En Dídac té 16 anys, aquella edat en què el més important del món són els amics. Els seus pares han triat el mes de juliol per fer un viatge, just quan la majoria dels col·legues encara no han anat de vacances, cosa que el condemna a dos mesos de solitud i avorriment. El pla no és del tot dolent: un itinerari en bicicleta per Alemanya i Àustria, seguint el curs del Danubi, amb els pares i els dos germans petits. Però ell no hi està bé; pateix pel desamor, perquè a la persona que estima no sent el mateix per ell. Aquest estiu, el seu desig el desbordarà, s’aventurarà i descobrirà coses noves sobre ell mateix i sobre la seva família que ignorava. La seva mirada canviarà per sempre.

Engega amb un hipnotitzant zigzaguejat de línies verdes que creuen la pantalla de forma imprevisible, de seguida veurem que són fulles d’arbres i matolls filmats des d’un vehicle en moviment. En realitat, la càmera segueix, en un brillant tràveling lateral, uns ciclistes que avancen a tota velocitat per un camí paral·lel; apareixen i desapareixen darrere la verdor; l’objectiu s’acosta als ciclistes i veiem els cinc membres de la família pedalejant a bon ritme, suats i acalorats, fins que, després d’una pujada, arriben a la plaça d’un poblet i paren al costat d’una font salvadora per refrescar-se. Per un costat, la plaça dona al riu d’aigües verdoses que baixa lent i temptador. Després d’un estira-i-arronsa entre fills i pares, acabaran tots fent un bany fred i relaxat a les seves aigües.

En Dídac es capbussa i, entre les tèrboles i fosques aigües, veu com una persona jove i nua passa pel seu costat gairebé fregant-li el cos, el veurem uns segons abans que desaparegui de la nostra visió. El protagonista i la seva família suren tranquils sobre el lent corrent del riu Danubi, tot plegat les imatges ens recorden les pintures de Sorolla i la seva màgia per copsar la llum i la liquiditat de l’aigua.

No portem gaire estona de metratge, però ja podem veure que som dins d’un film on la bellesa plàstica serà protagonista, on la natura i les transicions ens permetran copsar l’ambient que viuen i senten els personatges, on el ritme de la història serà el mateix que el lent devanir del riu. Com estem acostumats a l’acció, els cercadors d’emocions i ensurts es començaran a neguitejar i algun crític de la modernitat imperant escriurà que hi ha poc gra i molta palla. El cinema americà ens ha acostumat a viure esperant la següent escena destinada a emocionar-nos més que l’anterior,  com si ens haguessin d’anar servint les impressions una darrere l’altra, sense esforç, talment com els plats d’un menú diari, que consumim per oblidar, per una estona, la vida que portem; aquella vida que se’ns escola, sovint igual que el cinema comercial; esperant que passi quelcom extraordinari i ignorant tota la bellesa que ens envolta en tant que la plenitud de la realitat se’ns escapa. Una alternativa a aquest neguit seria plantejar-nos el cinema com un art visual que cal gaudir sense presses, que reclama temps per enlairar-nos, que ens desbordi fins al punt de fer-nos sortir del cine amb la sensació d’haver viscut una experiència única i personal, no pas unànime: una comunió triangular entre artista, obra i espectador.

En Dídac continua imaginant en els seus somnis i pensaments el noi del riu, sense cap dubte ell està buscant el seu espai, diferent dels pares que el vigilen i separant-se dels seus germans petits que encara són nens que bàsicament pensen a jugar, per tant, cal fer-los fora del seu univers, per això sovint busca estar sol. Veu el pare com l’autoritat i el control, com la policia domestica; amb la mare té una connexió emocional més de gestos i contactes, sense gaires paraules.

Per això, quan el pare li comenta, en una conversa una mica forçada a la vora del riu, que el va veure uns dies enrere a la festa del poble petonejant-se amb un altre noi, ell es distancia i es posa a la defensiva, per més que vagi de poli bo, és l’autoritat. Sent que haver-lo vist aquella nit no l’autoritza ficar-se dins la seva intimitat, de fet està convençut que ell, des de la seva òptica, no pot entendre el que viu.

Una nit acampen en un càmping i ell s’allunya de les tendes, passeja pels serveis comuns, es creua amb altres joves més grans que ell, que semblen cercar companyia, però no gosarà acostar-s’hi. En una fosca cantonada, recolzats en una paret, veu una parella fent-se petons i carícies … i creu reconèixer a la seva mare. La nit següent, en un moll de fusta al costat del riu, va a trobar a la mare, que fa d’actriu i que està memoritzant diàlegs per l’obra de teatre que ha d’interpretar a la tardor. Ella li pregunta per què la mira així… Acaben abraçats en aquesta proximitat que sols les mares et poden donar. Després, ell li preguntarà quina edat tenia ella quan va fer aquest mateix recorregut amb els seus pares, pel seu primer amor…

El pare és arquitecte i, amb ell, visiten construccions emblemàtiques, avançades als seus temps, que els estius s’usen com albergs per a turistes com ells. També una colònia d’unifamiliars minimalistes i verdes, amb carrers laberíntics on és fàcil perdre’s. Allà veu un noi de la seva edat molt atractiu i junts fugen del germà que s’hi vol ajuntar. Amb ell, reviu, conscientment o mig en somnis, la història del primer amor de sa mare, fugint en barca.

Finalment, ja de tornada cap a casa i navegant en una barcassa pel Danubi, el Dídac comparteix per primer cop amb el seu germà mitjà, que ja en deu tenir catorze, la música que escolta; és el senyal que li està obrint la porta per compartir el seu món. Amb ells escoltem, com a cloenda del film, la melangiosa  “The fireman is blue”, cantada per Ryder the Eagle, que diu:

“Amor, estic trist… Amor meu, no t’avergonyeixis, de tocar la part blava (trista) de la flama per veure si fa mal. Ningú em busca a mi, ningú et busca a tu…”

Estany riu és un debut brillant del director: una història que calia explicar, una manera de transformar en art la pèrdua de la infantesa i la tristesa que se’n desprèn. Un treball estètic que reflexiona sobre el primer amor i l’orientació sexual sense necessitat d’obrir una ferida sagnant. Altament recomanable pels que busquen alguna cosa més que una història impactant.

Espanya 2025 (1 hora, 46 min)

Direcció: Jaume Claret Muxart

Guió: Jaume Claret Muxart, Meritxell Collell

Actors: Jan Monter, Nausica Bonin, Jordi Oriol, Bernat Solé, Francesco Wenz,…