Som al 1985, una nena de catorze anys s’embolica en una relació sentimental i, sobre tot sexual, amb un conegut escriptor de gairebé cinquanta anys. El que en un principi per ella es perfilava com una comunió romàntica i espiritual ràpidament es degrada en una submissió constant on ella és un objecte passiu per ell. Inexplicablement, tot succeeix davant la inacció d’una societat que blanquejava i fins i tot aplaudia amb indulgents discursos d’admiració al pedòfil.

La pel·lícula adapta fil per randa el llibre autobiogràfic de Vanessa Springora, publicat a gener del 2020, on relata la seva experiència viscuda 40 anys abans, quan només en tenia 14. L’aparició del llibre, convertit en un èxit editorial, va sacsejar la societat francesa i va portar la fiscalia de París a obrir una investigació per presumpta violació contra l’escriptor, Gabriel Matzneff. En el pròleg del llibre l’autora deixa ben clar el seu propòsit.

Fa molts anys que dono voltes presonera dins la meva gàbia, imaginant somnis d’assassinats i venjances, fins al dia en què la solució se’m presenta davant meu com una evidència: atrapar al caçador dins de la seva pròpia trampa, tancar-lo dins d’un llibre.

Docs si, Gabriel Matzneff era un pedòfil declarat. En els seus llibres reconeixia que a Filipines a canvi de diners s’enllitava amb nens adolescents. També relatava, en un diari personal, les seves relacions suposadament sempre consentides, amb nenes que tot just tenien la regla. Els intel·lectuals de l’època, els editors i els polítics enlairaven la seva llibertat de pensament, d’acció i de paraula, eren pocs, més aviat poques, les que denunciaven les seves aberracions. Va aconseguir premis i, fins i tot, una aportació mensual vitalícia del Ministeri de Cultura. Això ja va fer vessar la copa del dolor silenciat de Vanessa que va trobar el valor d’explicar la veritat, amagada fins llavors per al trauma, la vergonya i la ferida que no podia sanar.

Com es va arribar fins aquest punt? Què havia fet fins llavors la literatura i el cinema amb aquesta xacra social?

El cinema i la literatura han retratat i narrat moltes vegades històries romàntiques entre parelles amb una gran diferència d’edat. El més paradigmàtic és, sense cap dubte, Lolita, llibre escrit el 1955 per Vladimir Nabokov i portat al cinema el 1962 per Stanley Kubrick, i del que es va fer una nova versió cinematogràfica el 1997, dirigida llavors per Adrián Lyne. Era l’obsessió malaltissa i incontrolable d’un professor de 40 anys per una nena de 12;

  • en el llibre tot es fabricava dins de la ment febril del professor i la nena era una víctima absoluta,
  • en la pel·lícula, on per poder ser exhibida a Amèrica i per qüestions legals Lolita tenia 14 anys, la noia tenia un clar paper seductor, conscient o inconscient, que alimentava les pulsions sexuals de l’acadèmic.

Una cosa similar passava a La flaqueza del bolchevique, pel·lícula espanyola del 2003, basada en una novel·la de Lorenzo Silva i dirigida per Manuel Martin Cuenca; un oficinista amargat de 36 anys s’enamorava d’una nena de 15 anys que el seduïa amb la seva actitud on barrejava la innocència i la picardia.

Una cinta recent, Priscil·la, dirigida el 2023 per Sofia Coppola, explica la molt especial relació entre Elvis Presley i Priscil·la. Quan es van conèixer ella en tenia 13 i ell 24, va ser un amor a primera vista, una potent reacció química que els va noquejar tant a un, com a l’altre. Encara que la diferència d’edats no fos tan exagerada com en altres casos ella sols tenia 13 anys!!!. A part de la força de la biologia, és fàcil comprendre la fascinació de Priscil·la envers la fulgurant figura del rock, fet i fet, la majoria de les noies de la seva edat n’estaven enamorades. En el cas del cantant s’hi barrejaven, a part de l’atracció física pura, un desig de possessió on ella representava la puresa i la innocència. Aquesta obsessió per mantenir-la pura el va portar a conviure amb ella sense mantenir-hi relacions fins a la seva majoria d’edat; la tenia tancada a la seva mansió quan no hi era i va anar modelant la seva imatge per tal que s’adeqüés al seu ideal estètic. Ella va acceptar molts anys aquest rol d’icona viva dels desitjos de l’artista i, només quan ell va caure en el pou de les drogues, després de 14 anys de vida comuna, el va deixar.

Woody Allen també va retratar en blanc i negre a Manhattan, film del 1979, una relació amorosa entre un home madur d’uns 40 anys, Isaac Davis (Woody Allen) i una noia de 17, Tracy. De fet, ella és, al principi, com una joguina per ell, un divertiment, com una benedicció celestial, no creu que la seva relació sigui duradora i quan coneix a una noia culta, atractiva i sofisticada de la seva edat s’hi embolica en una aventura. Allen volia amb aquesta pel·lícula fer un homenatge, tant musical com cinematogràfic, a la seva estimada ciutat i al seu carismàtic barri.  En un moment de nostàlgia cap al final de la pel·lícula, el personatge anomena allò que considera valuós a la seva vida, i entre els noms que cita, apareix el del rostre de Tracy; aquesta revelació d’ell cap a ell mateix, aquesta conversa interna amb un mateix com diria Hannah Arendt, ho canvia tot.

A l’escena final Isaac corre pels carrers, perseguint allò que estima, per intentar aturar Tracy. Ella està a punt de marxar, però ell, aclaparat per la por de perdre-la, li demana que es quedi. Diu que tem que el pas del temps o una nova ciutat la canviïn… però, en realitat, té por que perdi aquella innocència i puresa que tant l’han fascinat. Novament, com a Priscil·la, el concepte de verge a l’altar allunyada d’un món corruptor. Ella li diu que la deixi madurar, que no tothom es corromp. Un final esperançat.

Un altre cas especialment pertorbador és el del film MantÍcora, dirigit pel sempre polèmic i transgressor Carlos Vermut el 2022. Un jove dissenyador de personatges de videojocs s’obsessiona amb un nen d’uns vuit anys veí seu; fins al punt de crear un personatge tridimensional amb la seva cara i masturbar-se amb ell usant la realitat virtual. Ell era conscient que era una cosa mal feta i va destruir el model creat i fins i tot es va mudar de pis per distanciar-se de la seva obsessió i va començar a sortir amb una noia. Malauradament, el sistema va desar una còpia de la seva interacció, i algú la va acabar descobrint. El van acomiadar de la feina i el que és pitjor, es va comentar el motiu i es va filtrar el vídeo, això va ser la seva desfeta; en aquell cas calia fer la pregunta:

És que tampoc es pot imaginar i somiar sense ser castigat? Somiar també és delicte?

Quina lectura de gènere es pot fer d’aquestes cintes? A Lolita el professor es pot mirar amb una condescendent llàstima i es pot pensar que ella el temptava. Per algun pensament semblant els musulmans amaguen el cos femení. A La flaqueza del bolchevique ell acaba sent una víctima del seu desig. A Priscil·la, Elvis vol amagar a la seva dona del mal exterior. Manhattan acaba sent un cant no sols a Nova York sinó també a l’amor autèntic.

Fins ara hem recordat pel·lícules on un home gran sedueix i es relaciona amb una noia més jove, fins i tot una nena o un nen; el cinema també ha contat històries on una dona gran s’enamora o sedueix un adolescent.

El Graduat, obra de Mike Nichols de 1967 va escandalitzar a molts en mostrar una dona madura alliberada sexualment i feliç transgredint les normes de l’època; de cap manera es produïa un abús de poder, en Benjamin era prou grandet i format per decidir. Reina de Cors del 2019, Dronninguen de títol original i dirigida per la directora danesa May el-Toukhy, ens feia viure l’enamorament fins a perdre la raó d’una dona pel fill adolescent del seu marit. La francesa Morir d’amor  d’Andre Cayatte el 1971 ens contava el tràgic cas real d’un alumne que s’enamora de la seva professora el maig de 1968 en pler esclat de llibertat, que en correspondre’l és condemnada a presó i s’acaba suïcidant. Finalment, el 2023, a May December, titulada a casa nostra: Secrets d’un escàndol, una actriu que ha de fer el paper d’ella a una pel·lícula, visita a una dona madura casada amb un jovenet i que va passar per presó suposadament per seduir-lo. Ja veieu com retrata la nostra societat a les dones que van amb jovenets: O són pervertides nimfòmanes o criminals o boixes, no importa si hi ha consentiment o amor verdader.

Tots aquests estereotips bonistes al voltant de la figura del mascle es trenquen a El Consentiment on aflora sense cap anestesia el sentiment i la voluntat depredadora del protagonista que aprofita la seva posició de domini per gaudir sexualment i anímicament de la nena. Encara que no sigui la mateixa cosa, tots hem sentit alguna vegada dir la frase que a les dones millor “agafar-les de joves”, agafar-les és com caçar-les, segrestar-les, posseir-les, ja que després estant ressentides i són més problemàtiques. Les dones, unes bestioles que cal domesticar de jovenetes, quan encara no es poden defensar, per tal que no prenguin vicis.

Una vegada vaig escoltar a una dona musulmana que defensava, no fa gaire, aferrissadament en un col·loqui de televisió la llibertat de les dones creients a anar cobertes, deia que ho feien per voluntat pròpia, perquè era un costum i no per motius religiosos. Després va defensar la tutela paterna, del germà o del marit adduint que les dones són més febles que els homes i els hi cal la seva protecció… Jo el que penso és que, mentre hi hagi països on les dones hagin d’anar més tapades que els homes, cal que garantim que siguin lliures de vestir com vulguin a casa nostra, fins i tot, posant normes que les obliguin a anar descobertes a entorns institucionals per tal que vegin que és possible fer-ho. Tot plegat és el mateix, dominar a les dones i els cossos de les dones, des de ben petites per usar-les com a subalternes.

Això que acabo de dir ja és terrible, encara que pitjor és cosificar les persones, pensar que no tenen desitjos ni sentiments i fer-les objectes dels nostres capricis, del nostre desig més bàsic. De fet, és el que passa a El Consentiment, on Vanessa queda enlluernada per l’aura social de l’escriptor, com si fos un tipus com l’Elvis, i acaba cedint als seus desitjos de dominació, no sols sexual sinó també espirituals. A més a més, ell relata les seves trobades en un llibre on descriu minuciosament el contacte dels cossos, fabula sobre el que ella sent i experimenta i, sense consentiment, esbomba públicament el que hauria de ser àmbit privat. D’aquesta manera, queda segrestada pel seu botxí que l’ha posseït doblement; cost trencat, ànima trencada. A sobre, l’assassí és aplaudit, enlairat i premiat per una part del poder i l’intel·lecte.

Com és possible que intel·lectuals com Jean-Paul Sartre o Simone de Beauvoir escrivissin una carta de suport a un personatge de la baixesa de Gabriel Matzneff?  Doncs perquè en fer-ho estaven autojustificant-se a ells mateixos, tant de pensament com de procediment.

Cal llegir el colpidor relat de Bianca Lamblin, ella es pensava que era amiga intima de Beauvoir, res més lluny. A Mémoires d’une jeune fille dérangée, publicat el 1993, Bianca Lambtin explica que va quedar absolutament devastada després de llegir el llibre que recollia la correspondència entre Sartre i Beauvoir, Lettres à Sartre e le Journal de Guerre, publicat el 1990 per l’editorial Gallimard, on comentaven la relació triangular que van tenir amb ella, on quedava reduïda, de subjecte de suposat amor i amistat, a objecte de plaer i experiència, com si fos una rata de laboratori.

Gabriel Matzneff, pedòfil confés va ser embolcallat pels mitjans de comunicació francesos, pels polítics, pels intel·lectuals, pels editors, pels poderosos; alguns d’ells còmplices de la pornografia infantil, altres companys d’aventures sexuals a Filipines, i molt d’ells convençuts de situar-se per sobre del bé i del mal, enlairats en les seves ideologies i amb dret sobre els cossos joves i suposadament menys intel·ligents…

A la pel·lícula veiem que després de Vanessa van venir altres nenes caçades pel depredador, com possiblement altres nens filipins van compartir llit amb ell per quatre quartos; tal com hi havia hagut víctimes anteriors.

Com és que ningú ho havia denunciat?

Doncs ho havia fet com a mínim una, Francesca Gee, que va patir un calvari semblant amb 15 anys quan Gabriel Matzneff en tenia 37, que va veure esgarrifada la seva cara a la portada del llibre “Ebri de vi perdut” el 1983 sense que ella ni o sabes ni ho autoritzes. Va reclamar a l’escriptor i a l’editorial, ningú la va voler escoltar; va escriure un llibre, similar a El consentiment, que ningú va voler publicar; acceptat en principi, un comitè el va rebutjar dient que “Matzneff formava part de la família literària”. Corporativisme fastigós. Diu ella que es va anticipar quinze anys; va caldre  l’esclat del ME TOO i el llibre i la pel·lícula de Vanessa per tal que el New York Time publiques la seva història. Molt trist.

Què hi ha darrere d’aquest plantejament que arrosseguem des de la nit dels temps?

La dona mitificada pel seu poder de crear vida, per la seva capacitat de fer embogir als homes amb els seus cants de sirena. Són la totalitat, l’origen de tot plegat: amants, mares, verges, putes, companyes, objectes, poderoses, vulnerables, menyspreables, desitjables, santes, tiranes, reines, esclaves, sagrades, deesses. Tot i res.

Tothom ha de poder estimar com cregui i a qui vulgui, però cal garantir la igualtat d’experiència i criteri per decidir. No és pot forçar a qui mai ha nedat a tirar-se a la piscina agafada per una altra persona, que de tant en tant la deixa que s’ofegui una mica, i pretendre argumentar que neda lliurement.

Madurar requereix el seu temps i de la mateixa manera que una patata que no bull prou queda dura, sense tendresa i no es pot menjar, qui es veu forçat en la seva sexualitat a no tindre el seu temps d’aprenentatge, queda tocada i ferida. Això li va passar a Vanessa Springora fins que va ser capaç d’escriure el llibre, alliberar el seu esperit i el seu cos i tancar a l’agressor en un llibre que serà per sempre més la seva presó; a vegades per sortir d’una gàbia ha de tancar a un altre en el teu lloc.

Cinematogràficament, la pel·lícula se centra a mostrar el patiment de Vanessa; com passa dels somnis més infantils a la realitat més adulta; de sentir-se petita i insignificant a creure’s estimada; de com tot el que s’imagina com enlairat de l’esperit es transforma en físic, corporal i fastigós; de desitjar a l’altre a odiar-se a si mateixa. I finalment, de com la nena innocent es muda en nena disfressada de dona amb tots els estereotips més patètics.

El film fa un ús excessiu del pla contra pla constantment, especialment en les escenes entre Vanessa i l’escriptor. No hi ha pràcticament plans generals que ens mostrin la situació, ni moviments de càmera per copsar el que veuen i senten els personatges.

És un thriller colpidor que ens fa patir tot imaginant quin serà el pròxim pas en el descens a l’infern que viu la nena, que deriva en una peça de terror quan ens mostra el patiment i la tortura de la protagonista o la maldat i la lascívia del rostre del pedòfil. Les imatges et condicionen i et manipulen, no et donen espai per posar-te en la situació dels personatges ni en el moment històric, és poc crític, ja que pressuposa que és un fet aïllat, no hi ha la necessària crítica social.

És com si assistíssim com espectadors de primera fila a una macabra execució pública. Ara bé, compleix perfectament, encara que de manera superficial, com a film de denúncia d’una situació terrible i quotidiana: menors tractats com objectes de plaer.

França 2024 (1 hora, 54 minuts)

Direcció: Vanessa Filho

Guió: Vanessa Filho, Vanessa Springora  (Llibre de Vanessa Springora)

Actors: Kim Higelin, Jean Paul Rouve, Laetitia Casta, Sara Giraudeau, Lucie Devay, Felix Kysyl,…