Cal dir abans de res que  aquesta pel·lícula la vaig veure en versió original en italià i sense subtítols, el que vol dir que em vaig perdre quasi totes les subtileses dels diàlegs i fins i tot alguna cosa mes, si be es cert que l’argument  em va quedar prou clar; no us estranyi per tant de que si algun dia la veig amb subtítols vulgui amb mes criteri modificar aquesta crònica, però de moment hi ha el que hi ha..
 
 El film es el dia a dia de una directora de cinema socialment compromesa i mes aviat solitària,  que ha de  compaginar, com li passa a molta gent, una feina molt exigent amb la malaltia de la seva mare  que la obliga a estar-se a un hospital. Exposa la seva situació de forma bastant asèptica, però sense tampoc amagar res, penetrant dins del anima de la protagonista, fent una reflexió sobre la seva crisis existencial dels  cinquanta i el vuit que li provoca el percebre  que esta vivint una vida no plena i farcida de petites i grans insatisfaccions, sense gaires contrapartides, i mancada de un jardí secret on guarir-se de les ferides; es potser la grandesa de una independència construïda en la soledat. Te un germà gran que li para els cops i una filla adolescent a la que estima però manté amb ella una relació sense masses complicitats.
 
També hi trobem el vertigen d’una manca de futur  o fins i tot la consciencia de la finitud de la vida,  com en un pou al que sense remei acabarem caient tots, no com una pujada al cels gloriosa com ens volien vendre, si no ans al contrari un descens a la foscor i al no res. Tot aquest desencís es veu reforçat per la greu infermetat de la mare  i la seva possible mort, el presagi  d’una soledat encara mes terrible, al perdre el nexe amb el passat i els seus orígens i també per una manca d’amor que pugui donar-li visibilitat cap el futur.
 
A la fi li caldrà fer el cor fort, reconeixia la total i definitiva emancipació i  trobar l’esperança  en el llegat, el de la seva mare, a traves dels qui  van conviure amb ella, que li passaran els seus records i li donaran sentit a la vida.  El respecte, l’amor, l’estimació, coses que resten vives i poden superar la mort. Sense cap dubte ella es veu emmirallada  i compren que la seva feina i la seva relació amb el mon poden donar el sentit que busca a la vida. Curiosament la seva filla va valorar abans que ella mateixa la feina de l’avia, professora de llatí, doncs ella mai li havia trobat cap sentit a ensenyar una llengua morta; però  sovint no es el que es fa si no el com es fa el que dona sentit a les coses i no ho pots veure si no aprofundeixes.
 
Ja que una part important de la cinta transita per l’interior del cap de la protagonista, trobem al film unes quantes seqüències oníriques, ja siguin realment somiades o imaginades per el subconscient de ella en vol lliure i sense control; sense elles la historia estaria incompleta, com ho estarien la nostres vides si prescindíssim de tot allò que s’aparta de la raó i del control.
 
Les localitzacions  de la pel·lícula son bàsicament dos: Les habitacions i sales d’espera del hospital, amb aquell ambient tant pulcre, que no nou i perfecte, tant desengelat, tant asèptic  i tant minimalista i impersonal  com podria tenir un tanatori,  per l’altre part les dependencies d’una vella fabrica un xic atrotinada, que ha viscut temps millors, on s’està rodant la pel·lícula que dirigeix la protagonista; una i l’altre representen el pas del temps i el seus efectes demolidors.
 
 El film fa per tant també allò que agrada tant als professionals del setè art i als cinèfils, un exercici del cine dins del cine, doncs  ens trobem al bell mig del rodatge, amb tot el que això suposa de ficar-se dins dels secrets de la màgia del cine, dels detalls tècnics i humans que mai es veuen i de les relacions amb les persones, actors prima dona inclosos,  que a vegades volen amagar les seves febleses amb un posat de suficiència, ben allunyat de la reservada  contenció de la protagonista.
 
¿Que dir de la resta, de la forma?: un treball auster, sobri  i professional, amb una bona direcció i unes bones actuacions; amb uns diàlegs que intueixo intimistes amb la mare i el germà, propers i directes amb els companys i incomunicatius amb la seva exparella.
 
Una fotografia també sòbria que defuig l’esteticisme i la bellesa forçada, amb molta ciutat i molts interiors anònims i escollits per la seva manca d’encant, per tal de que res ens distregui de la protagonista i dels seus problemes.
 
Encara que el tema i el to pot semblar al principi crepuscular,aquest film es un cant esperançat a la dona, a” l´home” si ho volem fer mes genèric,  que malgrat que capficada per l’absurditat de la vida, pot veure una llum a la foscor sense renunciar a la llibertat ni a la independència.
 
Malgrat  tota aquesta xerrameca, aquesta es una pel·lícula ben senzilla, que es pot mirar sense cap complicació, com aquell que assegut a la butaca de casa seva veu el capítol d’una sèrie de televisió, doncs tot ens es ben proper, els personatges son  ben normals i actuen com ho podríem fer qualsevol de nosaltres; però també pots, si vols, aprofundir en el personatge i llavors trobaràs reflectides a persones del teu entorn, fins i tot a tu mateix. Jo la recomano per tothom.
 
 
ITALIA 2015 (1h, 42 minuts)
 
Direcció: Nanni Moretti
 
Guió: Nanni Moretti, Francesco Piccolo, Valia Santella.
 
Actors: Margherita Buy, John Turturro, Giulia Lazzarini, Nanni Moretti,  Beatrice Mancini,…