Un pare, en Luis, i el seu fill de 10 anys Esteban, apareixen en una festa rave al sud del Marroc tractant de trobar a la Mar, filla i germana de qui fa sis mesos que no saben res, perquè algú els ha dit que podria ser allà. Com que no la troben, inicien una marxa cap al Sud, seguint uns raveros cap a la pròxima festa, en una aventura cada cop més atzarosa per paratges inhòspits i solitaris.
Oliver Laxe, el director, vol revelar amb una frase d’Alcora escrita a la pantalla, tot just al començament, la intenció de la pel·lícula:
Sirat és un pont sobre l’infern, prim com un pèl de cavall, esmolat com el fil d’una espasa”, un pont que els fidels han de creuar per arribar al paradís després de morir.
Queda clar, doncs, que aquest viatge serà transcendent, més a prop de la mort que de la vida, un viatge que vol ser imatge de la tràgica existència, que aquesta transcendència, aquesta espiritualitat, aquest abandonament del sentit i la raó estarà en el camí mateix sense que ni l’origen ni l’arribada siguin importants.
La primera norma a veure aquesta pel·lícula és no intentar entendre-la racionalment; la raó no hi té cabuda; res del que hi passa segueix cap lògica i els personatges es mouen quasi sempre per impulsos primitius. Tampoc podrem confiar que les emocions i els sentiments ens arrenquin de la nostra condició terrenal i ens propulsin cap a l’art. No. Aquí, l’únic que podem fer és rendir-nos i contemplar-la, despullar-nos de tot pensament, de tot prejudici, i observar-la com qui contempla el batec primigeni de la terra en una connexió atàvica amb el desert; com qui respira la pols i es fon amb la natura més salvatge, aquella que resisteix en la frontera de l’inhòspit, allà on la vida i la mort es confonen totalment fora del nostre control.
Una llarga introducció ens portarà a un paratge desèrtic al peu d’unes muntanyes tallades en uns penya-segats vertiginosos que formen un teatre natural. Uns operaris estan construint, en paral·lel als penya-segats, una llarga i alta paret feta amb desenes d’altaveus gegantins, que plens de pols s’integren amb el paisatge aixecant-se del terra com un temple primitiu. Tot seguit veurem l’objecte de tots aquests altaveus; centenars de persones ballen frenèticament al so d’una música rítmica i ensordidora com si estiguéssim dins de la nau d’una gran fàbrica; la càmera de Oliver Laxe es passeja pel mig dels dansaires mostrant-nos les seves cares concentrades, els seus peus picant enèrgicament a terra i aixecant la pols, els veiem abraçant-se als grans altaveus com si volguessin entrar dins la música, cercant la vibració de les pantalles acústiques per fer-les seves.
De sobte, en mig d’aquesta festa, apareixen en Luis i el seu fill, clarament en un món que no és el seu, repertint fotos de la noia que busquen i preguntant a la gent si l’han vist, no se’n surten. Quan l’exèrcit marroquí dissolt la festa argumentant una greu crisi política i militar que obliga a tots els europeus a tornar als seus països, decideixen seguir a dos camions que fugen per anar a un altre rave a Mauritània, amb l’esperança que la filla pugui ser allà.
Amb això engegarà una road movie que discorrerà per carreteres solitàries, pistes que travessen planures plenes de pols tan despullades de tot com si fóssim al mig d’un mar estranyament sec, que pujarà per pedregoses carreteres de muntanya vertiginoses, sota un sol de foc encegador, sota una pluja torrencial que tot ho amaga, travessant rius i congosts.
En aquest moment el film ens farà pensar en l’estèticament enlluernadora i excessiva Mad Max Fury Road, dirigida el 2015 per George Miller; preses amb la càmera a tocar de terra on veiem com passen cap endarrere les línies blanques de la carretera, primeríssims plans de com giren les rodes, tràvelings laterals que mostren com els cotxes s’avancen i es persegueixen. Si bé amb un esperit ben diferent: el que a Mad Max era desesperat aquí és més aviat desesperançat, allà era una boja carrera fugint de la mort i cap a la llibertat, una darrera esperança, a Sirat és un anar a un altre lloc, un passar la vida fora de la despietada bogeria capitalista; la brillant grandesa de les màquines i l’abundància de recursos del film de George Miller es converteix en una modesta i sostenible precarietat de la pel·lícula d’Oliver Laxe. A Mad Max els protagonistes havien aplegat les seves forces creant un equip per retrobar un passat millor, per fer un nou món si calia, a Sirat s’origina una família protectora, un indret on guarir-se de les ferides, una fugida dels que, encara que no sàpiguen ben bé cap a on van, si saben on no volen estar.
En mig de l’aventura de carretera viurem el primer ensurt, que de cap manera podíem esperar i que ens farà palès quan tràgica pot ser l’existència!, per un moment el film entra en el cinema de la crueltat i el dolor; hi haurà un canvi d’objectiu i els que volien fugir de la societat entendran que hi ha vegades que cal buscar-hi l’ajut i la solidaritat, malgrat que són tan lluny de tot… Aquest gir argumental ens deixa corpresos, incapaços d’imaginar que Oliver Laxe ens té reservada una sorpresa encara més inimaginable. La història es precipita cap a la part final convertint-se en una pel·lícula de supervivència extrema, una macabra ruleta russa, una presó sense murs ni tanques.
Com és possible que una pel·lícula que pot semblar sobre el paper tan poca cosa es converteixi en tantes coses diferents?
Doncs perquè en aquest film hi ha l’essència del cine, que no és com molts pensen explicar una història, ho fa molt millor un llibre, ni tampoc distreure’ns una estona, millor veure un esport. El cinema és un art visual i Oliver Laxe, de la mà de Sirat, usa el poder de les imatges per establir un diàleg amb l’espectador, per atrapar-lo i colpir-lo emocionalment; i ho fa de tal manera que cadascú pot llegir la seva interpretació personal en funció de com entomi el que ha vist i tal com entri dins del seu cor. Alguns us diran que ha sigut com un somni que sols els psicoanalistes poden interpretar i altres que som davant d’una metàfora de la descomposició del nostre món. Tant se val doncs el que ens quedarà a tots gravat serà la força colpidora de les imatges.
Sirat és una cinta calidoscòpica que va canviant constantment i ho fa perquè no respon a un únic propòsit o idea, sinó que ajunta molts pensaments i imatges que volten pel cap del director per construir de forma prodigiosa un conjunt compacte amb bocins que podem pensar que són inconnexes entre si.
Oliver Laxe ha manifestat la seva especial fascinació tant per l’Islam com pel món de les festes raves; per certificar la connexió entre aquests mons aparentment separats tant en el temps com ideològicament, en un moment de la cinta veiem com en una petita cabana del desert un antic televisor està transmitent com els fidels de la Meca volten la kaaba, la roca sagrada. Acabem de veure minuts abans com els assistents a una festa ballen rítmicament la música tecno com si a força de sentir les ones acústiques al pit i al cap, concentrats amb la música, poguessin enlairar-se per sobre del propi cos, abandonar pensaments inútils i trobar refugi en el no-res, en l’infinit incomprensible; aquells fidels que giren tots a una la sagrada construcció tracten també de tastar la plenitud del paradís somniat. Ja veieu, al final tot pot estar relacionat.
Per acabar, diré que, a part de Sergi López, tots els actors són amateurs i fan d’ells mateixos en la pel·lícula, en la línia de Nomadland film del 2020 de Chloé Zhao, una pel·lícula sobre persones que també han escollit una altra forma de vida distanciada de la societat. Té sentit agafar l’original en lloc d’imitar-lo; d’aquesta manera es guanya autenticitat i el film s’acosta al documental.
Doncs aquests protagonistes són, per ser políticament correctes, persones alternatives, cossos que es mouen fora dels marges, invisibles però ben reals, que els nostres estats i ciutats han marcat; si els veiéssim en la nostra vorera miraríem de travessar el carrer, doncs vesteixen diferents, conviuen amb gossos com a iguals i adopten postures corporals relaxades. Hi ha una repulsió magnètica mútua, no es volen inadaptats en la nostra forma de vida que trastoquin les rutines i contaminin l’assenyada gent del carrer i ells tampoc es volen adaptar per por de ser posseïts per la màquina productiva que tot ho devora. Expulsats o fugits, tant se val. El director, Oliver Laxe, és ell mateix una persona alternativa que viu en una casa aïllada a les muntanyes de Galícia, vol estar en llibertat vivint amb la natura, encara que en el seu cas no és una fugida ni tampoc és un repudiat, simplement ha trobat un indret amb la pau que li cal per treballar i crear. En aquest sentit, ell és un pont, un Sirat, entre els dos mons.
Espanya 2025 (1 hora, 54 minuts)
Direcció: Oliver Laxe
Guió: Oliver Laxe, Santiago Fillol
Actors: Sergi López, Bruno Nuñez, Jade Oukid, Richard Bellamyun, Stefanis Gadda, Tonin Javier, Joshua Liam Herderson,…