La pel·lícula ens porta als anys noranta, quan una família d’immigrants hongaresos arriba a una casa a l’illa de Vancouver per començar de nou. Tenen quatre fills: en Jeremy, un adolescent fruit d’una relació anterior de la mare, que aviat descobrirem que és problemàtic; la Sasha, una espavilada nena de vuit anys i dos germans més bessons. És una pel·lícula amb tocs nostàlgics i autobiogràfics, que veurem sota la mirada de Sasha, tant de nena com de gran, alter ego de la directora.
Veient aquesta pel·lícula ens podríem preguntar què és el cinema, ja que en aquest film hi conviuen els records del passat i la mirada retrospectiva del present, la ficció es barreja amb la realitat i amb el cinema dins del cinema, per tant. Què és, doncs, el cinema?
Potser un entreteniment, diran la majoria; una manera que ens expliquin una història de forma visual i sense gaire esforç; una forma d’art, per descomptat; o, com deia Andrei Tarkovski, esculpir en el temps. Segurament hi ha de tot una mica, ja que també hi ha moltes menes de fer cinema. Els germans Lumière, uns dels pares del cinema, volien retratar la realitat per documentar els fets; Georges Méliès, en canvi, creava il·lusionisme, la màgia del cinema capaç de crear realitats paral·leles que ens fessin somiar.
El cinema més comercial ens vol fer viure emocions a cada instant, sense moure’ns de la butaca ni pensar, només mirar i deixar-nos portar. En general, cerca successos extraordinaris que ens emocionin: hi sentirem amor i desengany, dolor i alegria, el triomf i la derrota; plorarem i riurem, ens enamorarem i, amb una mica de sort, sortirem alleujats en un sentit o en un altre. Potser és una teràpia per fer-nos creure que el món és millor del que és, o de la sort que tenim per ser qui som i tenir el que tenim. Normalment, es crea la il·lusió del moviment en el procés de muntatge, que es converteix en “l’art de compondre fragments de realitat”. És l’anomenat per Gilles Deleuze cinema “imatge-moviment”.
Aquest tipus de cinema és el que sobretot va preocupar als filòsofs en els seus primers anys, així ho manifestava Georges Duhamel el 1930:
“Ja no puc pensar el que vull pensar, les imatges bellugadisses han substituït els meus pensaments”
O Theodor W. Adorno el 1951:
“Cada vegada que vaig al cinema, en surto més estúpid i pitjor del que vaig entrar”
També Walter Benjamin va reflexionar el 1936 sobre la pèrdua de l’aura d’una obra d’art que es pot reproduir de forma indefinida, com és el cas d’una pel·lícula. Tanmateix, va acabar argumentant que aquesta difusió massiva posava l’art a l’abast de tothom, superant el seu tradicional elitisme, i que esdevenia un vehicle de les idees revolucionàries.
Finalment, el 1985 Gilles Deleuze va escriure dos tractats filosòfics sobre el cinema diferenciant l’anomenat “Imatge-Moviment” més propi del cinema clàssic o comercial del cinema “Imatge-Temps” adoptat pel cinema modern i els seus moviments estètics com el neorealisme italià, la nouvelle vague francesa o el que anomenem, de forma més genèrica, cinema d’autor. En aquesta segona forma d’entendre el cinema no es tracta de mostrar-nos una acció o resoldre un conflicte, sinó més aviat de convidar-nos a observar els fets, recórrer a la memòria i promoure el pensament i la reflexió de l’espectador en un diàleg amb l’autor, tal com acostumen a fer les obres d’art en general. Podríem definir aquests productes com, “imatges que pensen”. En aquest cinema és el temps i no el muntatge el que dona la mesura del moviment. Normalment, són plans més llargs amb la càmera estàtica o en moviment; en els dos casos podem percebre l’entorn i el marc de l’acció, pensar i sentir sense ser manipulats de forma unànime, viure una experiència real i única. La quotidianitat deixa de ser redundant i agafa transcendència.
Lògicament, aquest tipus de cinema demana una actitud diferent a l’espectador; si simplement està esperant que passarà a continuació s’avorrirà, cal observar cada detall de l’escena com si estiguéssim allà presents, com un personatge més, fer l’esforç d’entendre que senten els personatges, copsar la situació.
Us posaré un exemple: Una exposició de pintura es pot veure caminant tranquil·lament, passem una pintura amb una ràpida ullada i pensem: a veure de què anirà el següent quadre?; tot i que els amants de l’art s’entretenen davant de cada obra cercant una comunió amb l’artista.
Per què aquesta llarga introducció? Perquè Blue Heron pertany clarament en aquesta segona categoria i, sense aquest aclariment, podria ser una obra incompresa a qui esperi la clàssica obra de tres actes on, després d’un conflicte, l’anomenat factor desencadenant, els protagonistes troben una solució. La realitat, però, no sempre funciona així: a vegades el conflicte és subjacent i no hi ha sortida.
Aquesta pel·lícula es divideix en dues parts; a la primera viurem la quotidianitat de la família, sota la mirada curiosa de Sasha, el seu dia a dia i a poc a poc anirem copsant com els comportaments disfuncionals de Jeremy impacten en la seva vida fins al punt d’esquerdar les seves relacions i, fins i tot, els equilibris mentals i emocionals de cadascú.
A la segona part retrobarem a Sasha ja adulta revisitant el que va ser casa seva aquells anys d’angúnia, tractant de reviure els records que el temps i la distància han difuminat. Després ens mostraran com ella exposa el cas del seu germà en una taula rodona d’experts que diuen la seva, la majoria psiquiatres, psicòlegs o treballadors socials reals que han estudiat el cas o que van conèixer a Jeremy.
Sasha, que ara ha esdevingut directora de cinema i documentalista els filmarà, per tant, la recreació ficcionada del passat donarà pas a un suposat documental del present. Aquesta part de la cinta reprodueix fil per randa amb actors un curt documental previ de la directora, “Still Processing”, del 2020 on sí que apareixia la mateixa Sophy Romvari i que va ser el detonant de la cinta.
Explica la directora que, amb el documental, pretenia fer teràpia i entendre que va passar. Amb Blue Heron, en canvi, és més realista i assumeix que el passat no es pot recuperar fins al punt de desvelar el misteri que envoltava a Jeremy, i opta simplement per contar el que va viure i sentir llavors.
Sophy Romvari, la directora, sap per experiència que a vegades és impossible arribar a comprendre del tot les persones que estimem, i per això la seva autoficció s’allunya del melodrama convencional i reconstrueix una crònica personal sobre el dol i la salut mental, on l’amor resisteix malgrat tot. No presenta a Jeremy com “el culpable” dels problemes de la família sinó com un membre més amb les seves peculiaritats. De fet, tothom és empàtic amb ell. Els bessons han assimilat perfectament el seu comportament; Sasha sembla una mica més sorpresa, tot i que també va a la seva. La directora, lògicament, ens el presenta hermètic i distant, com sovint passa amb les persones que pateixen.
El film ens pot fer pensar en “Aftersun”, dirigida el 2022 per Charlotte Wells, on una filla recordava amb nostàlgia les vacances a Turquia que va passar vint anys enrere amb el seu pare desaparegut. Ell travessava aleshores una profunda crisi existencial que la nena, encara massa petita, no va saber reconèixer ni interpretar.
El títol de la cinta fa referència a un ocell, el blue heron, anomenat en català bernat blau o bernat pescaire. Femella i mascle cooperen per igual en tenir cura dels polls durant les primeres setmanes de vida, mentre que, a mesura que creixen s’hi distancien i la dinàmica entre germans esdevé més competitiva i exigent. En èpoques d’escassetat els més febles reben menys atenció dels pares, que prioritzen les cries més vigoroses, i alguns fins i tot acaben morint. Una metàfora colpidora del dolor immens dels pares que, malgrat tot l’amor i els esforços, se senten impotents davant del patiment psíquic d’en Jeremy, mentre intenten no desatendre les necessitats de la resta de fills.
El resultat és una obra cinematogràfica honesta i commovedora, a mig camí entre la comèdia dramàtica familiar i el documental, que comença com cinema independent i acaba com una cinta experimental. Sophy Romvari es capbussa en el passat i revisa els seus propis records a través d’un treball de recerca que busca reconstruir i comprendre millor què va succeir. Alhora, comparteix amb nosaltres la visió artística del seu dolor, com si amb la càmera, pintes el seu propi Crit a la manera d’Edvard Munch, sense pretendre esborrar el patiment ni girar full, sinó d’aprendre a conviure-hi amb una mirada personal serena i tendra. Una pel·lícula tan sorprenent com recomanable.
Canadà 2025 (1 hora, 30 minuts)
Directora: Sophy Romvari
Guió: Sophy Romvari
Actors: Eylul Guven, Réti Iringó, Adam Tompa, Edik Beddoes, Amy Zimmer, Liam Serg, Preston Drabble, Lucy Turnbull, Jecca Beauchamp,…