Algunes d’aquelles persones a les que els hi agrada posar etiquetes a tot, classificar els pensaments, o fins i tot fer judicis de valor sobre aquestes i moltes altres coses, potser us diran, amb aquell to una mica suficient, que aquesta es una pel·lícula d’adolescents, cosa que es veritat si tenim en compte l’edat dels protagonistes.  Però potser aquestes mateixes persones, si llegeixen  desprès  a la premsa que ha estat escollida com millor pel·lícula al festival de Sundance i que allà mateix ha rebut també el premi del públic, us diran llavors, amb una mirada experta, que es un film de cinema independent i compromès. Tot plegat segurament sense haver vis res mes que el tràiler oficial de la cinta. Fixeu-vos  quin canvi  tant radical, doncs amb la primera definició, un xic pejorativa,  estan dient que es un film dirigit al pur entreteniment d’un públic  jove i poc preparat  i amb la segona quasi diuen exactament  el contrari: ¡¡¡Perill!!!, ¡¡¡sols per intel·lectuals i gent rara!!!; ¡¡¡persones normals abstenir-se!!!. Sigui com sigui, qualsevol d’aquestes dos indicacions, tindrà per objecte treure’ns del cap la idea de veure-la.
Això em porta a la pregunta cabdal al voltant d’aquesta pel·lícula:¿ Perquè els adolescent han de ser sempre tontos i sense cap inquietud i perquè tot el que es o pot ser intel·lectual ha de ser sempre avorrit?; doncs si responeu com pot semblar lògic amb un, “no necessariament”, o millor encara, amb un, “absolutament no”, llavors podeu anar a veure aquest film i gaudir-ne de la mateixa forma que ho podríeu fer amb un bon thriller. Sou gent sense prejudicis.
Dit això, que us asseguro que era pertinent, anem a per la cinta.
Si alguna qualitat es valora avui en dia, aquesta es la creativitat: la capacitat de construir  alguna cosa que ens faci arribar a on no ho havíem fet abans, que ens faci sentir allò que mai havíem sentit, o que ens faci veure allò que ens era amagat a nosaltres; es podria confondre amb la originalitat, doncs es un dels seus elements necessaris en un temps on prima la uniformitat,  o fins i tot també amb  alternatiu o diferent, ingredients que també acostumen a estar presents, però es mes que tot això. Cal una entitat pròpia, una espècie de consciencia, allò que diferencia el art del que no ho es, i aquesta pel·lícula ho te; per començar trenca amb els paradigmes abans esmentats: hi surten adolescents intel·ligents al hora que normals i es profunda però també molt divertida.
El títol es absolutament definitori, el “Jo” es el protagonista, en Greg, un noi que parla en primera persona sobre ell mateix i s´autodefineix com un nedador que guarda la roba, una persona que no vol problemes i que usa com a tàctica el camuflatge per mimetitzar-se amb tothom sense propiciar gaires interaccions; passar desapercebut, com si fos transparent, aquest es el seu objectiu. En Earl es un amic, al que ell no considera amic, mes aviat company o col·laborador; passen moltes hores junts i fan plegats un projecte cinematogràfic, però mai entren en el terreny personal, no parlen d’emocions, de sentiments ni tants sols de desitjos o projectes de futur; com si fossin aigua i oli en un got que omplen entre els dos sense barrejar-se mai. Queda “the daying girl”, ”la noia que s’està morint”, que es exactament això i que entra a la seva vida per imposició de la seva mare i amb la que en principi tractarà de seguir  la  mateixa tàctica. Desprès hi ha un seguit de personatges importants: Un pare estrambòtic i tancat en el seu mon; una mare  protectora, com solen ser totes les mares, malgrat que els fills les vegin intervencionistes, que compren,que fa de guia però dona el temps necessari, que  espera però no renuncia ni es rendeix i esta sempre al seu costat;  una altre mare molt carinyosa i propera amb els amics de la seva filla i un professor que es pren la seva feina d’educar molt seriosament.
Amb aquests elements humans molt  ben treballats i amb el recolzament  de  l’edifici d’una típica hight scool americana i amb tres habitacions, una d’elles d’hospital, el director construeix una historia divertida, profunda, dolça, romàntica, trista i esperançada,sobre la joventut i els seus problemes, sobre la vida i sobre la mort, sobre la amistat, sobre el record, sobre les coses que importen a la vida i ens fa un curs accelerat de maduració, la del protagonista.¡¡¡ Mireu quina economia de mitjans!!!.
Si senyor, tot això fa aquest film, que segurament per sorpresa del nostre crític setciències del principi, agradarà per igual a joves, a grans  i a intel·lectuals, doncs te una posada en escena fresca i allunyada de convencionalismes a l’hora que ens planteja preguntes intel·ligents  tota l’estona i dona pistes per tal de que nosaltres puguem trobar les possibles  respostes, o no, perquè no sempre hi ha resposta, com a mínim per les coses del cor.
La pel·lícula te una estructura clara i acadèmica, amb una presentació dels personatges directa, un plantejament de la situació tal com ve, una crisis de identitat,  un punt d’inflexió i un final obert com si fos el capítol d’una sèrie. El punt d’inflexió el marca per mi una conversa del Greg amb el seu professor, que li explica una experiència personal  viscuda i  com a conseqüència una lliçó apresa: “Les persones ens poden seguir ensenyant coses mes enllà de la mort”. El final es sorprenent  i jo el definiria com màgic, estètic en la forma però també en el sentiment.
El film es un homenatge continu al setè art, de fet el protagonista i el seu “no amic” basen els seus curts, les seves mini pel·lícules, en les obres mestres del cinema de tots els temps, els plans estan ben sovint inspirats en d’altres de pel·lícules famoses i fins i tot la musica de la  banda sonora l’haurem escoltat abans. En el passat els adolescents inquiets escrivien un diari o pretenien escriure un llibre, en el present  fan un curt, recolzats per una càmera domestica o fins i tot per un telèfon movil, amb ben  poc en tenen prou; segurament en un futur molt proper faran un vídeo joc.  Es tracta de comunicar, de fer sortir o d’expressar sentiments, el com, el suport, es irrellevant. Es l’art a l’abast de tothom.
¿Que mes tenim?: Diàlegs absurdament  intel·ligents; plans de càmera originals i pertinents; composició estètica i colorista molt ben cuidada, com si de Wes Anderson es tractés; tenim a la fi una pel·lícula molt potent que difícilment et deixarà indiferent.
 
USA 2015 ( 1h, 45minuts)
Direcció: Alfonso Gomez-Rejón
Guió: Jesse Andrews
Actors: Thomas Mann, Olivia Cooke, R.J. Cyler, Nick Offerman, Connie Britton, Molly Shannon, Jon Bemthal, Katherine C.Hughes, Matt Bennett,…