Sonny Hayes, el protagonista, és un rapidíssim pilot de curses que acaba de guanyar Les 24 hores de Daytona. Tanmateix, trenta anys enrere, quan corria en Fórmula 1, era una gran promesa que apuntava a campió del món; malauradament un esgarrifós accident el va deixar fora de la categoria. Quan un antic company, propietari ara d’una escuderia d’F1 en hores baixes, li demana que s’incorpori a l’equip a mitja temporada no s’hi pot resistir. Allà haurà de veure-se-les amb una estrella ascendent, que vol tot el sol per ell mateix, i amb un cotxe amb moltes mancances.
Les pel·lícules sobre el món de les curses de cotxes han sigut nombroses:
– La primera que destacaria seria la mítica Grand Prix, del 1966, dirigida per John Frankenheimer, va ser capdavantera en muntar càmeres dins dels cotxes, amb el que es podia veure el que sentien els pilots al volant, també fantasiejava amb les seves vides privades i les seves aventures amoroses una mica transgressores per l’època.
– Vam haver d’esperar al 1971 quan Steve McQueen, que a més d’actor carismàtic era pilot de curses, va produir la pel·lícula Les 24 hores de Le Mans, dirigida per Lee H. Katzin; novament càmeres dins dels cotxes, de fet, un cotxe de cursa amb càmeres va participar en la cursa de l’any anterior per filmar imatges en directe. Durant el rodatge cotxes reals i pilots professionals es posaven a més de 350 km/h a les rectes, tot va ser tan autèntic que hi va haver greus accidents. Aquestes dues cintes eren difícils de superar i es van convertir en mítiques.
– El 2013 Ron Howard va dirigir, amb gran realisme i sentit narratiu, Rush, on explicava l’aferrissada lluita a les pistes entre l’austríac Niki Lauda i l’anglès James Hunt a mitjans dels 70, dos homes amb visions de la vida i l’esport oposades. La pel·lícula és considerada una de les millors del gènere i reprodueix una època heroica quan cada any 2 pilots d’F1 perdien la vida, cotxes sense la seguretat dels actuals (taüts amb rodes) i circuits llargs, perillosos i amb molt poques assistències, feien que cada cop que corrien es juguessin la vida. L’accident del 1976 de Niki Lauda, sota la pluja al vell circuit de Nurburgring de 22 km, on el seu Ferrari es va incendiar i on Arturo Merzario va parar i baixar del seu cotxe per extreure al seu rival d’entre les flames, es va filmar exactament igual que el real. Aquella va ser la darrera era romàntica de l’automobilisme on quasi tot estava permès tècnicament i on el glamur i l’aventura encara eren tan importants com la tecnologia. Com a exemple voldria dir que Lord Hesket, propietari de l’escuderia Hesked Racing, organitzava unes exclusives festes abans de cada gran premi on corria el caviar, els llamàntols, les ostres i el xampany, amb naturalment moltes models, actrius i noies joves i maques.
– Le Mans 66; Ford versus Ferrari, del 2019, dirigida per James Mangold ens relatava la fascinant història, basada en fets reals, de la lluita entre les dues marques, un combat entre David i Goliat, per triomfar en la cursa de resistència més famosa del món en aquell moment. Paral·lelament, s’entrellaça amb l’ambiciosa estratègia d’una de les companyies mes grans del planeta per seduir els joves, mentre la trama culminava en una implacable batalla d’egos entre els dos propietaris. A més, darrere d’aquest brillant escenari, es desplegaven tres històries d’amor: entre marit i muller, entre pare i fill i entre dos amics.
– Just abans d’aquesta que comentem avui, l’any 2023, es van estrenar dues pel·lícules sobre el món de les curses de cotxes: la primera Ferrari, dirigida pel veterà Michael Mann, on vivíem un dels moments més difícils, tant empresarials com familiars, del mític Comendatore, que s’ho va jugar tot a una carta, Les mil milles de 1957, una prestigiosa i valorada cursa que recorria Itàlia de Nord a Sud per carreteres públiques com si fos el Tour de França de ciclisme, si guanyaves tenies el millor cotxe a ulls de l’opinió pública; en ella el carismàtic pilot espanyol Alfonso de Portago, un dels darrers gentleman driver va perdre la vida en sortir-se de la pista matant de pas nou espectadors. Per fer-la, es van construir reproduccions exactes dels cotxes de l’època, d’una bellesa i classe mai igualades. També explicava el drama personal d’un home que acabava de perdre al seu primogènit, un jove i talentós enginyer cridat a fer-li costat, i el seu dilema entre la seva dona i sòcia a l’empresa i la seva amant i mare de Piero, el seu fill petit.
– L’altre, Gran Turismo, relata com un jove jugador de videojocs de curses passa de la virtualitat d’una pantalla a la realitat d’una pista, en guanyar un concurs de curses de la franquícia. Un producte dirigit clarament al públic adolescent.
Com podeu veure pràcticament tot està explicat sobre aquest món. Més encara, Netflix, amb col·laboració amb l’F1, ha produït durant els darrers 7 anys una sèrie documental, Drive to Survive, que ens ha obert les portes als secrets i intimitats d’equips i protagonistes.
Llavors, què ens ofereix F1, la pel·lícula?
Bàsicament, imatges espectaculars mai vistes que superen fins i tot la realitat. És a dir, molt del que veiem no pot passar a l’F1 actual. Ara bé, qui vulgui el punt autèntic ja té les curses reals amb les seves càmeres per tot arreu, amb les seves enrevessades normes sovint difícils d’entendre pels espectadors ocasionals i amb molts moments que sembla que no passi gairebé res. F1 ens ofereix tota la màgia i emoció del cinema amb un llenguatge senzill capaç de fer vibrar qualsevol.
No penseu que tot és una enganyifa: els guionistes i el director han dedicat tres anys a seguir les curses reals per captar-ne l’essència i han pogut comprovar que, com en tots els esports d’alt nivell, l’F1 és un esport d’equip, que darrere dels pilots hi ha centenars d’enginyers i mecànics treballant incansablement, tant a la pista com a les fàbriques, i així ens ho mostren. També queda palès, que l’F1 és un negoci que mou centenars de milions i que darrere i al costat dels equips hi ha inversors, grups empresarials i patrocinadors que esperen obtenir-ne un benefici, i que si no hi ha resultats, tant econòmics com esportius, perquè va tot lligat, un equip pot acabar en fallida.
Els guionistes també han estudiat a fons la història de la competició. El protagonista, Sonny Hayes, té cinquanta-tres anys, i en fa trenta que no corre en F1, ja que va patir un greu accident que el va apartar de la categoria. Com l’acció té lloc el 2023, el seu accident va ser l’any 1990, al circuit espanyol de Jerez; veiem, de manera velada, les imatges del moment precís de la sortida de pista, són els seus records difusos que ell somia. Però allò que sí que ens mostren i ens horroritza, és el seu cotxe partit en dos a la vorera de la pista i, al bell mig de la carretera el seu cos amb les cames i peus deformats, retorçat com un quatre, com si encara estigués subjecte al volant, com un titella trencat. Ningú pensaria que es pot sobreviure a un impacte com aquell. Doncs bé, va passar de veritat i les imatges són les autèntiques del 1990. El pilot del Lotus patrocinat per Camel, l’irlandès Martin Donnelly, va sobreviure, però mai va poder tornar a pilotar. La cronologia és impecable.
A la pel·lícula, durant la darrera cursa del campionat, una bandera vermella interromp quan només queden tres voltes. En tornar a donar la sortida, els dos pilots capdavanters van amb neumàtics de pluja, mentre que el company de Sonny Hayes manté els de sec; les condicions li són favorables. Un desenllaç que ens recorda la darrera cursa de l’any 2021, on Jos Verstappen va conquerir el seu primer mundial contra Lewis Hamilton, que liderava la prova, gràcies a l’entrada d’un cotxe de seguretat i una elecció de pneumàtics decisiva.
També en un moment clau del campionat, precisament quan el cotxe del protagonista torna a ser competitiu gràcies a les recerques i el treball en equip entre pilot i dissenyadora, intervenen els comissaris de la FIA (Federació Internacional Automobilística) per prohibir a l’equip usar unes millores que els hi donen avantatges i de les que sospiten que no són legals després d’una denúncia suposadament d’un altre equip.
Per donar més versemblança a l’acció, les càmeres Kosinski van estar un parell d’anys filmant pels circuits i boxes a la majoria dels traçats del calendari en mig dels pilots actuals, que després s’intercalen a la pel·lícula com a actors més del repartiment.
Sovint es diu que les curses de cotxes són avorrides, que gairabé no hi ha avançaments, que tot és perfecte i previsible… vaja, que et fan badar. Però Joseph Kosinski, el director, li ha girat la truita. Els avançaments són constants i frenètics, sortides de pista, accidents, incidents als boxes, no tens temps per respirar fins al final. Es percep clarament que la referència és Top Gun Maverick, on semblava que viatgessis en un avió de caça. El film no defuig dels tòpics atractius pel públic adolescent: protagonistes testosterònics, agressius i masclistes. Així i tot, també busca captar l’audiència femenina amb una història d’amor i un protagonista atractiu i seductor; això sí, apte per tots els públics. Malgrat la presència d’aquests estereotips clàssics, el film fa una aposta clara per la inclusivitat femenina, reflectint una realitat cada cop més present a la F1, on les dones exerceixen rols com el de mecànica o enginyera. En aquest cas concret, a l’equip del protagonista hi ha una dissenyadora en cap, un fet encara poc habitual en el món de l’automobilisme.
Un film que no passarà a la història com una de les millors pel·lícules de cotxes, i que segurament farà arrugar el nas als aficionats puristes per les seves moltes incongruències, però que farà gaudir els amants de les emocions i l’adrenalina, i que aportarà una bona quantitat de beneficis pels productors. A la cap i a la fi, què és el cine comercial, sinó un negoci?
USA 2025 (2 hores, 35 minuts)
Direcció: Joseph Kosinski
Guió: Ehren Kruger (història de Joseph Kosinski
Actors: Brad Pitt, Damson Idris, Javier Bardem, Kerry Condon, Tobias Menzies, Kim Bodnia, Sarah Niles, Samson Kayo,…