Un noi, en Giorgi, i una noia, na Lia, entropessen caminant pel carrer i, com si hi hagués una atracció magnètica entre ells, tornen a entropessar un altre cop al cap de poca estona; quan al capvespre es tornen a trobar decideixen llavors que sigui la seva voluntat i no l’atzar qui decideixi per ells i queden per a l’endemà a la terrassa d’un bar a la vora del riu. Malauradament, un estrany encanteri farà que, en mirar-se als ulls, no trobin cap rastre del record que els havia unit el dia anterior.

Vivim en un món frenètic i controlat, on pràcticament no hi ha lloc per a l’atzar ni per la màgia, la nostra vida és tant previsible que sovint la podríem definir, fins i tot, com avorrida, on tot el que fem ha de tenir un propòsit, una lògica. Aquestes rutines i hàbits que ens empresonen aparenten conferir sentit a la nostra existència, les infinites repeticions converteixen els dies presents en miralls idèntics als anteriors i en predictibles reflexos dels futurs, aleshores podem tenir la sensació que el temps s’ha detingut, la il·lusió que viurem per sempre més; condemnats a aquesta fal·lera de no parar mai, d’estar sempre fent coses útils i necessàries, de cercar suposadament noves experiències sense aturador, i si per un moment ens aturem, ens podem sentir culpables de perdre el temps, però la realitat és que, amb tantes preses ens oblidem de gaudir del moment, ja que només estem pendents del que passarà, oblidant el que passa.

Aquesta pel·lícula omple aquest buit existencial que la vida moderna ha obert amb la seva frenètica urgència, no només pel seu ritme pausat, sinó perquè neix de l’atzar i troba sentit en la màgia. Oh, sorpresa!: Els dos protagonistes principals han canviat el seu aspecte físic i no es poden reconèixer mútuament, la seva història d’amor no pot ni tan sols començar per culpa de l’encanteri i es troba un altre cop en mans de l’atzar.  Afortunadament per la Lia uns insòlits amics protectors del carrer, que la coneixen de veure-la passar cada dia: el brot d’un arbre, una vella canonada de desaigües, una càmera de seguretat del carrer i el vent imprevisible li xiuxiuegen el mal que l’amenaça, novament la màgia, i ho pot comentar a la seva companya de pis que li farà costat, però a part d’ella, ningú els pot identificar, ningú els coneix, és com si acabessin de néixer, absolutament, pel fet que també han perdut els seus talents rellevants pel mateix malefici: ell ja no sap jugar a futbol i ella ha perdut els seus coneixements de farmàcia, així doncs, han de començar quasi de nou, buscar-se una feina nova i esperar que un cop més l’atzar els torni a reunir superant l’encanteri que els va separar. Cap dels dos s’angoixa especialment, continuen freqüentant el bar del costat del riu amb l’esperança que l’altre aparegui, de fet cap dels dos sospita que l’encanteri els afecta en comú, i tots dos acabaran treballant, novament l’atzar al rescat, per l’optimista empresari que regenta el bar, ella com a cambrera i ell com a empleat en un curiós muntatge atlètic al mig del pont que travessa el riu. Aquest riu cabalós que recorre els carrers de la ciutat simbolitza el pas del temps; sempre igual i sempre diferent, un observador sorollós, continuament en moviment i sempre atent a les històries que viu la ciutat que contempla sense immutar-se.

El començament d’una pel·lícula és una declaració d’intencions i aquesta engega amb la sortida dels nens d’una escola, sens dubte una referència al curt dels germans Lumière de 1895, Sortida dels obrers d’una fàbrica, tot i que, en aquest cas no són obrers atrafegats, sinó nens que s’entretenen parlant i jugant; els infants que encara viuen els esdeveniments de la vida sorpresos per la novetat i poden creure en l’atzar i la màgia. Serà a la porta d’aquesta escola on Lia i Giorgi ensopegaran per primera vegada.

El director també ha volgut fer un altre homenatge al setè art fent que aparegui el cinema dins del cinema; una directora i una fotògrafa oferiran l’oportunitat perquè els protagonistes s’apleguin novament; de fet, el cinema va néixer com quelcom màgic i, encara avui, és capaç de mostrar-nos la realitat, la bellesa i la humanitat, tot i que també l’altre costat de la moneda, fins i tot millor que la vida mateixa que vivim sovint sense copsar-la conscientment, capficats en les nostres cabòries i acostumats a mirar sense veure.

La ciutat georgiana on transcorre la narració, Kutaisi, està trasbalsada per un esdeveniment internacional, el mundial de futbol, fins i tot els gossos queden amb els seus amics de quatre potes per veure plegats els partits, també en Giorgi, que era futbolista abans de perdre el seu talent, segueix els partits com a seguidor de la selecció argentina i de la seva estrella Leo Messi. El futbol serà un dels fils conductors del film: nens que hi juguen als carrers, neguits pels preparatius,  partits per la televisió o seguits per la ràdio i fins i tot una pilota portada pel corrent del riu.

Estic segur que molta gent dirà que aquesta pel·lícula és avorrida, que no passa res d’extraordinari, que els protagonistes tenen unes vides poc emocionants, que és lenta. En realitat, tot és extraordinari: els gossos es parlen, la màgia i els encanteris, com en una tragèdia grega, transformen als protagonistes, l’atzar els brinda oportunitats a la vida i tothom és de bona fe; és veritat que l’acció transcorre pausadament, però ho fa perquè ens puguem fixar en tots els detalls que normalment deixem enrere sense mirar.

Aquest és un film dirigit amb mestria, amb una fotografia neta i clara, que dona valor a una quotidianitat extraordinària mostrant tota la bellesa de les petites coses. Recomanable per als amants de la vida sense adjectius.

Geòrgia 2021 (2 hores, 30 minuts)

Direcció: Alexandre Koberidze

Guió: Alexandre Koberidze

Actors: Ani Karseladze, Giorgi Bochorishvili, Oliko Barbarkadze, Vakhtang Panchulidze, Irina Chelidze,…