CARMINA Y AMEN

Veure aquesta pel·lícula es com assistir a la construcció d’una casa, que va de menys a mes; i el mateix ens passa amb la valoració que puguem fer de la protagonista principal, la Carmina Barrios, mare del director del film  Paco León. Comença fen el forat al terra per poder construir els fonaments, i llavors ens dona la impressió del que s’està obrint es una tomba i que la historia s’enfonsa en el no res, i si no fos perquè la critica la deixa francament be, pensaríem que hem errat al escollir-la… Llavors veiem creixa poc a poc  la seva estructura, al principi despullada de tot, però desprès es comencen a fer els tancaments i a posar portes i finestres, a pintar i a decorar l’edifici, al final el resultat es francament brillant, fins i tot potser una mica massa engalanat per els nostres gustos del Nord, però “ideal i divina de la muerte” per el Sud, on esta rodada.

Aquest edifici esta construït al voltant de la seva protagonista principal, es un paper quasi fet a mida, com una reina envoltada de les seves dames d’honor, doncs el edifici on es desenvolupa l’acció es un mon exclusivament femení.

Es una pel·lícula de dones, podem discutir si es feminista o no, però no hi ha cap dubte de que  es matriarcal; elles son les que tallen el bacallà, els pocs homes que i surten tenen papers mes que secundaris i fins i tot subalterns; representen la part mes pejorativa del seu genera, útils per fer tasques de força o violentes però sempre sota el control de les dones, titelles i manats. L’únic home que s’aparta una mica d´quest trist paper es estranger i es negre i fa una mica d´home objecte, de gerro de flors,  a canvi d´un ajut econòmic.

Doncs anem a parlar d´elles:  La protagonista, ella es la estrella i assumeix el seu paper a la perfecció, tan en els diàlegs, com amb els monòlegs que practica  amb una cacatua de nom Bárcenas, i amb l’esperit del seu marit encara de cos present, esta pletòrica; veiem clarament que te un pla i que ho te tot preparat i planificat.  Però per guanyar un partit cal un equip i en aquest cas les secundaries fan molt be el seu paper i axis trobem a la filla, en aquest cas tant a la realitat com a la ficció, absolutament creïble, potser el personatge mes real  de tota la pel·lícula.  També tenim les veïnes: Una mare desesperada, amb un fill discapacitat intel·lectual,  però de ment oberta i que sembla descobrir escletxes a la seva sexualitat. També hi ha un personatge absolutament autèntic, una ment lliure,  que podria estar a un film d´Almodovar, que practica les teràpies alternatives i es un anunci vivent de les virtuts de la marihuana; les seves exposicions son potser el punt mes hilarant de la pel·lícula. Però tenim a una eixelebrada, bromista o no, que dona molt joc i un parell mes, aquest cop si secundari, que semblen estar de tornada de tot.

També hi ha el tabac, les cigarretes, forçadament presents en tot moment en un acte de rebel·lia, en un manifest de que la salut es cosa de rics, innecessària per la gent humil, resignació i rendició, potser tants sols realitat.

La pel·lícula es un “in crescendo” i les escenes finals en el cementiri s’emporten el 85% de la quota   estètica de la cinta, rodades a càmera lenta, preciosistes, introspectives, aïllades de la realitat, per desprès despertar de cop.

Queda sols un final que tot ho expliqui i  que doni sentit a tota la historia i que deixa a la mare a la posició que la veu un fill; aquella persona que ho fa tot pensant en els altres. Axis acaba tot, amb un toc agredolç, resignat i fatalista.

Una comèdia de costums esbojarrada, una comèdia negre, una de les millors pel·lícules espanyoles  dels darrers anys.