Moltes de les reaccions de l’ésser humà són automàtiques; per exemple, si rellisquem tractem de recuperar l’equilibri per tal de no caure, ens agafem al primer que trobem, adoptem postures poc acadèmiques i, involuntàriament, provocar un petit desastre. Quan caminem no pensem en cada pas que fem, ja que tenim mecanismes automàtics que actuen per nosaltres de forma instintiva; per això és un repte de difícil solució per als enginyers aconseguir que una màquina camini amb normalitat i és quasi impossible reproduir aquest comportament instintiu que tenen els animals en fer-ho. Un animal ataca, s’amaga, fuig, o reacciona davant del perill o d’un enemic sense pensar-ho, espontàniament, és normal que sigui així perquè en situacions extremes del temps de reacció pot dependre la seva vida.

Però aquests instints no són sempre iguals per a tots. Per exemple una tortuga s’amaga dins de la seva closca, dura i inaccessible per als enemics; una gasela fuig fent ziga-zagues gràcies a la seva agilitat i lleugeresa i el brau, el “toro”, reacciona atacant, abraonant-se sobre el perill; un gos defensa al seu amo, una mare protegeix a les seves cries, o un escorpí rodejat de foc se suïcida clavant-se el seu propi fibló.

Els homes, des de la nit dels temps, han valorat aquestes reaccions dels animals donant-li fins i tot una categoria de valor moral; així diem: Que és fidel i noble com un gos, que té el cor de lleó, que és valent com un brau, llest com una guineu o noble com un cavall. Certament, dir d’un home que és noble, valent, fidel i llest és tenir-lo en bona consideració; però hi ha altres qualitats o defectes més propis de l’home que queden fora d’aquestes consideracions.

D’això va aquesta pel·lícula, de reaccions automàtiques, davant del perill en aquest cas, i de les conseqüències que aquests actes tenen en les persones del voltant i en el mateix protagonista.

Som als Alps francesos, en un luxós centre de vacances d’hivern penjat al bell mig d’unes blanques muntanyes i rodejat de pistes d’esquí; una família nòrdica ben estant, amb el pare estressat per la feina, miren de relaxar-se amb la neu, l’esport i l’aïllament, buscant retrobar-se com a parella i com a família.

Les circumstàncies faran que una allau controlada els sorprengui a mig del dinar a una terrassa i que l’allau sigui no tan supervisada com un pot esperar-se. Surten les reaccions automàtiques, i just en el moment que la neu polvoritzada ho omple tot; el pare desapareix al mateix temps que la mare s’encongeix protegir als seus fills amb els seus braços oberts.

Què va passar en aquell moment? La fugida davant d’una por incontrolable? Un acte de covardia tan menyspreable que deixa de banda a la seva pròpia família, als seus propis fills? O sols una reacció automàtica, inconscient, que es pot reparar conscientment?

De fet, tant a la literatura com en el cinema, hi ha molts precedents similars que han portat a films èpics: primer el pecat i després la redempció; Lord Jim, Les quatre plomes”,.. També trobarem una mica de tot això en aquest film, però sense tanta èpica i amb més realisme.

A partir d’aquest fet aparentment sense conseqüències tot començarà a trontollar en aquesta pel·lícula i en aquesta parella.  La dona entrarà en un estat com de xoc, com si fos el virus d’una  malaltia que s’està incubant de la que els efectes aniran sortint a poc a poc i cada com amb més gravetat. Ell també com el cop de puny d’un mal tractador que deixa un blau a la cara ben visible davant dels altres i del que cal donar explicacions; en aquest cas la fuetada és dins de l’ànima i el que s’ha trencat com una estàtua de gel és la imatge de l’altra persona. Si continuem amb les comparances, direm que el mal tractador no és conscient que ho és, fins i tot ho nega; aquí passarà el mateix i en anar agafant consciència dels fets o més encara de la percepció que tenen els altres dels fets, el que caurà serà la confiança del protagonista, el que s’esmicolarà serà la seguretat en ell mateix i fins i tot dubtarà de la seva pròpia identitat. Tot plegat en un malson que serà com un descens als inferns.

L’escenari escollit per contar aquesta història de desolació interior no podia ser millor: espais nets i polits, tant als exteriors, amb unes pistes immenses que semblen sempre ben solitàries, com a l’interior de l’hotel, amb uns passadissos on mai hi ha ningú i on sols les veus dels protagonistes trenquen el silenci; això sí, sempre sota la mirada inquisitiva de l’empleat de manteniment, sempre present en la distància amb una obscena xafarderia. Només les explosions controlades per evitar les allaus trencaran rítmicament el silenci com un avís del pas del temps. És en aquests grans espais on es farà més palesa la soledat dels protagonistes i la seva desesperació. Un escenari blanc, glaçat i buit propici per les al·lucinacions que ens mostraran una imatge que es contraposarà a la realitat amb la visió d’un indret colorista, càlid i ple d’homes suats i amb poca roba, un esclat d’homosexualitat o potser tan sols de misogínia extrema.

Els nens de la parella seran també observadors angoixats de la trencadissa, amics i coneguts faran d’espectadors involuntaris i certament amoïnats quan els actors baixen a la platea per interaccionar amb ells i fins i tot els desconeguts percebran la feblesa i en faran gresca.

El protagonista trobarà finalment la seva ocasió de redimir-se com a home fent de salvador, un altre cop en mig de la neu i de la boira, en plena tempesta i sense gens de visibilitat, per tal de retrobar el perdó pel seu pecat involuntari; en aquest cas la seva reacció no serà automàtica sinó volguda.  Al final, després d’un nou episodi d’inseguretat, ell i la seva família baixaran, envoltats d’altres turistes, a peu per una carretera de muntanya, mostrant-nos un nou camí on tot és possible i on una cigarreta sembla voler donar-nos una possible pista.

Per acabar dient que la critica la deixa molt bé, el públic majoritàriament també, malgrat un petit grup de detractors, atès que no deixa de ser polèmica; va guanyar el premi del jurat de Canes a la secció “Un certain regard”, va estar nominada al Globus d’Or com a millor film de parla no anglesa i ha guanyat cinc premis més i moltes nominacions.  No cal dir res més i jo la recomano.

Suècia 2014  (1h, 57 minuts)

Direcció: Ruben Ostlund

Guió: Ruben Ostlund

Actors: Johannes Kuhnke, Lisa Loven Kongsli, Vicent Wettergren, Clara Wettergren, Kristofer Hivju, Fanni Metelius, Brady Corbet,…