HISTÒRIA D’UN MATRIMONI

Un matrimoni format per un reconegut director teatral i una actriu decideix separar-se, fa deu anys que es van casar, tenen un fill de sis anys. Treballen junts a la seva pròpia companyia a Nova York, on comparteixen un apartament entre elegant i bohemi. Ella ja no està enamorada d’ell, ha perdut el desig i la màgia, però encara s’estimen i decideixen fer-ho amigablement. Dos fets ho embolicaran tot: Ella marxa a rodar una sèrie per la televisió a Los Angeles, on té la seva família, i la indefugible irrupció dels advocats, a sang i foc, que faran brollar tots els greuges entre ells.

El director i guionista va passar personalment per aquest tràngol i va afirmar en una entrevista que d’alguna manera s’havia inspirat en la seva pròpia separació l’any 2013. Fins i tot va demanar el vistiplau de Jennifer Jason Leigh, la seva exdona, per emprendre aquest tema; en Noah Baumbach es va voler més tard distanciar afirmant que era una obra molt personal però, de cap manera, autobiogràfica. Fer una pel·lícula explicant el teu divorci seria una experiència massa dolorosa per qualsevol i caldria un esperit morbós o venjatiu que crec que en Baumbach no té, ara, les coincidències entre el film i la seva vida real són més que casuals, deu anys de matrimoni, un fill i un divorci a Los Angeles. Per una altra part, només cal comparar una fotografia del director amb la del protagonista per veure que les semblances físiques i d’estil són més que atzaroses.

Molts podrien pensar que la història d’un divorci és un conte de terror on la por la ràbia i l’odi ocupen tot l’espai, per rebatre aquest pensament la pel·lícula es diu “Història d’un matrimoni” que és l’oposat a un divorci, és una paraula que uneix en compte de separar, perquè el que ens vol explicar el director és una història d’amor, un amor que ha tancat el que és segurament la seva fase més gloriosa i brillant, però que malgrat que separats segueix encara viu.

La primera seqüència és d’aquelles que entendreixen els cors més durs, en ella, els dos protagonistes, la Nicole i en Charlie, detallen com és la persona de qui es volen separar, enumeren totes aquelles característiques positives, tot allò que estimen d’ells, tot allò que els enamora. De forma magistral, veiem retratats a la pantalla els trets i les qualitats de cadascun dels dos i com era la seva relació, a l’hora que les anem escoltant de llavis de la seva parella. D’aquesta forma ens presenten als protagonistes amb una sèrie de detalls quotidians que defineixen la seva humanitat des d’una mirada afectuosa.

Després d’aquesta declaració d’amor no podrem mirar malament a cap dels dos, no jutjarem, en tot cas, anirem comprenent com han arribat a aquesta situació. Aquest exercici enumeratiu del tarannà de l’altre el fan perquè un mediador els hi ha demanat com a part de la seva teràpia de separació amigable, els dos escriuen l’exercici a la perfecció, però a l’hora de la veritat la Nicole no vol llegir el seu escrit, ni tampoc escoltar el d’en Charlie, està determinada a separar-se, té raons tant emotives com racionals i percep que aquestes lectures podrien minar la seva confiança en la seva decisió.

És clar que si parlem de separació, en cas de trencar una relació, no tot seran flors i violes, de seguida ens mostraran detalls subtils que la parella té un problema de comunicació, ningú no ho diria doncs el tracte que tenen entre ells és tan exquisit que ningú de fora se n’adona. Són aquelles aparentment petites coses que fan tant de mal, el fet de donar les coses per suposades, el no tenir en compte l’opinió de l’altre ni els seus desitjos, no ajudar a crear aquells espais de llibertat o només pensar en el creixement de la parella i no en el de l’altra persona. Un viatge en el metro de nit i després una conversa a casa ens ho començaran a deixar clar.

Ella marxa a Los Angeles, com tenia previst. Algú li suggerirà el nom d’una advocada, la Nora, ella no en volia, però sent que sola no se’n sortirà i té molt clar que es vol separar, potser perquè vol continuar estimant al seu marit i veu que junts l’acabaria odiant, sobre tot perquè necessita el seu espai per refer la vida i, per tant, és bàsic tenir algú que li faci la feina, els tràmits, que li marqui els passos a seguir sense que ella hi hagi de pensar.

La primera visita amb la Nora és un dels punts centrals de la pel·lícula. Un primer pla de l’advocada, esvelta, prima, alta com una girafa, amb unes cames llarguíssimes en uns texans ajustats i unes sabates de tacó altes i vermelles, mitja cabellera rosa, camina amb pas ferm com una model fins a seure’s amb elegància a la butaca, segura d’ella mateixa encreua les cames. En el sofà del costat, en un raconet, amb les cames juntes i les mans juntes sobre dels genolls està la Nicole, vesteix informalment com una adolescent, pantalons negres i camisa d’home amb les mànigues arremangades, cabells curts i un mig somriure, nerviosa i insegura. El que veiem en aquesta escena és una lliçó de psicologia, de tècniques de venda i estratègia de negociació, de com el depredador conquereix a la seva presa. La Nicole verbalitzarà tot el que mai ha dit, potser ni a ella mateixa, la Nora, amb poques paraules ben dirigides, l’ajudarà a treure tot el que porta dintre seu i ella plorarà, però per primer cop veurà una mica de llum en el seu problema.

A partir d’aquí el film es comença a assemblar una mica més als clàssics de divorcis i advocats, per en Charlie el divorci no era la prioritat número u a la seva vida i estava confiat pensant que ho farien tot a les bones i a poc a poc a Nova York, la Nora li deixarà les coses clares amb una trucada i llavors haurà d’anar a córrer cuites i a remolc perquè la Nicole ha agafat avantatja. Malgrat la duresa que imposaran els advocats en el film sovint hi trobarem detalls d’afecte entre ells dos.

En el film viurem dos Halloween, en els dos podrem sentir la soledat d’en Charlie a Los Angeles, on els seus únics amics són la família de la Nicole situats per necessitat del procés en el camp contrari, les seves disfresses són força significatives.

Quan quasi està ja tot dat i beneit, llest per sentència que diríem, la Nicole visita en Charlie per parlar i tractar de suavitzar una mica les coses que els seus advocats s’han encarregat d’endurir, un intent de signar una pau quan ja tens la victòria garantida o potser, segons es miri, aconseguir la rendició del teu rival i assolir així també el triomf moral. No dubto de les seves bones intencions, però el resultat serà l’única discussió forta de la cinta on els dos mostraran el pitjor d’ells mateixos i que donarà peu a demanar-se perdó; a vegades, per reconèixer que t’has equivocat, l’has de fer ben grossa i vist des del costat positiu aquest acte els allibera i els enlaire i fa sortir que malgrat que totes les penúries l’estimació és profunda i mútua.

Com bon home de teatre, en Noah Baumbach ha volgut donar una cloenda musical per la pel·lícula, on els dos protagonistes canten, cadascun en el seu ambient i amb la seva gent, tant a Los Angeles com a Nova York; en un cas serà una cançó lleugera, festiva i plena d’alegria acompanyada de la seva família, sí, definitivament ella ha guanyat, en l’altre, una balada més aviat trista i melancòlica encara que finalment també esperançada.

Finalment, per fer aquesta obra encara més rodona, tal com passa al principi, ens tornaran a llegir el que pensa la Nicole d’en Charlie, aquell escrit que ella no va voler llegir a casa del terapeuta, aquelles qualitats tan humanes que haurien pogut fer superar els greuges i la separació, ell ho escoltarà amb emoció i els ulls plorosos de llavis de la persona que més estima en aquest món; si algú havia pogut fer el cor valent o s’havia pogut enfadar amb la situació, aquesta escena el tornarà a entendrir.

Ja amb els títols de crèdit, sota la llum del sol ponent de Los Angeles, en un muntatge que ens podria recordar el de “Corazonada” de Francis Ford Coppola, en mig del carrer, la Nicole li cordarà una sabata descordada al Charlie que porta en braços al seu fill.

La pel·lícula podria ser perfectament una obra de teatre que funcionaria força bé amb poques modificacions, però en ser una filmació li permet al director mostrar-nos alguns detalls que serien difícils des de la distància del pati de butaques, quasi tota l’obra està construïda amb primers plans i aquí l’expressió i el gest dels protagonistes és cabdal; de fet, els pilars principals són les seves actuacions, les dues molt brillants; no vull oblidar el paparàs de Laura Dern fent d’advocada experta i manipuladora. El guió és magnífic, la direcció també i l’acció es desenvolupa a un ritme que fa que mai perdis l’atenció. En resum, una de les grans pel·lícules de l’any.

USA 2019 (2 hores 16 min)
Direcció i guió: Noah Baumbach
Actors: Scarlett Johansson, Adam Driver, Laura Dern, Alan Alda, Ray Liotta, Azhy Robertson, Julie Hagerty, Merritt Wever, Mary Hollis Inboden, Amir Talai,..