-la. Nabil, que ensenya l’Alcorà a l’escola i que també està a la reunió, vol treure ferro a la situació, diu que és una típica petita baralla entre alumnes, com tantes altres, res més, Amal no hi està d’acord, però, sona el timbre novament i tots a classe; de fet, l’hora de classe és l’excusa perfecta de la directora per no aprofundir en els temes i, també, un recurs del director per mostrar que el diàleg sempre queda tallat.
Aquest és l’avís, l’espurna que encendra un foc més gran si no s’apaga, ja que el vent que bufa entre els musulmans no farà sinó avivar-lo; no hi ha consens per castigar a l’agressora, difícil quan tens l’enemic en el si de l’escola, quan qui hauria d’apagar el foc l’escampa. En aquesta tensa situació la directora podria imposar un castic que deixes les coses clares, encara que prefereix creure el que desitjaria que passés, que les aigües es calmessin sense fer res, en lloc d’actuar per frenar el pitjor escenari.
A Bèlgica, tal com passa a França, a l’escola les noies no es poden cobrir el cap ni la cara, encara que sí que ho fan a la classe d’Alcorà i abans de sortir al carrer. La majoria ho fan voluntàriament, altres per no ser malvistes, Moina vesteix com una occidental i per aquest motiu també és assenyalada. Les persones han de poder vestir-se com vulguin, per això a les ciutats europees hi conviuen noies amb tocats islàmics amb joves amb cabells de punta i estètica punk, és bo que així sigui perquè cal respectar a tothom; el que no és tan correcte és que hi hagi una persecució dels musulmans cap a les seves noies que no compleixen amb la vestimenta, això sí, sols per elles, donat que ells van com volen; de fet, hi ha com una ordenació subterrània, com una llei al marge de la llei, que impedeix als musulmans ser absolutament lliures ni tan sols fora dels països dits islàmics. Alguns direu:
cal respectar els seus costums
és aquest típic bonisme condescendent i una mica supremacista de les esquerres, que ve a dir:
pobrets, no es poden adaptar mínimament, deixem-los de banda
encara que darrere això en realitat s’amaga un menysteniment de les dones, posseïdores d’un cos voluptuós i pecaminós que tempta els ulls dels homes; elles han de guardar-se pel seu futur marit, que en serà propietari com aquell que estrena un cotxe nou amb la carrosseria ben lluent i aquella olor de nou. L’adoctrinament arriba a un extrem que moltes noies accepten de bon grat aquest sotmetiment; altres per evitar-se problemes i algunes obligades; és la teocràcia totalitària enquistada dins la república tolerant i igualitària, que conviu de forma parasitària.
Amal tractarà de reconduir la situació dins la classe defensant que l’homosexualitat és una inclinació natural de moltes persones, que és una opció, no una anomalia o un pecat, que existeix des de la nit dels temps i per il·lustrar-ho, ella que també és de confessió musulmana, portarà a classe el llibre d’un poeta musulmà gai del segle vuit, bellesa i amor, no maldat. Malauradament, aquest acte dialogant d’obrir la ment enfurismarà no sols alumnes sinó també pares i a la comunitat creient del barri que gosaran entregar a l’escola una llista d’autors àrabs prohibits. Una volta més en el totalitarisme. Una agressió inacceptable no castigada es convertirà en una bomba de rellotgeria. Com sol passar a les dictadures, les víctimes i els seus defensors es convertiran en culpables i llavors, com dèiem al principi, qualsevol atrocitat serà possible.
Seria injust parlar de què, com hem fet fins ara, i no parlar del com, ja que l’assetjament ha existit sempre, però mai fins ara de forma tan ràpida i destructiva; l’accelerador són les xarxes socials que arriben a tot arreu i a tothom de forma immediata; és tan fàcil i ràpid escriure un insult o una amenaça que no tens temps ni de pensar-hi, una vegada publicat provoca l’afecte multiplicador tot ho magnifica sense que la gent que s’afegeix a l’atac sàpiga la veritat o les circumstàncies. També ajuda el que els alumnes veuen a casa seva, per desgràcia.
La pel·lícula no dona solucions, planteja una situació malauradament ben coneguda a les nostres societats multiculturals. El que ho presenta, Jawald Rhalib, director i alhora guionista, un belga d’origen marroquí, fa anys que documenta aquesta situació de la convivència de dos mons separats ideològicament per quatre-cents anys; mostra una realitat fugint tant de l’extrema dreta com de la correcció política que dèiem abans. El resultat una obra a veure per conscienciar-nos que tenim un problema que cal abordar de forma urgent.
A part de la sòbria i brillant direcció vull destacar a la protagonista, interpretada per Lubna Azabal, a la que coneixem per papers tan brillants com Incendis del 2010 de Denis Villeneuve; Adam, dirigida el 2019 per Maryam Touzani; i finalment per El caftan blau del 2022 de la mateixa directora.
Bèlgica 2023 (1 hora, 52 minuts)
Direcció: Jawald Rhalib
Guió: Jawald Rhalib, David Lambert, Chloé Lionil (historia de Jawald Rhalib)
Actors: Lubna Azabal, Fabrizio Rongioni, Catherine Salée, Johan Heldenbergh, Bebetida Sadjo,…