Amb aquest títol el que t’esperes es un film d’aventures èpiques en sentit estricte: Escaladors professionals, homes experimentats i físicament excepcionals, enfrontant-se am la muntanya mes alta i perillosa del mon; tot un repte, tota una aventura, el súper Home en front de la natura salvatge. Però resulta que la pel·lícula no es exactament això. ¿Perquè?
 
Avui en dia, en l’anomena’t per comparació “el  primer mon”, vivim immersos en la societat del oci i del consum, considerem el nostre planeta, o fins i tot l’espai  que l’envolta, com si fos la nostre sala de jocs, doncs hem tornat a la infantesa; ¿o potser no la hem deixat mai la infantesa?. El mon sencer es el nostre parc temàtic global, i tot el que conté, persones incloses, son les fitxes amb les que juguem al nostre joc de nens grans, el taulell no es cap altre que el mon sencer. El cas es que els nens juguen per aprendre a ser homes, o com arribar a ser adults i poder enfrontar- se amb garanties a un mon hostil i difícil;  però la vida tranquil·la, pautada i segura del nostre primer mon, ja no ens ofereix aquell perill sobtat, inesperat i constant que abans ens feia sentir vius en un esclat d’adrenalina; i això ens manca, doncs com dèiem abans no hem pogut superar la adolescència, no hem hagut de fer aquell pas iniciàtic demostrant el nostre valor i les nostres capacitats, aquest examen ens manca.
 
 Però no sols això, doncs en el passat el nostre coneixement del mon era força limitat, sols el que contaven els llibres o les histories de viatjants i mariners ens donaven alguna pista, però tot prou  allunyat en la distancia i el temps com per fer-ho inabastable. En el nostre mon actual hipercomunicat  ho tenim tot visible, tot a l’abast, i si veus desitges. Veiem, desitgem i volem tenir; es la nostra curiositat, la nostra empenta el que ens ha fet progressar com a espècie, amb això som també com a nens.
 
Estem en un mon global i per tant si pertanyem al primer mon podem tenir-ho tot si podem pagar-ho, i la realitat es que si podem. ¿Fruits tropicals al hivern del nord d’Europa?  Cap problema, algú anirà a buscar-los per nosaltres al tròpic i pagant-ho els tindrem. Allà al tercer mon un exercit de natius treballaran per un plat d’arròs per ells i per les seves famílies, que abans no tenien garantit, per tal de que nosaltres mengem la nostra pinya a Copenhaguen; no hi ha res il·lícit ni pejoratiu, tothom hi guanya, malgrat potser la pèrdua del romanticisme.  Per tant, si com a clients tenim la curiositat de coneixia i visitar llocs recondits,  o la  necessitat de viure aventures, de sentir-nos en perill,  d’aprovar aquell examen pendent; hi haurà algú que olorarà el negoci i ens oferirà aquestos riscos amb un cert marge de seguretat. Nosaltres podrem madurar i ens tornarem a sentir vius i ell es guanyarà la vida fen de la seva passió la seva feina; d’això si que va aquesta pel·lícula.  Qualsevol de nosaltres es pot sentir identificat amb aquesta situació, ja sigui fent una travessa en elefant per el bell mig de la selva de Tailàndia , baixant amb canoa per el  riu Amazones, o pujant a un volcà encara actiu d’una illa remota d’Indonèsia; certament de forma molt mes modesta i relaxada que en aquesta pel·lícula, però formalment i en essència  ben igual .
 
Per tant la aventura encara serà mes brutal doncs seran gent del carrer, persones com nosaltres malgrat que amb amb una  certa preparació, les que s’enfrontaran a les forces de la natura mes extrema i desfermada en un dels indrets mes inhòspits del planeta;  teòricament tot estarà planificat i els riscos mesurats i controlats, però la veritat es que quan les coses es posin difícils allà a dalt, en un mon glaçat, es trobaran sols davant del perill i hauran de mirar cara a cara a la mort. El que veurem ens deixarà sense alè.
 
El film esta basat en una historia real; som a 1996 i les empreses de turisme d’aventures comença’n a fer-se un lloc; aquell any n’hi ha tres en el camp base al ombra de la muntanya mes alta del mon amb l’objectiu de fer el cim, cadascuna amb una desena de clients provinent de totes les parts del mon; davant la coincidència de dates dos d’elles decideixen treballar juntes per optimitzar recursos i garantir l’èxit. Els clients son quasi tots homes de mitjana edat, mes a prop dels 50 que dels 30,  els joves tenen altra feina i tampoc poden pagar els 65.000 $ que val l’aventura.
 
¿Que ens trobarem?: Una capital, Katmandú, atrafegada, atapeïda, colorista i exòtica; un trajecte cap a les muntanyes immens i vertiginós; uns campaments base caòtics, mes semblants a uns camps de refugiats que no pas a una base esportiva i tecnològica; però per sobre de tot unes muntanyes majestuoses, blanques, pures, netes, fredes, dominants i amenaçadores; la seva sola visió es capaç de tirar enrere a aquells que gosen desafiar-la.
 
Parlem de les persones: Un equip professional de primer ordre esta darrera dels projectes: esportistes i científics estant al front de tot amb el suport dels millors sherpes locals al seu costat. Però aquest cop el seu repte es doble, l´objectiu visible es assolir el cim, però l’objectiu implícit i segurament encara mes important  que el primer es fer-ho amb el màxim numero possible de clients; no es paguen 65.000 $ per veure l’Everest, si no per conquerir-lo. Hi ha un altre factor, el temps, doncs cal fer-ho en un termini concret; no ve d’un o dos dies, però no poden, ni ells ni els clients, esperar molt mes temps desprès d’un mes d’entrenament i aclimatació, doncs la meteo pot empitjorar i els dies d’espera son molt cars. ¡¡Quina pressió!!, sobre tot perquè no estem parlant d’una passejada per la muntanya, estem parlant d’un repte en el que et jugues la vida i cal escollir encertadament el moment adequat per fer l’atac definitiu.
Dels clients hem parlat una mica però no de les seves motivacions. Hi ha un moment en el film en que el director de l’expedició, l’empresari no oblidem això, els hi fa aquesta pregunta poc abans del dia D. Sols us en avançaré una:” Perquè quan estic a casa vull esta aquí, doncs aquí em sento viu”. No cal dir res mes.
 
De la pel·lícula voldria assenyalar el seu realisme i per tant la manca voluntària d’una èpica forçada;  el seu dramatisme es contingut, interior com la angoixa que pateixen alguns protagonistes. Ningú s’estripa les vestidures, no hi ha crits ni plors per la galeria ni per el públic, doncs la pena, com a la vida real, va per dintre.
 
Hi ha grans actors en aquest film que fan a la perfecció de persones normals; ho fan tant be que possiblement ningú els tingui en compte per els premis. Però es que per desgracia, les persones anònimes i normals no acostumen a tenir premis. Aquesta es la grandesa de la pel·lícula.
Les seqüències a la muntanya son de gran realisme, ja sigui quan ens ensenyen els alpinistes pujant com formiguetes minúscules, una darrera d l’altre, agafats a la corda amb els frontals al cap per un pendent pronunciat, com en mig de les tempestes de neu on pots sentir la bufetada violenta i freda de la neu glaçada a la cara, i et situen allà mateix, sol i sense visibilitat, perdut en el no res,  i pots sentir llavors en el teu cos aquella fatiga immensa que t’impedeix aixecar-te del terra.  Es curiós, no fa gaire estaves en un nombrós grup agafat a la mateixa corda que ells i ara estàs sol. Si la pots veure en 3D, encara molt millor.
 
El plantejament es contar la historia en si, sense voler aprofundir dins de les animes dels personatges, doncs el film no vol mostrar persones inquietes ni turmentades, sols gent normal. La musica tampoc acompanya, però que jo sàpiga a la vida no et van seguint quasi mai  amb una orquestra de càmera. Es la vida real de persones reals en unes situacions extraordinàriament dramàtiques tractant assolir una gesta reservada en principi sols per els escollits dels deus i finalment tractant de sobreviure, sense per això acabar de comprendre el que els hi estava passant. Recomanable.
 
USA 2015 ( 2h, 1 minut)
Direcció: Bltasar Kormakur
Guió: Lem Dobbs, Justin Isabel, William Nicholson
Actors: Jason Clarke, Josh Brolin, Jake Gyllenhaal,  Elizabeth Debicki, Keira Knightley, Robin Wright, Emily Watson,  Sam Worthington,…