Algunes d’aquelles persones a les quals els agrada posar etiquetes a tot, classificar els pensaments o fins i tot fer judicis de valor sobre aquestes i moltes altres coses, potser us diran, amb aquell to una mica suficient, que aquesta és una pel·lícula d’adolescents, cosa que és veritat si tenim en compte l’edat dels protagonistes. Però potser aquestes mateixes persones, si llegeixen després a la premsa que ha estat escollida com a millor pel·lícula al festival de Sundance i que allà mateix ha rebut també el premi del públic, us diran llavors, amb una mirada experta, que és un film de cinema independent i compromès. Tot plegat segurament sense haver vist res més que el tràiler oficial de la cinta. Fixeu-vos quin canvi tan radical, doncs amb la primera definició, un xic pejorativa, estan dient que és un film dirigit al pur entreteniment d’un públic jove i poc preparat, i amb la segona quasi diuen exactament el contrari:

¡¡¡Perill!!!, ¡¡¡sols per a intel·lectuals i gent rara!!!; ¡¡¡persones normals, abstenir-se!!!.

Sigui com sigui, qualsevol d’aquestes dues indicacions tindrà per objecte treure’ns del cap la idea de veure-la.


Això em porta a la pregunta cabdal al voltant d’aquesta pel·lícula:

¿Per què els adolescents han de ser sempre tontos i sense cap inquietud, i per què tot el que és o pot ser intel·lectual ha de ser sempre avorrit?

Doncs si responeu, com pot semblar lògic, amb un “no necessàriament”, o millor encara, amb un “absolutament no”, llavors podeu anar a veure aquest film i gaudir-ne de la mateixa forma que ho podríeu fer amb un bon thriller. Sou gent sense prejudicis.


Dit això, que us asseguro que era pertinent, anem a per la cinta.
Si alguna qualitat es valora avui en dia, aquesta és la creativitat: la capacitat de construir alguna cosa que ens faci arribar a on no ho havíem fet abans, que ens faci sentir allò que mai havíem sentit, o que ens faci veure allò que ens era amagat a nosaltres. Es podria confondre amb l’originalitat, doncs és un dels seus elements necessaris en un temps on prima la uniformitat, o fins i tot també amb alternatiu o diferent, ingredients que també acostumen a estar presents, però és més que tot això. Cal una entitat pròpia, una espècie de consciència, allò que diferencia l’art del que no ho és, i aquesta pel·lícula ho té; per començar, trenca amb els paradigmes abans esmentats: hi surten adolescents intel·ligents alhora que normals, i és profunda però també molt divertida.


El títol és absolutament definitori,

  • el “Jo” és el protagonista, en Greg, un noi que parla en primera persona sobre ell mateix i s’autodefineix com un nedador que guarda la roba, una persona que no vol problemes i que usa com a tàctica el camuflatge per mimetitzar-se amb tothom sense propiciar gaires interaccions; passar desapercebut, com si fos transparent, aquest és el seu objectiu.
  • En Earl és un amic, al qual ell no considera amic, més aviat company o col·laborador; passen moltes hores junts i fan plegats un projecte cinematogràfic, però mai entren en el terreny personal, no parlen d’emocions, de sentiments ni tan sols de desitjos o projectes de futur; com si fossin aigua i oli en un got que omplen entre els dos sense barrejar-se mai.
  • Queda “the dying girl”, “la noia que s’està morint”, que és exactament això i que entra a la seva vida per imposició de la seva mare, i amb la qual, en principi, tractarà de seguir la mateixa tàctica.


Després hi ha un seguit de personatges importants: un pare estrambòtic i tancat en el seu món; una mare protectora, com solen ser totes les mares, malgrat que els fills les vegin intervencionistes, que comprèn, que fa de guia però dona el temps necessari, que espera però no renuncia ni es rendeix i està sempre al seu costat; una altra mare molt carinyosa i propera amb els amics de la seva filla, i un professor que es pren la seva feina d’educar molt seriosament.
Amb aquests elements humans molt ben treballats i amb el recolzament de l’edifici d’una típica high school americana, i amb tres habitacions, una d’elles d’hospital, el director construeix una història divertida, profunda, dolça, romàntica, trista i esperançada sobre la joventut i els seus problemes, sobre la vida i sobre la mort, sobre l’amistat, sobre el record, sobre les coses que importen a la vida i ens fa un curs accelerat de maduració, la del protagonista. ¡¡¡Mireu quina economia de mitjans!!!

Sí, senyor, tot això fa aquest film, que segurament, per sorpresa del nostre crític setciències del principi, agradarà per igual a joves, a grans i a intel·lectuals, doncs té una posada en escena fresca i allunyada de convencionalismes alhora que ens planteja preguntes intel·ligents tota l’estona i dona pistes per tal que nosaltres puguem trobar les possibles respostes, o no, perquè no sempre hi ha resposta, com a mínim per a les coses del cor.


La pel·lícula té una estructura clara i acadèmica, amb una presentació dels personatges directa, un plantejament de la situació tal com ve, una crisi d’identitat, un punt d’inflexió i un final obert com si fos el capítol d’una sèrie. El punt d’inflexió el marca, per mi, una conversa del Greg amb el seu professor, que li explica una experiència personal viscuda i, com a conseqüència, una lliçó apresa: “Les persones ens poden seguir ensenyant coses més enllà de la mort”. El final és sorprenent i jo el definiria com a màgic, estètic en la forma però també en el sentiment.

El film és un homenatge continu al setè art, de fet el protagonista i el seu “no amic” basen els seus curts, les seves mini pel·lícules, en les obres mestres del cinema de tots els temps; els plans estan ben sovint inspirats en d’altres de pel·lícules famoses i fins i tot la música de la banda sonora l’haurem escoltat abans. En el passat, els adolescents inquiets escrivien un diari o pretenien escriure un llibre, en el present fan un curt, recolzats per una càmera domèstica o fins i tot per un telèfon mòbil, amb ben poc en tenen prou; segurament en un futur molt proper faran un videojoc. Es tracta de comunicar, de fer sortir o d’expressar sentiments, el com, el suport, és irrellevant. És l’art a l’abast de tothom.


Què més tenim?: diàlegs absurdament intel·ligents; plans de càmera originals i pertinents; composició estètica i colorista molt ben cuidada, com si de Wes Anderson es tractés; tenim, a la fi, una pel·lícula molt potent que difícilment et deixarà indiferent.

USA 2015 ( 1h, 45minuts)

Direcció: Alfonso Gomez-Rejón

Guió: Jesse Andrews

Actors: Thomas Mann, Olivia Cooke, R.J. Cyler, Nick Offerman, Connie Britton, Molly Shannon, Jon Bemthal, Katherine C.Hughes, Matt Bennett,…