Jodie Foster va debutar com a actriu amb tan sols 13 anys a “Taxi Driver”, on interpretava la prostituta-nena que obsessionava Robert De Niro, aquell taxista una mica trastocat per la guerra de Vietnam que decidia salvar-la del mal i fer justícia pel seu compte.

Aquell any, el festival de Cannes va veure desfilar per la catifa vermella una Jodie que era tota una promesa de futur, i el film es va endur la Palma d’Or. Quaranta anys més tard, el 2016, amb ja dos Òscars a la butxaca, una encara ben jove Jodie va tornar a desfilar per Cannes presentant aquesta pel·lícula que avui comentem fora de concurs, aquest cop com a directora. La cinta va rebre comentaris positius tant per part de la crítica com del públic.

Ja veieu que som davant d’una llegenda viva del setè art, tal com poden ser-ho Clint Eastwood o Woody Allen, però a la Jodie encara li queden molts anys per fer-la créixer encara més.

Money Monster és un film una mica de compromís, fet per agradar a tothom, especialment a l’altre costat de l’Atlàntic. És un producte 100% americà que se’n riu una mica del concepte d’espectacle total que tenen ells i que compta amb actors de primer nivell, ni més ni menys que George Clooney i Julia Roberts.

Planteja un drama social on un jove incaut perd tot el que té a la borsa, i desesperat com està, segresta en directe davant de les càmeres un presentador estrella de la TV d’un programa dedicat a les inversions borsàries. Tot plegat amb tocs d’humor una mica esperpèntics i on finalment ens presenta a un clar culpable de tot que queda ben retratat.

És un thriller que va pujant en tensió, que va de menys a més i que et té enganxat a la pantalla quasi tota l’estona. Toca un tema dolorós que ha ferit personalment a molts ciutadans dels EUA, però també d’Europa i del nostre país, que han perdut els seus estalvis per la mala gestió, fraudulenta en molts casos, o com a mínim irresponsable, dels banquers i financers sense escrúpols. Es planteja com una denúncia a mig camí entre personal i social.

Aprofita per mostrar-nos amb un cert sarcasme els interiors de la televisió i de la seva gent amb els seus personalismes, capricis i aires de superioritat: el cinisme amagat dels grans shows. També ens ensenya, amb exageració i sentit escènic, com actua la policia als EUA, 100% professional, implacable i determinada a garantir el mal menor i a defensar l’ordre establert. Però també veiem l’economia global en un món sense fronteres i el poder de la comunicació que aquí pretén dir-nos que al final tot es pot saber. És, per tant, un film amb moltes lectures, potser masses per poder aprofundir-les, i en conseqüència acaba tenint un toc superficial.

Finalment, té un desenllaç que et fa reflexionar sobre el món en què vivim, sobre l’individualisme i la soledat de les persones malgrat viure en un món hipercomunicat, un entorn molt poc solidari on tothom va a la seva i sols mira per ell mateix. Una reflexió una mica desesperançada, malgrat que la Jodie li doni un toc amable a les últimes escenes per no deixar tanta amargor i que ens puguem quedar amb el missatge que la vida segueix i que si sabem aprofitar els bons moments i estar amb les persones adequades no és tan dolenta després de tot.

De fet, la Jodie Foster va comentar que va voler fer aquest film perquè estava preocupada pels sistemes telemàtics de control i transferència dels diners, on les màquines poden pesar més que les persones i on es pot perdre el control de la situació. Tot va tan de pressa, tot és tan immediat, que no queda temps per a la reflexió. Els mateixos directius bancaris estan treballant i aconsellant els seus clients sobre coses que ni entenen ni controlen.

Un film molt correcte, tant argumentalment com tècnicament, amb una direcció professional, bones actuacions i bon ritme narratiu. L’únic inconvenient és que no és tan explícitament crític ni profund com d’altres molt brillants de temàtica semblant: El llop de Wall Street, Margin Call o The Big Short. Tampoc les iguala en força ni qualitat. Però la directora ha preferit centrar-se en un petit cas particular, una història senzilla d’unes persones del carrer: la víctima, el presentador, el càmera i la directora del programa, que se’n surten com poden en un món ben complicat. Això ho sap prou bé una persona com ella que va començar amb tretze anys i que s’ho ha guanyat tot amb el seu treball. És normal que estigui preocupada.

USA 2016 (1 hora, 40 minuts)

Direcció: Jodie Foster

Guió: Alan Di Fiore, Jim Kouf, Jamie Linden

Actors: George Clooney, Julia Roberts, Jack O’Connell, Caitriona Balfe, Dominic West, Giancarlo Esposito,…