La pel·lícula és pràcticament la versió renovada del film de culte realitzat l’any 1922 pel cineasta expressionista alemany F. W. Murnau, que es basava en la narració gòtica de terror Dràcula, escritaper l’anglès BramStoker publicada el 1897. És el mite del pervers vampir encaparrat a portar la mort al món i que acaba vençut pel seu desig sexual i pel sacrifici suposadament voluntari d’una jove que el reté fins a la sortida del sol.
1897
La llegenda dels vampirs ve de molt lluny, aquelles criatures diabòliques que s’alimentaven de la sang de les seves víctimes feia molts segles que torturaven els pensaments de la gent. Com a mínim hi ha històries escrites al voltant d’ells cent anys abans de la publicació del llibre de Bram Stoker, a més, des de molt abans, corrien supersticions encara més antigues sobre la criatura, que s’explicaven les nits d’hivern al voltant del foc al nord d’Europa per atemorir als més porucs.
Precisament un dels territoris on la tradició gaudia d’un fort arrelament era Transsilvània. De fet, a la regió va viure el príncep Vlad III, que va lluitar aferrissadament contra els turcs al segle XV, conegut com l’Empalador, per la cruel forma amb què executava els vençuts, que pertanyia a la selecta ordre aristocràtica dels Dracs, d’on provenia el seu nom, Draculae, que vol dir fill dels dracs, pertanyent als dracs. Sembla que Bram Stoker va quedar fascinat pel nom i el va incorporar al seu relat per a l’antagonista de la seva novel·la i crear el seu mític vampir. També ha quedat acreditat que va llegir un assaig d’Emily Gerard (Escòcia 1849-1905) sobre les supersticions a l’antiga Transsilvània i els vampirs, en el que va trobar la paraula Nosferatu, assimilada per una mala traducció com no mort.
L’autor no escrivia a temps total, sinó a estones o a les vacances, que sovint passava a la desolada badia de Cruden, on hi ha el mig derruït i tètric castell de Slains, que també li servi d’inspiració com a morada del vampir. Ja veieu que hi va haver una tasca d’investigació, d’anar ajuntant episodis tenebrosos fins a construir la seva narració gòtica.
1922
Certament, la primera adaptació no oficial del llibre de Bram Stoker va ser la dirigida a 1922 per F.W. Murnau, que la va anomenar Nosferatu, tractant d’amagar l’origen de la història, on algunes situacions havien estat bescanviades, com també els noms dels personatges, tot plegat per evitar els drets d’autor: així, el comte Dràcula va ser nomenat comte Orlok i Mina Harker era Ellen Hutter. Malauradament, l’astúcia no li va servir de res, donat que va perdre el judici per plagi i el jutge va obligar a destruir totes les còpies de la cinta; que afortunadament ja estaven repartides per tot el món i l’obra es va salvar.
1931
No van passar gaires anys per trobar la més icònica de totes les versions, perquè l’any 1931 Tod Browning va dirigir a Bela Lugosi, actor nascut a Transsilvània, en el paper del sinistre comte; la seva imatge i la seva vestimenta és la que tothom associa amb el personatge: esmoquin, capa negra i pentinat engominat tirat enrere. Si a la versió anterior Orlok era un ésser esgarrifós i menyspreable, el Dràcula de Lugosi era un refinat i elegant cavaller darrere del qual s’amagava la bèstia. Browning es va basar per construir la seva pel·lícula tant en el llibre original com en una obra de teatre de Brodway que l’adaptava, i que no per casualitat va ser protagonitzada pel mateix Lugosi que, amb aquesta doble interpretació, encara augmentava més el seu mimetisme amb el personatge en la memòria dels espectadors.
1958
Van passar els anys i el mite de Dràcula semblava una mica passat de moda amb aquells vells castells foscos i plens de pols, quan la productora Hammer Film Productions, esperonada per la bona acollida de “La Maledicció de Frankenstein” del 1956, va encarregar al mateix director, Terence Fisher, el 1958, fer una versió posada al dia; el gegantí Christopher Lee va encarnar al sinistre comte i Peter Cushing al doctor Van Helsing. Molta sang i una música terrorífica que pujava de volum quan calia van fer prou per atemorir a un públic poc acostumat al terror explícit. El seu èxit va permetre rodar dos anys després una seqüela, Les núvies de Dràcula i el 1966 encara el mateix director va estrenar Dràcula, príncep de les tenebres, baixant cada vegada una mica més el nivell i obrint pas a altres directors per continuar amb la temàtica vampírica aprofitant el terrorífic aspecte de Christopher Lee, cap d’elles mereix un comentari.
1967
En aquesta tessitura va aparèixer un jove i extraordinàriament talentós director d’origen polonès, que havia sobreviscut com un captaire a la Cracòvia ocupada pels nazis amb només deu anys, que començava a destacar en la indústria cinematogràfica amb films com Repulsió del 1965 i que, recentment aterrat als Estats Units, va dirigir una hilarant paròdia de Dràcula, El vall dels vampirs el 1967; una pel·lícula brillant que barrejava l’humor i el terror trencant els motlles de l’època, amb una forta pulsió sexual, on apareixia l’homosexualitat sense estigmes, localitzacions encerades, vestuari i ambientació recarregada per donar un aire decadent i amb escenes brillants. Polanski a voler donar un final paradoxal a la història, on, malgrat els esforços dels protagonistes, el mal acabava sobrevivint.
En el rodatge va conèixer a la malaurada Sharon Tate, que es convertiria en la seva dona i que, embarassada de vuit mesos, va ser assassinada a casa seva per la família Manson en un ritual satànic, inspirats possiblement per la darrera pel·lícula del polonès, La llavor del diable del 1968.
1979
L’any 1979 el director alemany Werner Herzog va dirigir la seva visió personal del mite, Nosferatu, vampir de la nit en una clara revisió de l’obra de Murnau, sols cal mirar la caracterització de l’actor Klaus Kinsky per entendre d’on ve la inspiració. Herzog va declarar que la seva generació era orfe, que la barbàrie nazi i les seves conseqüències havien provocat un tall generacional, que l’experiència, tal com reclamava Walter Benjamin, s’havia perdut morta dins de l’horror i la mort i que en revisant i posant al dia l’obra de Murnau tractava de construir un pont cap al passat. No sabem per què va escollir aquesta obra, plena de mort, de rates i de pandèmia; no deixa de ser significatiu que, com al film de Polanski, el mal sobreviu.
1992
En acabar aquest recorregut per les obres més rellevants del mite, destaca especialment la que per mi és la millor i més fidel a l’original de totes: Dràcula, de Bran Stoker dirigida per F.F. Coppola el 1992. Una pel·lícula on el terror es transforma en romanticisme extrem, una història d’amor que sobreviu a la nit dels temps. Comença lligant la superstició amb la realitat del passat, l’epopeia d’un guerrer per la fe cristiana, traït pels turcs i abandonat per l’Església que es passa al costat obscur. Si en el passat de Dràcula les plagues es propagaven per la manca de salubritat i les rates, el 1990 la mort arribava per la sang i el sexe descontrolat; abans la gent havia d’amagar-se dins de casa i fugir de les ciutats i del contacte humà, a l’època quan es va fer la pel·lícula calia fugir de les relacions sexuals esporàdiques, de les drogues i de la llibertat de relacionar-se, la SIDA ho havia enverinat tot; per això, la figura del vampir que xuclava la sang i la contaminava en un acte clarament obscè tenia força sentit en aquells anys. Calia recuperar l’amor en el sentit romàntic, enlairar-lo per sobre del simple acte físic, fer que transcendís al pas dels temps. Abans de Coppola, els vampirs eren animals dominats pel seu imperatiu de sang, copulant en una paràbola sobre la violació i el consentiment; el seu Dràcula intenta reviure un amor perdut en retrobar en Mina la reencarnació de la seva promesa suïcida, Elisabeta. Vull destacar que, en rodar aquesta pel·lícula, Coppola va renunciar als efectes especials moderns i va optar pels tradicionals dels inicis del setè art, reforçant així encara més el seu romanticisme.
2025
El Nosferatu de Robert Eggers segueix la línia del film de Friedrich Wilhelm Murnau i és, fins i tot, encara més fosc i desesperançat. El comte Dràcula és un ésser monstruós amb el cap i el rostre malmès i el cos deformat, vesteix una pesant i fosca capa arnada, una figura repulsiva; sabem que Ellen, la protagonista, està condemnada des de la primera escena, que el seu marit és impotent per protegir-la i lluitar contra el mal i que el Dr. Van Helsing (anomenat Von Franz en aquesta versió) ha perdut crèdit entre els acadèmics per les seves pràctiques ocultistes i es troba a mig camí entre la ciència i la superstició popular.
De fet, a la primera escena ens capfiquem en un somni d’Ellen; una presència la crida a la nit, la fa sortir a un jardí il·luminat per la lluna i, aquest mateix ésser invisible la posseeix, el seu cos s’arqueja sota de la fina i blanca camisa de dormir presa d’una angúnia i alhora d’un plaer tant rebutjat com gaudit que no pot controlar, si no és un orgasme s’hi assembla molt. Quan es desperta al costat del seu espòs és incapaç de descriure el que acaba de viure, demanant-li que no la deixi sola, aferrada per un terrible presagi.
El sinistre comte Orlok no coneix ni la pietat ni l’amor, menys encara la misericòrdia, el seu únic pensament és dominar, destruir i posseir, més encara, vol dominar la voluntat de les seves víctimes per tal que s’entreguin a ell de bon grat, és el zenit del poder, que els altres facin el que vols sense demanar-ho, sense alternativa. Tot ben diferent del Dràcula de Coppola, que estima de forma absoluta amb un amor que ha sobreviscut al pas del temps, de fet, aquest amor és l’única cosa pura que encara té i que torna a donar sentit a la seva penosa existència; adora a Elisabeta, quan creu haver-la retrobat en Mina vol aconseguir que ella senti també aquest amor per ell.
El que li pot esdevenir a Ellen ja ho veiem al principi de la pel·lícula, quan el seu marit Thomas veu esgarrifat, la nit de la seva arribada al poblet proper al castell del comte, com els pagesos porten en processó a una jove adolescent despullada en un cavall cap al castell maleït per tal d’apaivagar el vampir amb aquesta ofrena.
Ellen surt al carrer de la ciutat i veu amb els seus propis ulls a les rates corrent per tot arreu infectant-ho tot, a la inacabable filera de taüts amb els morts de la plaga i veu que ella és la culpable per haver portat al Nosferatu. No pot suportar tanta mort i tanta desgràcia i entén que el seu únic camí és el sacrifici, la immolació. En realitat no és lliure absolutament, vol tant ser posseïda per satisfer el seu obscur desig sexual com vol pagar la seva culpa, ja que, com abans les bruixes que tenien contacte amb el dimoni ha portat el mal a la seva ciutat. Les dones sempre acaben sent culpables i pecadores en l’imaginari cristià. Arrossegades per la seva pulsió sexual incontrolable que les aboca al mal, abans en deien atacs histèrics, i que fan que els homes pequin abduïts pels seus instints més primitius; només poden estar protegides tancades a casa sota la protecció del marit.
Eggers repeteix el plantejament expressionista de Murnau, jugant amb els enfocaments, la llum i els colors. Les imatges a dins la casa d’Anna, l’amiga de Ellen, són plenes de calidesa i confort, amb les seves precioses i felices filles, representen la vida desitjada; les de Ellen en la seva soledat són grises, blaves i fredes, el negre i la foscor omplen el castell del comte Orlok.
El director va començar la seva carrera dirigint tres curtmetratges entre el 2007 i el 2014 i finalment va presentar al festival de Sundance el seu primer llargmetratge l’any 2015. La Bruixa, un drama històric de terror sobrenatural i religiós que es va endur el premi a la millor direcció. A partir d’aquí la seva trajectòria va ser ascendent amb pel·lícules com El Far el 2019, una narració claustrofòbica en una illa deserta, un vertiginós camí cap a la bogeria; L’Home del Nord, del 2022, una èpica epopeia de venjança, fins a arribar a l’actual. Conta el director que ja tenia pensat des del 2016 fer un remake sobre Nosferatu de Murnau, una de les obres que el van empènyer cap al cinema, encara que llavors va pensar que seria egòlatra i pretensiós voler emular al seu referent quan sols havia estrenat un llargmetratge. Finalment, ho ha fet amb un respecte i una perfecció sols a l’abast dels grans.
Si ets un amant del cinema i un estudiós dels clàssics és de visió imprescindible, perquè el film és terrorífic i pertorbador, l’expressionisme posat al dia. Un consell: no pensis en el que passarà a la següent escena, no et capfiquis en la trama, gaudeix simplement del que estàs veient, del present.
USA 2024 (2 hores, 12 minuts)
Direcció: Robert Eggers
Guió: Rober Eggers (llibre de Bram Stoker, basat en Nosferatu de F.W.Murnau)
Actors: Lily-Rose Deep, Bill Skarsgars, Nicholas Hoult, Aaron Taylor- Jhonson, Willem Dafoe, Emma Corrin,…