Una mare de Tòquio

Akio és responsable de personal d’una gran empresa, que com moltes altres en aquests temps incerts, redueixen personal per reduir despesa. Aquesta activitat el neguiteja i el pobre no ho porta gairebé. Per acabar-ho d’adobar, la dona l’ha deixat i la relació amb la seva filla va de mal en pitjor. Quan visita a sa mare a la seva petita casa tradicional, a la que fa temps que no veu amb l’esperança de trobar una mica de pau, s’adona que alguna cosa ha canviat en ella… però no sap pas què.

El director, Yoji Yamada, té noranta-quatre anys i en fa més de seixanta que fa cinema incansablement. Va començar com ajudant de direcció de Yoshitaro Nomura, que al seu torn havia après a dirigir treballant amb Akira Kurosawa, ja veieu que de bons mestres no li van faltar. Malgrat que va tenir tants bons professors, el seu veritable referent va ser l’aclamat cineasta Yasujiro Ozu; com homenatge cap a ell va dirigir el 2013 Una família de Tòquio, el remake de Contes de Tòquio en el cinquanta aniversari de l’obra més aclamada d’Ozu. Yamada és un home a qui li agrada aprofundir en els temes, i per això va dirigir tres cintes més amb la mateixa temàtica, fins a arribar a l’actual, la millor després de la del 2013.

Ozu va ser un clar exponent de l’anomenat cinema transcendental, pel·lícules sobre la quotidianitat de la vida, sobre les relacions familiars i socials, retratades amb un esperit zen on l’equilibri era el rei, on el com era tan cabdal com el què; a totes hi havia un trencament, petit o gran, que alterava la pau, que neguitejava les persones, que els feia veure que el què creien important no ho era tant i aquesta nova visió els transformava i els enlairava, abandonant l’abundància i abraçant allò que és precari i essencial, tal com va estudiar brillantment Paul Schrader en el seu llibre de 1972, L’estil transcendental en el cinema.

Aquest film és una aproximació, això sí no perfecte, d’aquest tipus de cinema, ja que barreja les fases de l’estil transcendental. Akio està fent el que s’espera d’ell a la feina, cosa que li ha permès assolir una bona posició a l’empresa, si bé no sense importants sacrificis; ha descuidat la família, la dona l’ha deixat, cansada de viure amb un absent, la filla voldria un pare que li fes costat i no un dictador distant i fins i tot, per culpa de la responsabilitat laboral, ha traït a un amic, tot plegat està afectant el seu equilibri mental.

La seva mare s’havia quedat una mica pansida després de la mort del seu marit que confeccionava mitjons artesanalment cercant la perfecció;

com, sinó, has de fer allò que estimes?  

Viu sola en la petita casa unifamiliar tradicional, situada al barri antic a prop del riu en un carreró estret, sota la mirada protectora de la imponent torre de comunicacions de Tòquio, inspirada en la Torre Eiffel i que es troba al barri de Shiba-koen.  Aquesta mateixa talaia estava també ben present i amb el mateix simbolisme a la recent Perfect Days, dirigida per Wim Wenders com aquesta el 2023, que també és un altre homenatge al cinema del mestre Ozu. La mare, per completar la seva minsa pensió fa petits arranjaments de costura i col·labora en una associació que ajuda als sense llar del barri liderada per un capellà cristià amb qui se sent molt propera.

Per Akio la feina s’ha convertit en una pesada càrrega que li costa cada cop més d’arrossegar; acomiadar gent li resulta dolorós, i encara més quan es tracta d’amics. Com si no n’hi hagués prou, sospita que Tomiko, la seva dona, ha trobat algú altre. Aquesta idea esmicola la seva esperança de tornar a la vida que van compartir. Ja veieu, en aquest cas una feixuga quotidianitat insostenible, que es veurà definitivament trencada quan ha d’acomiadar al seu únic amic de tota la vida. És llavors quan es produeix la disrupció, el trencament que fa que surti de la caixa on creia estar tancat i pugui observar les coses des de fora. D’aquesta manera es quedarà amb l’essencial, amb el que és precari, com deia Schrader parlant d’Ozu, i veurà que no sols l’allibera sinó que fins i tot l’omple; és l’èxtasi que li permet trobar novament la pau interior, un cop deslliurat de tot el que creia essencial i que finalment ha descobert que era innecessari i, a més, tòxic.

La disrupció de què ens parla Scharder com a segona part del cinema transcendental no és exclusiva de la crisi de mitjana edat, també la trobem en el personatge de la mare, l’eix central de la pel·lícula Una mare de Tòquio. Bona part de l’acció transcorre a la seva petita casa tradicional, carregada de memòria, amb les seves primes portes corredisses i el terra de tatami. Ella s’havia quedat sola i trista en enviudar, situació que va aconseguir superar gràcies a una nova quotidianitat compartida amb veïns, clients, dues amigues de l’associació d’ajuda als sense llar, i a una incipient connexió amb el mossèn, per qui sentia alguna cosa especial. En el seu cas, el trencament emocional arribarà precisament amb aquesta relació a ell. Serà, però, amb el retorn de la família que retrobarà el que és essencial.

De fet, quan tot es complica a l’exterior, quan les seves vides deixen de tenir sentit existencial, descobreixen l’oportunitat de tornar a començar des d’un lloc protegit: la família, que amb els seus llaços de sang i d’amor, representa aquell poder regenerador. Un missatge ben conservador que té sentit en un director de l’edat de Yamada.

El director ha volgut incloure en la cinta un personatge ben especial, un sense sostre ja molt gran, alt i prim, esvelt i estilitzat com una escultura de Giacometti, digne com un rei, que no vol ser de cap manera una càrrega per la societat i que sobreviu recollint llaunes buides que transporta amb la seva vella bicicleta; és un dels sense llar que l’associació on col·labora la mare ajuda amb menjar i begudes. Representa a aquells que viuen al marge de la societat i que Yamada pensa que sí, que en tenen lloc. Curiosament, Wim Wenders també situava a un personatge similar a Perfect Days, al que el protagonista saludava respectuosament cada cop que es veien.

Cap al final de la cinta, la filla, que passa l’estona amb un nou amic gaudint dels focs artificials al costat del riu, telefona al seu pare que és a casa de l’àvia per a demanar-li que vingui a veure’ls amb ells, llavors l’àvia recorda que quan eren petits els veien des de casa sortint al pati interior; així ho fan mare i fill; un simbolisme que el món també es pot copsar des de la referència de la llar i la família, que per viure no cal fer tabula rassa amb el passat i la tradició.

Una pel·lícula ben senzilla, on algú pot pensar que no passa res, però que reflexiona serenament sobre les coses que importen a vida, una crítica subtil a la societat japonesa on només hi ha lloc per al treball, un intent d’ampliar els marges per als exclosos, donar veu a les dones, joves o grans, més enllà del políticament acceptat. Tot plegat amb subtilesa i esperit zen. Recomanable.

Japó 2023 (1 hora, 46 minuts)

Direcció: Yoji Yamada

Guió: Yuzo Asahara, Yoji Yamada

Actors: Yo Oizumi, Sayuri Oshinaga, Mei Nagano, Rosa Kato, Hiromasa Taguchi, Masayasu Kitayama, …