Cal dir abans de res que aquesta pel·lícula la vaig veure en versió original en italià i sense subtítols, cosa que vol dir que em vaig perdre gairebé totes les subtileses dels diàlegs i fins i tot alguna cosa més, si bé és cert que l’argument em va quedar prou clar; no us estranyi, per tant, que si algun dia la veig amb subtítols vulgui, amb més criteri, modificar aquesta crònica, però de moment hi ha el que hi ha.

El film mostra el dia a dia d’una directora de cinema socialment compromesa i més aviat solitària, que ha de compaginar, com passa a molta gent, una feina molt exigent amb la malaltia de la seva mare, que l’obliga a ser sovint a l’hospital. Exposa la seva situació de manera força asèptica, però sense amagar res, penetrant dins l’ànima de la protagonista i reflexionant sobre la seva crisi existencial dels cinquanta i el buit que li provoca adonar-se que viu una vida no plena i farcida de petites i grans insatisfaccions, sense gaires contrapartides i mancada d’un jardí secret on guarir-se de les ferides; és potser la grandesa d’una independència construïda en la soledat. Té un germà gran que li para els cops i una filla adolescent a qui estima, però amb qui manté una relació amb poques complicitats.

També hi trobem el vertigen d’una manca de futur o, fins i tot, la consciència de la finitud de la vida, com un pou dins el qual, sense remei, acabarem caient tots, no pas com una pujada als cels gloriosa, tal com ens havien volgut vendre, sinó, ben al contrari, un descens a la foscor i al no-res. Tot aquest desencís és reforçat per la greu malaltia de la mare i la seva possible mort, el presagi d’una soledat encara més terrible en perdre el nexe amb el passat i els orígens, i també per una manca d’amor que li pugui donar visibilitat cap al futur.

Al final li caldrà fer el cor fort, assumir la total i definitiva emancipació i trobar l’esperança en el llegat de la seva mare, a través de les persones que van conviure amb ella, que li transmetran els records i donaran sentit a la vida. El respecte, l’amor, l’estimació: coses que romanen vives i poden superar la mort. Sens dubte ella s’hi veu emmirallada i comprèn que la seva feina i la seva relació amb el món poden donar el sentit que busca a la vida. Curiosament, la seva filla va valorar abans que ella la feina de l’àvia, professora de llatí, perquè mai no hi havia trobat cap sentit, a ensenyar una llengua morta; però sovint no és tant què es fa com com es fa allò que dona sentit a les coses, i això no es pot veure si no s’aprofundeix.

Com que una part important de la cinta transita per l’interior del cap de la protagonista, hi trobem unes quantes seqüències oníriques, somiades o imaginades pel seu subconscient en vol lliure i sense control; sense elles, la història estaria incompleta, com ho estarien les nostres vides si prescindíssim de tot allò que s’aparta de la raó i del control.

Les localitzacions de la pel·lícula són bàsicament dues: les habitacions i les sales d’espera de l’hospital, amb aquell ambient tan pulcre —que no pas nou i perfecte—, tan desengelat, tan asèptic i tan minimalista i impersonal com el d’un tanatori; i, d’altra banda, les dependències d’una vella fàbrica una mica atrotinada, que ha viscut temps millors, on s’està rodant la pel·lícula que dirigeix la protagonista. L’una i l’altra representen el pas del temps i els seus efectes demolidors.

El film fa, per tant, allò que agrada tant als professionals del setè art i als cinèfils: un exercici de cinema dins del cinema, ja que som al bell mig d’un rodatge, amb tot el que això suposa de penetrar en els secrets de la màgia del cinema, en detalls tècnics i humans que no es veuen mai, i en les relacions entre les persones —actors, prima donna inclosa—, que de vegades volen amagar les seves febleses amb un posat de suficiència, ben allunyat de la reservada contenció de la protagonista.

Pel que fa a la forma, es tracta d’un treball auster, sobri i professional, amb una bona direcció i unes interpretacions sòlides; amb uns diàlegs que intueixo intimistes amb la mare i el germà, propers i directes amb els companys, i gairebé incomunicatius amb la seva exparella.

La fotografia, també sòbria, defuig l’esteticisme i la bellesa forçada, amb molta ciutat i molts interiors anònims, escollits per la seva manca d’encant, per tal que res no ens distregui de la protagonista i dels seus conflictes.

Encara que el tema i el to puguin semblar, al principi, crepusculars, aquest film és un cant esperançat a la dona —a “l’home”, si ho volem fer més genèric— que, malgrat estar capficada per l’absurditat de la vida, pot veure una llum en la foscor sense renunciar ni a la llibertat ni a la independència.

Malgrat tota aquesta xerrameca, és una pel·lícula ben senzilla, que es pot mirar sense cap complicació, com aquell que, assegut a la butaca de casa seva, veu un capítol d’una sèrie de televisió; tot ens és ben proper, els personatges són ben normals i actuen com ho podríem fer qualsevol de nosaltres. Però també pots, si vols, aprofundir en el personatge i, aleshores, hi trobaràs reflectides persones del teu entorn, fins i tot tu mateix. Jo la recomano a tothom.

ITALIA 2015 (1h, 42 minuts)  

Direcció: Nanni Moretti  

Guió: Nanni Moretti, Francesco Piccolo, Valia Santella.  

Actors: Margherita Buy, John Turturro, Giulia Lazzarini, Nanni Moretti,  Beatrice Mancini,…